logo-capesic-3

L’elefant a l’habitació de Síria

Home Entrades L’elefant a l’habitació de Síria
L’elefant a l’habitació de Síria

El dia 6 d’abril del 2017 a la nit, Donald Trump, President dels Estats Units i comandant en cap de les Forces Armades, autoritza una operació militar contra la base aèria de l’exèrcit sirià de Shayrat, a la província d’Homs (Síria). Aquesta decisió es pren com a resposta al suposat atac aeri amb armes químiques (presumptament amb gas sarín) dut a terme dos dies abans per la força aèria lleial al govern de Bashar al Asad a la localitat de Khan Sheikhoun, província síria d’idlib, controlada pels grups rebels i de l’oposició que provoca la mort i ferides a desenes de civils. L’atac s’executa amb el llançament de 59 míssils de creuer Tomahawk des dels destructors USS Porter i USS Ross fondejats al mar Mediterrani, amb un avís previ a la contrapart russa.

Sobre aquest atac i les seves repercussions, l’autor de l’anàlisi voldria realitzar algunes consideracions:

AMERICA FIRST” I EL “CLUB DELS GENERALS”

Fins i tot abans d’arribar als 100 dies de mandat, el President Trump està deixant de governar els Estats Units i progressivament ho fa “l’administració Trump”. En aquesta direcció i en l’etapa inicial, Trump intenta dirigir el país amb una mentalitat empresarial i no política, de forma personal i al marge del Partit Republicà que el nomina com a candidat, seguint les línies marcades en l’”America First” i el “Make America Great Again” i intentant evitar les interferències de l’”establishment” de Washington que tant denuncia a la seva campanya electoral.

No obstant això, la realitat un cop jura el càrrec és una altra i la mateixa que es troba l’anterior President Barack Obama durant el seu primer mandat: tant el “seu” partit com els actors externs que exerceixen poder d’influència en el cicle de presa de decisions a Washington li recorden a Trump que sense ells no es pot governar (el President no pren decisions, les autoritza) i el van acomodant a la Realpolitik dels Estats Units. Serveixi com a exemple que Trump és incapaç d’aprovar o derogar cap llei en el Congrés ara com ara malgrat la majoria republicana en ambdues cambres.

En el context descrit, l’operació militar contra l’exèrcit sirià és una altra mostra d’aquest canvi de tendència. Així, el cercle de càrrecs oficials i assessors de Trump en Defensa, seguretat nacional i política exterior està format per tres equips, dos d’ells de marcat perfil polític i amb la majoria dels seus membres dins de l’staff de la Casa Blanca, i un tercer de caràcter militar, el “club dels generals”. El primer equip de caràcter polític-militar l’integren membres de la seva campanya electoral i càrrecs designats en primera instància que promouen la idea de l’”America First”, la lluita contra el terrorisme “islamista radical” i el no intervencionisme militar a l’exterior, El seu màxim representant és Stephen Bannon i inicialment constitueixen el grup més influent.

Tanmateix, alguns dels seus membres es veuen forçats a dimitir pels presumptes contactes secrets o no comunicats amb Rússia, cas de l’assessor en seguretat nacional, el General Michael Flynn, o apartats gradualment d’alguns organismes clau en la presa de decisions com li passa al mateix Bannon quan a la setmana de l’atac se li revoca l’autorització donada prèviament per formar part del Consell de Seguretat Nacional.

En aquesta direcció, l’”America First” va deixant pas dins de l’administració Trump a una posició més intervencionista en política exterior i de seguretat que va més enllà de la lluita contra l’”islamisme radical”. Aquesta és la postura que defensen els altres dos equips: Rex Tillerson, secretari d’Estat, Ivanka Trump, filla del President i una de les primeres veus a defensar un atac contra la Síria d’al Asad, i Jared Kushner, el seu marit, gran defensor de l’Estat d’Israel i obertament enfrontat a Bannon (definit com a antisionista), lideren el segon dels equips dins de la Casa Blanca. El sobrenom “afectuós” amb el qual es refereixen al President Trump en alguns sectors de l’Orient Mitjà, Abu Ivanka al Amriki (el pare d’Ivanka…), reflecteix la percepció que es té a l’exterior de la influència que exerceix aquest equip dins del cicle de presa de decisions de l’administració nord-americana.

