logo-capesic-3

La pau entre els desarmats a Colòmbia

Home Entrades La pau entre els desarmats a Colòmbia
La pau entre els desarmats a Colòmbia

L’esdeveniment polític de major rellevància per a Colòmbia després del procés constituent del 1991 és el diàleg de Pau amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) que dóna lloc a la firma de l’Acord Final per a la finalització del conflicte i la construcció d’una pau estable i duradora. Els colombians podien aprovar o reprovar aquest acord mitjançant el seu vot en el referèndum celebrat el passat 2 d’octubre del 2016. El seu resultat sorprèn tant als partidaris del Sí com als del No, ja que aquesta última opció guanya amb 6.431.376 vots al Sí que n’assoleix 6.377.482. Dins i fora del país s’experimenta un cert ambient de perplexitat comparable a la situació del Regne Unit amb el Brexit o la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units.

¿Quins factors expliquen que el referèndum per culminar l’Acord de Pau amb aquesta guerrilla contra la qual el govern colombià ha mantingut una guerra de més de 50 anys sigui votada negativament i quin escenari se li presenta al procés?


UNA AGENDA ÀMPLIA PER LA SUPERACIÓ DE LA VIOLÈNCIA POLÍTICA

Malgrat que Colòmbia presenta avenços substancials en termes socials, polítics i econòmics, el President en exercici, Juan Manuel Santos, a través de l’equip negociador aprofita el diàleg amb les FARC per incloure una agenda pendent de transformació rural, una major inclusió democràtica de forces polítiques minoritàries, el desenvolupament d’un model de justícia transicional i una nova aproximació en la lluita contra el narcotràfic. L’aposta es basa en la creença que una agenda en la qual es prioritzin aquests temes, a la fi podria eliminar completament una manipulació de la narrativa política per justificar manifestacions violentes de qualsevol grup d’extrema dreta o esquerra.

No obstant això, la possibilitat que la decisió del govern d’implementar les citades polítiques pactades en l’Acord de Pau amb les FARC puguin derivar en canvis polítics, socials i econòmics en el funcionament del país afectant, sobretot, a les elits polítiques tradicionals, provoca un fort xoc al voltant de l’acord entre els moviments polítics de dretes, amb ampli marge d’aprovació popular, i la “modernitzant” i lliberal agenda del govern.


ELS FACTORS EXPLICATIUS DE LA VICTÒRIA DEL “NO”

Un seguit de factors poden explicar la votació favorable al No en el referèndum de l’Acord de Pau entre el govern i les FARC:

1. Les FARC-EP provoquen un rebuig generalitzat en la població. Segons LAPOP (1), l’any 2011 i abans de l’inici del procés la confiança entre la població envers les FARC és d’un 5%. Percentatge previsible si es pren en consideració que aquest grup és responsable de crims tals com segrestos, homicidis, extorsions i un llarg nombre d’atemptats contra la població civil. Fets que afegits a la idea promoguda des del No que es fan concessions exagerades a aquest grup, com el seu tractament judicial o unes regles preferencials de participació política, mobilitzen a una part important dels vots cap al No.

En aquesta direcció, és molt difícil modificar la imatge de les FARC tenint en compte que el discurs institucional durant molts anys assenyala a aquests grups com el principal enemic de Colòmbia. Els mitjans de comunicació les defineixen com a narco terroristes i juguen amb el llenguatge de la guerra, la deshumanització i la construcció de “l’altre” per dibuixar-los completament oposats al colombià “de bé”.

2. Malgrat que les forces favorables al No aglutinen diverses organitzacions socials, representants de l’església cristiana, partits polítics com el Conservador i ciutadans fora de l’esfera d’aquests col·lectius, és el Centre Democràtic o Uribisme (2), com se’l coneix popularment, el que es converteix en la principal força en promoure el No.

Així, el moviment polític de l’expresident Uribe esdevé un actor molt important, ja que exerceix una forta oposició a l’actual govern i projecta un lideratge que desperta sentiments intensos tant a favor com en contra. Bàsicament, el No de l’Uribisme a l’acord posa les coses molt difícils al govern del President Santos.

colombia2

3. Els promotors del Sí que parteixen amb l’avantatge d’estar mobilitzats des del govern, a més de comptar amb l’atractiu missatge sobre la Pau, no aconsegueixen segmentar i adequar els missatges sobre els beneficis de la Pau a l’heterogènia població nacional. La majoria de ciutadans, concentrats a les grans ciutats que no es van veure afectats directament pel conflicte, reben els mateixos missatges que les poblacions perifèriques i rurals que si pateixen els efectes de la guerra.

