logo-capesic-3

Trump i la regió MENA: Entre la “Realpolitik” i la política identitària

Home Entrades Trump i la regió MENA: Entre la “Realpolitik” i la política identitària
Trump i la regió MENA: Entre la “Realpolitik” i la política identitària

Trump i la regió MENA: Entre la “Realpolitik” i la política identitària

Ana Soage Àfrica, Estats Units i Amèrica del Nord, Orient Mitjà 10/12/2016 Comments

El final de la Guerra Freda submergeix al món en un estat de constant canvi i incertesa que no ha fet més que incrementar-se en el transcurs dels darrers vint-i-cinc anys. La divisòria esquerra-dreta d’identificació política esdevé menys rellevant amb el neoliberalisme i la globalització deixant a una part de la població temerosa de les seves expectatives i cansats de l’establishment polític. L’aparició de forces com Podemos a Espanya i el Moviment Cinc Estrelles a Itàlia; el creixement de partits xenòfobs que acostumaven a ser marginals i desprestigiats com el Front Nacional de Le Pen i el Partit per la Llibertat (PVV) de Geert Wilders; el vot favorable al Brexit al Regne Unit; l’elecció com a nou President dels Estats Units de Donald Trump… Tot això pot ser atribuït al sentiment que alguns tenen dins de les democràcies occidentals que el sistema els està decebent, combinat amb el desig de solucions fàcils – i sovint amb la necessitat de buscar caps de turc. En estats on la democràcia encara és jove i els valors liberals relativament dèbils, com Polònia o Hongria, la xenofòbia està creixent descontroladament. En altres llocs, el nacionalisme i/o populisme arriba al poder o enforteix la seva posició des de Rússia fins a Turquia, passant per Israel o les Filipines.

Els impulsos xenòfobs, anti liberals i populistes també es poden trobar darrere d’alguns episodis de violència a l’Orient Mitjà, on els ideals panarabistes del passat han estat oblidats, en gran mesura, i una part de la població s’alinea actualment amb la seva identitat religiosa (o sectària). Es podria argumentar que tant els partits islamistes mobilitzant electorat, com els grups jihadistes duent a terme atrocitats, formen part d’aquesta resposta global als sentiments d’incertesa i representen la tendència de l’ésser humà a buscar solucions fàcils, ser seduïts per solucions que ho cobreixen tot i trobar algú a qui culpar.

Malgrat el gran nombre de crítiques justificades que ha generat al llarg dels anys, la teoria de les relacions internacionals Huntingtoniana pren sentit per aquells que no són capaços o no estan interessats a prendre en consideració l’impacte dels factors històrics i socioeconòmics en la configuració de les cultures i la certesa que la darrera està en constant evolució. En aquesta direcció, l’última manifestació del malestar global, la victòria de Trump a les eleccions dels Estats Units, ajuda a debilitar les veus del compromís i del multilateralisme i a encoratjar als defensors de la política identitària.

Com era d’esperar, la Islamofòbia apareix com una de les característiques principals del populisme d’extrema dreta i Trump no n’és una excepció. Al desembre del 2015 i com a resposta a la massacre de San Bernardino, declara que ell prohibiria l’entrada dels musulmans dins dels Estats Units. En el darrer estiu, insulta als pares d’un soldat musulmà mort a l’Iraq perquè durant la convenció demòcrata li havien retret la seva actitud. Trump fa declaracions alarmants en relació a la falta d’integració de les comunitats musulmanes a Europa i de la “ingenuïtat…o pitjor” de Merkel.