A més a més, el matrimoni manté molt bones relacions amb el tercer equip de perfil militar, el “club dels generals”, liderats pel General retirat James Mattis, que ocupa el càrrec de secretari de Defensa, el General en actiu Herbert McMaster, principal assessor en seguretat nacional, i el General retirat John Kelly, secretari de Seguretat Nacional, veterans de l’Iraq i amb un poder ascendent dins de l’administració Trump. Tots ells mantenen una posició comuna en política exterior i de seguretat: equiparar l’amenaça de l’Estat Islàmic amb la que suposa Rússia per l’est d’Europa, la Xina a Àsia i la República Islàmica de l’Iran a l’Orient Mitjà pels Estats Units i els seus aliats tradicionals en aquestes regions.

En aquest sentit, els moviments dels tres estats en relació a la superpotència s’aproxima a una posició de soft balancing que pot derivar cap al hard balancing en un escenari futur i provocar la caiguda de l’hegemon i les potències emergents en la trampa de Tucídides…i el General “mad dog” Mattis és gat vell. Així mateix, els tres generals són homes de confiança o proposats a Trump pel vice president Mike Pence, pròxim al neoconservadorisme (neocon) i favorable a les intervencions militars a l’exterior. Per exemple, Pence com a congressista vota a favor de la intervenció militar de l’any 2003 a l’Iraq.

elefante1

De fet, es considera a Mattis i McMaster com els artífexs de l’operació militar contra la base aèria de Shayrat i als dos últims equips com els responsables directes del progressiu abandó de l’administració Trump dels posicionaments definits com a aïllacionistes dins de la política exterior de l’”America First” per un intervencionisme més assertiu com a superpotència del sistema internacional. A més a més, la rellevància mostrada pel “club dels generals” dins la cadena de presa de decisions constata un canvi de perfil entre l’administració Trump de l’anterior del President Obama, en la qual existia una primacia de l’opinió dels assessors polítics per damunt dels oficials del Pentàgon i d’una part de la comunitat d’intel·ligència.

REALISME CLÀSSIC O EL RETORN DELS NEOCONS

Malgrat això, l’atac dels Estats Units contra la instal·lació militar de l’exèrcit sirià de Bashar al Asad no pot ser interpretada, de moment, com el retorn de la ideologia neocon com a principal aproximació de la política exterior i de seguretat de la Casa Blanca com ho va ser en les dues legislatures de l’administració de George Bush fill (2001-2009). Tot i ser una acció unilateral, il·legal d’acord al Dret Internacional per violar la sobirania nacional d’un estat membre de les Nacions Unides (NU) i d’atacar un govern reconegut com a legítim per l’esmentada organització internacional, amb l’absència del consentiment i una resolució favorable del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (CSNU), i sense presentar proves concloents sobre l’existència d’un atac amb armes químiques per justificar la doctrina de la Responsabilitat de Protegir (R2P) – proves que tant el govern de Turquia com la comunitat d’intel·ligència dels Estats Units afirmen tenir però haurien d’ensenyar a les parts – aquesta operació militar entra dins dels instruments que pot utilitzar el realisme clàssic per mantenir l’status quo o restablir una legalitat vulnerada sense buscar, per això, un canvi de règim.