Davant de la necessitat d’especialització dels missatges, la campanya a favor del Sí presenta una altra mancança. En la mateixa hi ha molt d’entusiasme, però molt poca organització. La direcció de la campanya està disseminada entre polítics, empresaris, moviments socials i altres i el fet que es promocioni una idea i no un candidat acaba per debilitar el missatge.

4. A això cal afegir que la durada de la campanya per promoure el Sí és molt curta (3). Explicar els beneficis del text i aconseguir que el suport a l’acord se separi de la baixa popularitat de la gestió del President, no superior al 30% (4) i de la desconfiança cap a les FARC resulta una feina molt complexa.

5. A més a més, alguns ciutadans també suposen que el Sí té la victòria assegurada i que, per tant, alguns vots pel No li poden enviar un missatge al President sobre la insatisfacció a la seva gestió, però sense pensar que pot tenir efectes sobre la previsible victòria del Sí o, fins i tot, que no és necessari anar a les urnes a donar suport a l’acord perquè “tot estava guanyat, malgrat no ser així” (5). Aquests càlculs juguen en contra de la campanya pel Sí i els seus líders, senzillament, no ho veuen a venir.

Altrament, el govern treballa amb la premissa que el missatge de “la Pau per tots” és molt més fort i que els votants, més enllà de llegir o no les 297 pàgines de l’acord original, es mostraran favorables a posar fi a la guerra i punt. No obstant això, el govern no sap comunicar la seva visió de país, com tampoc explicar els beneficis concrets de la Pau sense que es vegin com a concessions exagerades cap a les FARC.

6. Finalment, l’ambient que rodeja el debat públic està dominat per les desqualificacions mútues i els actors enfrontats despleguen estratègies que barregen desacords puntuals i estructurals al text de l’acord, així com generalitzacions i distorsions per atraure votants. Per una banda, als qui rebutgen l’acord se’ls etiqueta de “guerristes” i simpatitzants de l’extrema dreta, mentre que per l’altra banda, els qui hi donen suport són titllats d’ingenus, Castristes i Chavistes (referents de l’esquerra a Amèrica Llatina). Així, els colombians no tenen accés a un debat caracteritzat pròpiament per arguments rigorosos i sensats, tant per part d’un sector com de l’altre.


INCENTIUS I OBSTACLES DEL NOU ACORD FINAL

L’Acord de Pau de l’Havana (6) adquireix tal inèrcia que un escenari de suspensió total o indefinida del procés acaba sent impossible. Així, el President Santos, el mandat constitucional del qual l’habilita per buscar sortides negociades de pau, ordena la revisió de l’acord, la incorporació d’observacions a discreció de l’equip negociador i la posterior negociació del mateix amb les FARC a l’Havana. En finalitzar aquest procés, s’anuncia l’establiment d’un nou text final el passat 12 de novembre. Portaveus del govern el caracteritzen com un acord tancat i sense opció a noves modificacions. Aquest fet provoca les queixes de l’Uribisme perquè s’esmenta prèviament que, en primer lloc, es vol donar a conèixer el text als promotors del No.

En el transcurs de la nova negociació de l’acord, l’executiu invita a diverses forces partidàries del No a l’Havana i a la seu del govern a Bogotà. Entre elles, sectors de víctimes del conflicte que no se senten part de l’acord original, polítics de l’oposició o líders de l’església cristiana, entre altres, que assisteixen a sessions de discussió amb l’equip negociador. Tanmateix, la participació de l’Uribisme és gairebé inexistent durant el procés i, un cop finalitzades les negociacions, sol·licita que el nou acord no sigui definitiu.

També és important mencionar que després del resultat del referèndum del 2 d’octubre, diversos moviments socials de ciutadans al marge d’organitzacions partidistes celebren tot un seguit de marxes i plantades fins a mitjans del mes de novembre amb el popular eslògan “Acord Ja!” per exercir pressió, especialment sobre l’Uribisme, amb l’objectiu d’assolir un acord entre les diferents parts.

En tot cas, l’Acord de Pau és també un llegat històric de l’executiu, amb l’afegit del premi Nobel de la Pau atorgat al President Santos, i que el seu marge de governabilitat passa inevitablement per aquest tema. I més quan la popularitat del seu govern és baixa i la percepció positiva de la seva gestió està desgastada per gairebé sis anys en el poder. Per això, l’executiu fa servir tots els instruments al seu abast per aconseguir un mínim consens sobre el nou text acordat en l’espai més curt de temps possible.

Així, el temps del President s’està esgotant, bàsicament, per la necessitat de presentar el nou acord davant del Congrés, per definir l’esquema per la seva aprovació i per les amenaces existents en termes de seguretat, per una banda, relacionades amb l’alto al foc i, per l’altra, per la possibilitat que determinades estructures criminals intentin ocupar les zones que vagin abandonant les FARC, les quals es troben en fase de concentració fins que no es trobi la forma jurídica adequada per validar l’acord.