Malgrat alguns comentaris que assenyalen que la seva campanya electoral té cert to anti semític, és d’esperar que Trump tingui una posició favorable a Israel com gairebé tots els seus predecessors: el seu gendre és jueu ortodox i un gran defensor de l’estat d’Israel, i se’l veu ocupant un lloc de responsabilitat dins de la nova administració. A més a més, Trump gaudeix d’una bona amistat amb Benjamin Netanyahu – a diferència del què passa amb Barack Obama – i li promet que traslladarà l’ambaixada dels Estats Units de Tel Aviv a Jerusalem. A això cal afegir la seva afirmació que els assentaments no són un obstacle per la Pau, la qual només es pot assolir quan l’Autoritat Palestina reconegui el dret a existir d’Israel (en realitat, l’Organització per l’Alliberament de Palestina ja ho fa gairebé tres dècades abans). Per la seva part, Netanyahu felicita ràpidament a Trump per la seva victòria electoral definint-lo com un “amic lleial” d’Israel.

Tanmateix, no tots els musulmans estan disconformes amb el triomf de Trump tal com es podria suposar per les seves declaracions i comportament. Pocs líders a l’Orient Mitjà entre els aliats tradicionals dels Estats Units se sentiran afligits en veure la sortida d’Obama, qui després dels anys anteriors de Bush, opta per una aproximació de no-intervenció a la regió: Obama abandona aliats de sempre com Mubarak i es mostra disposat a treballar conjuntament amb els Germans Musulmans, els quals són considerats com a rivals polítics perillosos per algunes monarquies conservadores. Ell refusa donar suport incondicional a l’oposició siriana escollint una aproximació de suport gradual i de pas a pas que només atrau crítiques de totes les parts. I el pitjor de tot, Obama mostrant-se aliè a la lluita per convertir-se en la potència regional dominant entre l’Iran i l’Aràbia Saudita, negocia un acord nuclear amb Teheran que atorga respectabilitat al govern iranià i la possibilitat de retornar al mercat global del petroli. No seria exagerat afirmar que en els palaus de la regió no es trobarà a faltar a l’administració Obama.

No obstant això, les monarquies del Golf veuen perdre a la seva candidata. La família reial saudita i d’altres realitzen donacions molt significatives a la família Clinton durant anys i desitjava una posició més intervencionista dins dels principis clàssics de la política exterior dels Estats Units. Però posen bona cara i envien els tradicionals missatges de felicitació apel·lant a la relació d’amistat històrica entre els Estats Units i els seus respectius estats. De totes maneres, la monarquia saudita s’adapta a aquesta situació d’un aliat nord-americà menys fiable convertint-se en un dels principals importadors d’armament i aplicant una política exterior més agressiva per contenir la influència de l’Iran. Així i gairebé des de l’inici del conflicte, proporciona un suport substancial als grups rebels que lluiten contra el govern de Bashar al-Asad, recolzat per l’Iran, convertint la repressió sagnant d’un moviment a favor de la democràcia en un conflicte sectari que atrau jihadistes de tot el món. I ja fa uns dos anys que l’Aràbia Saudita va pressionar a tots aquells aliats que va poder perquè participessin en la campanya militar contra els Houthis a l’estat veí del Iemen.

Per ara, l’Aràbia Saudita i els seus aliats del Consell de Cooperació del Golf troben consol en altres declaracions que Trump fa durant la campanya electoral com quan descriu a l’Iran com “el més gran patrocinador del terrorisme de tot el món”, o defineix l’acord nuclear com “un desastre” i promet que trencar-lo serà la seva principal prioritat. El diari de propietat saudita amb seu a Londres, Asharq al-Awsat, i altres publicacions del Golf omplen les columnes celebrant la victòria d’un president que mantindrà a ratlla l’Iran. De la mateixa manera, tant el govern sirià com els grups de l’oposició manifesten les seves esperances que la victòria de Trump jugui a favor seu: Asad declara que és l’“aliat natural” si vol lluitar contra el terrorisme, mentre que alguns grups rebels reivindiquen que el nou President posarà fi als dubtes d’Obama i els oferirà més suport – fet que sona massa optimista considerant l’afirmació de Trump que “no tenim ni idea de qui són aquesta gent”. Així, queda bastant clar qui té més raons per estar content, ja que durant la campanya Trump reitera la seva oposició als canvis de règim i ataca a Clinton amb referències a la intervenció de l’OTAN a Líbia. A més a més, assenyala que la seva prioritat és derrotar a l’Estat Islàmic, el mateix que intenta fer el president sirià, incidint en el fet que seria “estúpid” combatre contra ambdós.