Així doncs, l’atac pot ésser interpretat com una acció de càstig i d’advertència davant del que l’administració Trump considera una violació de la Convenció sobre la Prohibició del Desenvolupament, Producció, Emmagatzematge i Ús d’Armes Químiques i sobre la seva destrucció, en vigor des de l’any 1997 i que Síria aplica a partir del mes d’octubre del 2013. Un exemple d’intervenció militar dins del realisme clàssic és l’operació Tempesta del Desert (del 17 de gener al 28 de febrer del 1991) dins de la Guerra del Golf en la qual una força multilateral liderada per l’administració Bush pare i amb autorització de NU restableix la sobirania de Kuwait després de ser envaïda per l’Iraq de Sadam Husein.

Tanmateix i deixant clar que l’autor no es mostra en desacord amb el fons de l’atac a Shayrat, és necessari no caure en els errors de les formes de l’any 2003 amb el dossier nuclear iraquià de Colin Powell i la “politització” dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units i britànics. Si n’hi ha, s’han d’aportar les proves al CSNU perquè l’acció tingui credibilitat i legitimitat per aplicar la doctrina de la R2P. A més a més, també és imperativa una reflexió en l’apartat dels crims de lesa humanitat i quan s’aplica la R2P. I la realitat és que qui decideix o permet aplicar-la és la superpotència (cas de Kosovo l’any 1999 amb la intervenció de l’OTAN sense autorització del CSNU). Així, els Estats Units és qui estableix, marca i imposa les regles del joc…als altres, y segons convingui se l’aplica a si mateix en l’actual sistema internacional.

Però no per això s’hauria d’obviar en una anàlisi de conflicte i posterior presa de decisions que durant la Guerra Civil de Síria tots els actors implicats en aquesta cometen crims de lesa humanitat. I si ho ampliem al teatre d’operacions a Iraq o Iemen, tant l’Aràbia Saudita, els Estats Units, Rússia com Turquia utilitzen armament prohibit com bombes “cluster” o bombes de fòsfor blanc (WP) sobre població civil o han atacat hospitals en una clara violació dels principis bàsics de la Convenció de Ginebra i del ius in bello. En aquests escenaris, milícies regulars i irregulars realitzen setges contra població civil amb total impunitat (cas de la població iemenita de Taiz), entre altres exemples. Però així és la Realpolitik i l’ordre mundial existent.

Aquesta mateixa Realpolitik indica com a poc probable una altra acció militar unilateral dels Estats Units a Síria. No per falta de voluntat de l’administració Trump, sinó perquè hauria d’anar al Congrés i presentar una Autorització per l’Ús de la Força Militar (AUFM) per actuar contra el govern de Síria i aliats per ser debatuda i sotmesa a votació, un tràmit que el “club dels generals” no vol fer. Bàsicament perquè la intervenció militar dels Estats Units en territori sirià per combatre a l’Estat Islàmic que s’inicia al setembre del 2014 es fa d’acord a la AUFM del 2001 que autoritza a perseguir als responsables de l’atac de l’11 de setembre del 2001 (Al Qaeda) i “forces associades”. Quan l’administració Obama pren aquesta decisió, previ acord entre els Estats Units i l’Iran de no atacar posicions d’al Asad i aliats (trobada Kerry-Zarif a Nova York al setembre del 2014), ho fa evitant anar al Congrés que li reclama l’aprovació d’una nova AUFM per intervenir.

Una part dels congressistes i senadors, tant demòcrates com republicans, consideren que la citada AUFM del 2001 aprovada per l’administració de Bush fill no és aplicable a l’Estat Islàmic. Per evitar el que suposaria una paràlisi o una votació en contra de l’Autorització que pugui comprometre l’operatiu militar, s’utilitza la mateixa. Precisament, aquest és el temor que té el “club dels generals”, que una proposta parlamentària per aprovar una AUFM contra al Asad pugui reobrir de nou el debat sobre la idoneïtat de la AUFM del 2001 i provoqui l’aturada temporal de la intervenció dels Estats Units a Síria contra l’Estat Islàmic, i més constatant que Trump no és capaç de tirar endavant cap proposta en ambdues cambres.