Colombia

En sentit oposat, els incentius de l’Uribisme per dialogar i arribar a una entesa ràpida amb el govern no són tan alts. Tanmateix, el cost polític de convertir-se en l’obstacle més gran del nou acord no és menor. Qualsevol incident violent al voltant del conflicte amb les FARC, com l’ocorregut el passat dia 16 de novembre amb el resultat de dos guerrillers morts, provocaria que el seu moviment polític ho pagués de forma directe. Aquest escenari de tensió, condueix a un tipus de “nova negociació de Pau” ja no amb les FARC, sinó entre sectors polítics antagònics i enfrontats dins del país.


POSSIBLES ESCENARIS

Avui existeix un nou acord reconfigurat gràcies a la incorporació d’algunes propostes dels promotors del No. El text conté més garanties per la societat i desenvolupa més precisions i aclariments sobre diverses matèries com les condicions de privació de llibertat dels guerrillers responsables de delictes greus; la configuració i articulació entre la Jurisdicció Especial de Pau i la justícia ordinària; declaracions explícites sobre la reparació a les víctimes, o el compromís de declarar els béns i actius procedents de l’economia il·lícita, entre altres canvis en les més de 300 pàgines del nou acord per la finalització del conflicte.

Tot i això, no s’espera un suport unànime a aquest acord. Tant el text com l’esquema per donar validesa al mateix reben les pressions de dos models de societat, un de conservador i un altre d’aspiracions més lliberals. Per això, el debat supera els continguts del mateix acord i apareixen altres temes que si volen lligar com el model de família o el model econòmic, entre altres punts de l’agenda conservadora encoratjada pel resultat del referèndum.

Tanmateix, el govern assumeix canvis respecte a l’acord original amb el suport dels sectors menys radicals del No, és a dir, sense l’Uribisme. Després d’assolir un nou text, l’executiu es prepara per configurar un esquema d’aprovació sense el qual no és possible implementar l’acord final. Això es durà a terme en les pròximes setmanes. En aquest context, l’opció més probable per passar l’acord és a través de la votació parlamentària, donat que a la cambra el suport a la proposta del President Santos ara mateix és més gran a la dels actuals promotors del No. I la proposta amb menys opcions i que resultaria més imprevisible, tornar a celebrar un referèndum per portar a les urnes el nou text.

Del que no hi ha cap dubte és que qualsevol d’aquestes opcions ha de sortejar qüestions jurídiques relatives al mandat que la victòria del No en el referèndum imposa al President, en especial, la utilització d’un mecanisme expedit en el legislatiu per posar en marxa projectes de Llei que donin viabilitat a l’acord (7).

ALEX CASTRO
Analista i consultor en temes de seguretat, justícia i post conflicte a Colòmbia i Amèrica Llatina.

boton_donativo_cat


Foto 1: Juan Manuel Santos (E), president de Colòmbia, i Rodrigo Londoño “Timochenko” (D), líder de les FARC, 27/09/2016.

Foto 2: Álvaro Uribe (al centre) amb altres membres del Centre Democràtic, 05/10/2016 (Foto de Guillermo Torres/Semana).

Foto 3: San Vicente del Caguán (Colòmbia), 2014. Autor: Alex Castro.


1. Enquesta organitzada pel Baròmetre de les Amèriques dins del projecte d’Opinió Pública d’Amèrica Llatina (LAPOP).

2. Un partit polític d’oposició creat per i en funció del seu líder: Álvaro Uribe Vélez. Reconegut per defensar els interessos del sector privat, la no negociació amb la guerrilla de les FARC i promoure un govern de mà dura.

3. Entre la publicació de l’acord final el 24 d’agost i la celebració del referèndum el 2 d’octubre, transcorre menys d’un mes i mig.

4. Segons les enquestes Gallup pel juliol del 2016, el nivell d’aprovació del president no era superior al 30%.

5. Algunes fonts senyalen també que l’abstenció del 62% del cens electoral és un factor a tenir en compte. Però Colòmbia presenta aquest fenomen d’una manera permanent en la majoria d’eleccions. Així, aquest és un debat encara obert i sense conclusions per determinar si l’abstenció va afectar més al Sí o al No.

6. La capital de Cuba és la seu dels diàlegs entre el govern colombià i les FARC durant gairebé quatre anys.

7. Lleis per la creació d’un sistema judicial transicional per processar als responsables de delictes de lesa humanitat; aprovació per incorporar al pressupost general de la nació partides de despesa a mitjà i llarg termini; modificacions penals pel tractament als camperols que cultiven la planta de coca; flexibilitzar les regles electorals per ampliar les possibilitats de participació política; etc.