foto_trump_mena1

A part d’Asad, dos altres homes forts de la regió celebren la victòria de Trump: Recep Tayyip Erdogan i Abdel Fattah al-Sisi. En el cas d’Erdogan pot semblar una contradicció donat que és el líder d’un partit islamista i que, a més a més, dóna suport als grups de l’oposició armada que lluiten contra Asad. Però Trump el respecta com a un líder fort que s’enfronta a la seva pròpia amenaça de l’islamisme radical. Així, Mike Pence, el futur vicepresident dels Estats Units, recentment declara a la premsa turca que consideren a Turquia l’aliat més pròxim a la regió, mentre que el seu màxim assessor en seguretat nacional, el General retirat Michael Flynn, compara al clergue resident als Estats Units Fethullah Gulen amb l’aiatol·là Khomeini. El govern d’Ankara acusa Gulen d’estar al darrere del cop militar a Turquia del passat juliol i, al mateix temps, Erdogan és molt crític amb la falta de suport rebuda per les capitals occidentals que, més aviat, el critiquen amb ell per ordenar detencions massives.

Per altra banda, Sisi és un enemic polític d’Erdogan, qui va rebre als líders dels Germans Musulmans amb els braços oberts després de la seva fugida d’Egipte. Des del cop militar del 2013, l’antic General governa amb mà de ferro explotant l’amenaça islamista i perseguint qualsevol dissensió. El seu registre en Drets Humans és condemnat, fins i tot, per l’administració Obama. Però ara espera una millor entesa amb Washington.

En resum, les declaracions de Trump són contradictòries i és poc probable que pugui dur a terme moltes de les coses que ha promès, però la seva sola presència canvia l’estat de la situació. Ara sembla probable que Asad pugui romandre en el poder a Síria – o una versió reduïda del mateix coneguda com la “Síria útil”. A més a més, Trump insisteix en una estratègia més activa contra l’Estat Islàmic, la qual podria implicar, aparentment, que les monarquies del Golf aportessin tropes sobre el terreny i anessin darrere dels canals bancaris que el grup utilitza per finançar-se. Aquesta intervenció sembla poc probable, però Trump pot posar les relacions amb els aliats tradicionals sota més pressió.

Així també, culpabilitzant del conflicte Israel-Palestina a l’odi envers els jueus incentivarà encara més a aquells que donen suport al mateix, així com el consentiment de la política d’assentaments animarà als colons i els seus seguidors. Finalment, una marxa enrere en l’acord nuclear amb l’Iran enfortiria al sector més conservador dins del país just abans de les pròximes eleccions presidencials a celebrar d’aquí gairebé sis mesos. La perspectiva d’un Iran reiniciant el seu programa nuclear i d’Israel prenent decisions unilaterals en contra del mateix no està fora dels possibles escenaris. Només es pot esperar que aquells que diuen que Trump esdevindrà més prudent un cop nomenat President no siguin víctimes de la seva pròpia il·lusió.

Ana Soage

boton_donativo_cat


Foto 1: Donald Trump (E), President electe dels Estats Units, James Mattis (C), futur secretari de Defensa, i Mike Pence (D), futur vicepresident 02/12/2016 (Foto de Don Emmert).

Foto 2: Salman bin Abdulaziz (E), rei de l’Aràbia Saudita, amb Recep Tayyip Erdogan (D), President de Turquia, 12/04/2016.

Traducció: Equip del CAPESIC, el qual es fa responsable de la traducció.

Original en anglès: http://www.capesic.cat/en/2016/12/10/trump-and-the-mena-region-between-realpolitik-and-identity-politics/