Aquest fet també indica que qui decidirà finalment si la política exterior i de seguretat dels Estats Units es regeix pels principis del realisme clàssic o torna a estar guiada pels neocons és el mateix Congrés. Tant la Cambra de Representants com el Senat han d’autoritzar a partir d’ara qualsevol tipus d’intervenció militar o ús de la força contra Síria o algun altre Estat. Per a més inri, dins del mateix Partit Republicà si troben dos extrems enfrontats: per una banda, els aïllacionistes amb el senador Rand Paul al capdavant que advoquen pel no intervencionisme, comptant amb el suport del sector de la congressista per Hawaii, Tulsi Gabbard que introdueix la Stop Arming Terrorist Act al desembre del 2016 per ser debatuda i votada al Congrés, per l’altra, els qui defensen tot el contrari encapçalats pel també senador John McCain (el “Charlie Wilson” del segle XXI) i el senador Lindsey Graham.

Tot i així, el posicionament i les tesis neocons d’assumir un protagonisme internacional més gran a través d’atacs preventius i buscant canvis de règim que afavoreixin la consolidació dels Estats Units com a superpotència i hegemon i exportin, al mateix temps, el seu model de societat tornen a aparèixer dins de l’administració Trump i no només amb Pence, sinó també amb Nimrata Haley, ambaixadora dels Estats Units davant de les NU, partidària de la sortida d’al Asad del poder i la neutralització de qualsevol influència iraniana a Síria.

elefante5

Precisament, els actors externs aliats de Síria són un altre factor que dificulta la repetició d’un atac d’aquestes característiques. Després del mateix, Rússia anuncia l’enviament cap a territori sirià de més bateries de sistemes antiaeris i antimíssils balístics S-300 i S-400 per protegir les instal·lacions militars de l’exèrcit d’al Asad i aliats. I és que Síria és una peça clau no tan sols per les aspiracions del President Vladimir Putin de tornar a situar a Rússia com a superpotència, sinó també per l’Iran i el seu projecte de creació de la mitja lluna xiïta. A això cal afegir que Síria forma part d’un sistema d’aliances les potències de les quals persegueixen desafiar l’estatus de superpotència dels Estats Units a mig terme a través del soft balancing.

LLIGAR A “GULLIVER” O LA TRAMPA DE TUCÍDIDES

Malgrat la voluntat de Rússia, l’Iran i la Xina de desafiar a la superpotència, no hi ha cap mena de dubte que els Estats Units són l’hegemon i que el seu poder militar, tant en termes de poder relatiu (neorealisme ofensiu) com absolut (realisme clàssic), és molt superior al de les potències emergents i regionals, per separat o conjuntament, que aspiren a ocupar la seva posició o a coexistir amb el mateix estatus. Un bon exemple d’això són els 10 portaavions en servei de la marina dels Estats Units (19 si s’inclouen els portahelicòpters) davant de l’únic d’aquesta classe del que disposa Rússia o la Xina (aquest últim amb un segon en camí) i la capacitat de la superpotència d’actuar en qualsevol part del món en el menor temps possible que cap altre actor posseeix. De fet, l’atac contra al Asad s’interpreta com una mostra d’aquest poder i un avís a aquells que pretenen desafiar l’staus quo de l’ordre actual en l’escenari internacional.

Així doncs, els dos equips d’assessors i càrrecs més influents de l’administració Trump volen marcar el terreny i deixar clar als competidors i potències emergents que la política exterior i de seguretat de l’administració Obama ja és passat, així com mostrar la ferma voluntat de no permetre que cap actor creui les línies vermelles marcades pels Estats Units, cas de Corea del Nord, el seu programa nuclear i les seves proves amb míssils balístics, o que es repeteixin escenaris com el de Crimea, tal com s’encarrega d’assenyalar Tillerson, el secretari d’Estat, després de l’atac.

Però l’administració Trump tampoc pot caure en una espiral d’intervencions militars unilaterals, puntuals i concretes, dins del realisme clàssic, o d’altres impulsant canvis de règim, pròpies del neoconservadorisme, perquè pot generar un escenari perillós en el qual tant els Estats Units com les potències emergents a les quals intenta contenir caiguin en la trampa de Tucídides. Aquesta es produeix quan un poder emergent (més d’un en l’escenari present) a mig o llarg terme pot desafiar obertament a l’hegemon amb una posició de soft balancing que derivi en una espiral ofensiva i acabi provocant un enfrontament militar de conseqüències imprevisibles (hard balancing).

En aquesta direcció, els estats assenyalats per Tillerson i Haley com Corea del Nord i l’Iran (extensible a Rússia i la Xina) no són equiparables a Síria, ni aquests estats són els mateixos de l’any 2003 en relació a les seves capacitats militars i poder de dissuasió. Així, Corea del Nord, amb el debat obert de si és un actor racional o no, disposa d’un programa nuclear en la seva última fase de “weaponization” amb el poder de dissuasió que això li atorga. De la mateixa manera, l’Iran té un programa nuclear “dorment” i congelat pel Joint Comprehensive Plan of Action (JCPOA) al qual només li falta en la seva dimensió militar, “curiosament”, l’etapa que està investigant i provant Corea del Nord (és bo recordar l’existència d’un Acord de Cooperació científica, tecnològica i acadèmica entre ambdós estats signat l’any 2012 que inclou la transferència mútua de coneixements en aquestes especialitats). A més a més, la república islàmica també disposa del sistema de míssils balístics més desenvolupat, nombrós i variat de la regió que, conjuntament amb altres sistemes i capacitats militars, permeten habilitar-la per aplicar l’Anti-Acces/Area Denial (A2/AD) sobre l’estret d’Ormuz i el Golf Pèrsic, entre altres.

Per aquest motiu, si la política exterior i de seguretat de l’administració Trump comença a abusar de l’intervencionisme unilateral aprofitant la seva primacia indiscutible en el poder militar, corre el risc de generar un possible escenari dins del seu mandat en el qual es podria constituir un sistema d’aliances formal per intentar lligar a “Gulliver” (aka els Estats Units). Aquesta aliança característica del soft balancing seria liderada per un trivot format per l’Iran, Rússia i la Xina que intentarien contrapesar a través de polítiques de contenció les iniciatives de Washington. Per bé que els tres actors són conscients de la superioritat militar de la superpotència, això no impedeix que es pugui debilitar el seu poder provocant una escalada de la tensió en tres centres diferents tot i saber que es corre el risc de convertir-los en tres fronts militars – amb l’Iran i els seus “proxies” a l’Orient Mitjà, Rússia i la seva “guerra híbrida” a l’est d’Europa i el govern de Beijing i aliats al Mar de la Xina Meridional o Oriental – passant del soft al hard balancing.

33449826580_8d1fe81262_k

Reconeixent la dificultat que s’acabi produint aquest escenari extrem, és més probable una aliança per lligar a “Gulliver” abans que caure en la trampa de Tucídides amb els tres fronts militars oberts i coordinats. No obstant això, aquest escenari que sembla versemblant pot estar essent previst per un gran estrateg com Mattis. Així, l’administració Trump anuncia una proposta d’increment del pressupost del Pentàgon d’aproximadament 54 bilions de dòlars per aquest any. L’objectiu és intentar recuperar en el mínim temps possible la doctrina de les dues guerres que fou abandonada per l’administració Obama en la seva segona legislatura. Aquesta doctrina que estava vigent des de la Segona Guerra Mundial permet als Estats Units afrontar dues guerres convencionals al mateix temps amb les màximes capacitats de recursos. A més a més, el mateix Mattis pressiona als estats membres de l’OTAN perquè arribin al 2% exigit en despesa en Defensa en els seus pressupostos nacionals per enfortir les capacitats i operativitat de l’organització davant de la possibilitat de l’inici d’una espiral ofensiva a l’est d’Europa.

I és que en un escenari plantejat en el qual l’Iran, Rússia i la Xina passessin de voler lligar a “Gulliver” a l’obertura de tres fronts militars, els Estats Units necessitaria reforçar el seu sistema d’aliances regionals per afrontar aquesta amenaça. És en aquest punt en el qual Síria adquireix una rellevància geoestratègica especial a l’Orient Mitjà, tant per l’Iran com per Rússia. En relació al primer Estat, l’Iran necessita mantenir sota la seva esfera d’influència a Síria per crear un corredor terrestre que englobi des dels territoris del sud del Líban, amb la presència d’Hesbol·là, fins a la part occidental de l’Afganistan a on viu la minoria xiïta dels Hazara. Això li permetrà consolidar la seva mitja lluna xiïta i projectar-se com a potència regional desafiant el sistema d’aliances dels Estats Units. El seu objectiu: convertir-se en la superpotència continental o hegemon regional a l’Orient Mitjà.

De fet, l’actor que més sembla preocupar els equips d’assessors i càrrecs de l’administració Trump, fins i tot més que el mateix Estat Islàmic, és l’Iran. Esmentar també que algun ministre de Defensa israelià afirma que prefereix a l’altre costat de frontera a l’Estat Islàmic que no pas a l’Iran. Més que res perquè les capacitats militars iranianes són molt superiors a les de la insurgència salafista jihadista i suposa una amenaça més gran (fins i tot existencial) per la seva seguretat nacional.

Pel que fa a Rússia, Síria i el port naval de Tartus són claus per la seva projecció global de cara a intentar recuperar l’estatus de superpotència perdut com a conseqüència del col·lapse de l’URSS. En aquest sentit, la regió annexada de Crimea i la flota naval russa del mar Negre amb base al port de Sebastopol formen part del Districte Militar Sud des de l’abril de l’any 2014. Aquesta flota és la unitat operativa militar responsable del mar Mediterrani i el port de Tartus, com a base militar permanent a l’exterior, li assegura la seva presència a l’àrea. Al mateix temps, el President Putin inicia negociacions amb l’Egipte de Sisi i el General Haftar (Exèrcit Nacional Libi), qui controla una part de la Líbia oriental, per intentar ampliar la xarxa de ports que autoritzin la presència naval russa i, així, consolidar una presència més assertiva en el mar Mediterrani. Aquest és un dels motius pel qual Rússia no pot deixar caure a un aliat com Síria.

Davant d’aquest escenari, la superpotència ha de prendre una decisió sobre el futur d’al Asad i Síria per evitar o dificultar un sistema d’aliances per lligar a “Gulliver” sense caure, per això, en la trampa de Tucídides. Amb una política exterior basada en el realisme clàssic, els Estats Units haurien de tenir l’objectiu de mantenir l’equilibri de poder a la regió evitant que aparegui un hegemon regional, regla bàsica per mantenir l’estatus de superpotència. És per això que si l’administració Trump no té la capacitat de crear una alternativa de govern a al Asad que pugui controlar directament, Síria hauria de romandre sota l’esfera d’influència iraniana. Bàsicament, si els Estats Units permeten que Síria caigui en mans d’una altra potència regional com l’Aràbia Saudita a través dels seus “proxies”, es trenca l’equilibri de poder i permet que aparegui un hegemon. Malgrat formar part del mateix sistema d’aliances, aquest fet possibilita l’augment de poder d’aquest hegemon i una menor dependència cap a la superpotència en termes de seguretat.

Així mateix, en aquest tipus d’escenaris la superpotència pot utilitzar una guerra de baixa intensitat com la Guerra Civil a Síria per desgastar econòmicament i militarment a actors rivals involucrats directament en aquesta com l’Iran o Rússia i perquè no es puguin centrar exclusivament en altres fronts, el cas rus amb l’Europa de l’est. Val la pena recordar que aquest és l’esquema del realisme clàssic aplicat pels Estats Units en el transcurs de la Guerra entre l’Iran i l’Iraq de 1980 a 1988, la guerra “imposada” com se la coneix a la república islàmica, en la que l’administració nord-americana dóna suport a la part iraquiana de Sadam Husein per frenar l’expansió de la revolució khomeinista iraniana en un exemple d’offshore balancing, o com utilitzar un poder regional per frenar i contenir l’expansió d’una potència regional rival evitant comprometre el teu propi poder militar. Així també s’evita caure en la trampa de Tucídides.

Però tot sembla indicar que aquest plantejament realista no és el que persegueix la nova aproximació en política exterior i de seguretat de l’administració Trump que pretén apostar per un intervencionisme més assertiu amb el doble objectiu de buscar un canvi de règim o una solució política negociada sense la figura d’al Asad present, així com contenir l’esfera d’influència iraniana al mateix temps.

Tanmateix, per dur a terme aquest tipus d’intervenció militar directa o a través d’aliats regionals i assolir els objectius marcats, és necessari disposar d’una estratègia i que la mateixa inclogui un govern alternatiu unitari i estable sorgit de dins de l’heterogènia oposició a al Asad per evitar un buit de poder a Síria. I aquí és on apareixen de nou dos dels grans problemes per intentar resoldre aquesta Guerra Civil: l’oposició síria com a problema i no com a solució i l’absència d’una estratègia clara i definida sobre Síria per part d’Occident.

L’OPOSICIÓ SÍRIA COM A PROBLEMA I NO COM A SOLUCIÓ

Deixant clar des del principi que no hi ha solucions màgiques per resoldre la Guerra Civil de Síria i que és molt còmode plantejar escenaris de negociació política seient al sofà d’un despatx en un país occidental – una de les crítiques habituals que es realitzen tant per part dels cercles asadistes com pels grups rebels que lluiten sobre el terreny -, això no pot suposar un obstacle per assenyalar a l’oposició síria com a part del problema i no de la solució en plantejar-se una possible intervenció militar o una entrega de capacitats antiaèries (especialment MANPAD’s i míssils terra-aire) a favor seu per fer front a al Asad i als seus aliats com segueixen exigint a Occident.

Malgrat les evidències dels atacs de l’exèrcit sirià i els actors externs que li donen suport contra població civil a Síria, no es pot obviar que hi ha un elefant a l’habitació (veritat o problema evident que és ignorat o del qual no es vol parlar) coexistint i actuant conjuntament amb bona part dels grups rebels i de l’oposició armada: Hayat Tahrir al-Sham. En aquesta direcció i sense entrar a analitzar-ho en profunditat, existeixen tres centres d’autoritat (actuant com a Estat o protoestat) a Síria: un primer exercit per les forces kurdes i aliats en l’anomenat Rojava, territori al nord-oest i al nord-est controlat gairebé en la seva totalitat per ells; el segon correspon a l’autoproclamat Califat de l’Estat Islàmic localitzat al centre i l’est fronterer amb l’Iraq; i, finalment, el tercer centre està en mans del govern d’al Asad a les zones sota el seu control. Òbviament, cap dels tres centres és una alternativa per Occident a al Asad per la totalitat de Síria.

elefante3

Així doncs, el problema pels que defensen una major implicació d’Occident en el conflicte, sigui per igualar les capacitats militars entre l’exèrcit d’al Asad i l’oposició i forçar així una taula de negociació en la qual el govern sirià no imposi l’agenda i la seva posició de força sigui més limitada que l’actual, sigui per provocar un canvi de règim, és la falta d’un quart centre d’autoritat liderat per una oposició síria homologable. I és que entrant ja al setè any de la guerra civil, l’ampli catàleg de grups rebels i de l’oposició de tota classe i condició són incapaços de crear un govern a l’ombra, unitari i estable tant a l’exterior com a l’interior del país. Des de la creació dels “Amics de Síria” l’any 2012, només es troba un cas que gairebé ho aconsegueix amb la creació de la Coalició Nacional per les Forces de la Revolució i l’Oposició Síria. No obstant això, les disputes dels actors externs, principalment l’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia, per col·locar als seus homes de confiança en les posicions de poder de decisió acaben provocant la seva divisió i l’escissió del Consell Nacional Sirià.

A més a més, les actuals delegacions de l’oposició que s’asseuen en les taules de negociació a Ginebra, promoguda per les NU, i a Astana, organitzada per l’Iran, Rússia i Turquia, no són reconegudes per la majoria de grups armats que actuen al teatre d’operacions de Síria. Només representants de Jaish al-Islam (el “proxy” de l’Aràbia Saudita) i dels grups que reben el suport de Turquia participen en ambdues negociacions. D’aquí se’n deriva un altre problema, l’oposició síria a l’exterior no té control sobre la gran majoria de formacions i aliances rebels que operen sobre el terreny. En aquest, es poden detectar tres grans centres de lideratge diferents: en el primer situat al nord d’Alep (entre les ciutats de Jarabulus i al Bab), si troben diverses faccions que formen part de l’Exèrcit Lliure Sirià i altres grups de l’oposició “moderada” directament controlats per Turquia. Dels tres, el menys influent en el teatre d’operacions. Un segon lideratge l’exerceix Ahrar al-Sham i aliats, una barreja de salafistes i islamistes (pròxims als Germans Musulmans) que reben el suport de Qatar i Turquia i es mostren favorables a un procés de transició política (incloent-hi sistema de partits i eleccions) però sense al Asad participant en el mateix. Tanmateix, l’amenaça prové del tercer lideratge que comparteix territori amb Ahrar al-Sham i faccions de l’Exèrcit Lliure Sirià a Idlib, Hama i Homs: la coalició controlada pels salafistes jihadistes de Hayat Tahrir al-Sham, formada a finals del mes de gener del 2017.

I és que a Hayat Tahrir al-Sham si integren la majoria de membres de Jabhat Fateh al-Sham, grup hereu de la que va ésser la franquícia d’Al Qaeda a Síria, Jabhat al-Nusra. Convé ressaltar que el seu “ministre” de Guerra és Abu Muhammad al-Jolani, líder de l’anterior que manté el seu jurament de fidelitat individual a Al Qaeda Central i al seu líder Ayman al-Zawahiri. El seu objectiu final és declarar i establir un Emirat Islàmic a Síria regit per la Xaria, un minicalifat més a l’estil de l’Estat Islàmic. A aquest fet cal afegir que tant Al Qaeda a la Península Aràbiga com Jamaat Nasr al Islam wa al Mouslimin, nova formació en la qual s’integra Al Qaeda al Magreb Islàmic, donen suport al nou grup. És bo recordar que ambdues insurgències promouen atacs terroristes en territori europeu. També és preocupant que la citada insurgència salafista jihadista sigui qui lideri les ofensives actuals contra les forces d’al Asad i aliats al nord de Hama, a l’oest d’Alep i al nord de Latakia, amb el suport puntual d’Ahrar al-Sham i altres grups rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià, i qui ostenta el poder de facto en els territoris on té presència.

En aquesta direcció, es demanda als grups rebels “moderats” que neutralitzin a Hayat Tahrir al-Sham agafant com a exemple la iniciativa dels líders tribals sunnites a l’Iraq del 2007 quan formen el Despertar d’Anbar (Sahwat al-Anbar), amb l’ajuda econòmica i militar dels Estats Units, i es revolten contra l’Estat Islàmic a l’Iraq aconseguint expulsar-los cap a les zones desèrtiques de la província d’al-Anbar. Però ara mateix, quan es parla amb membres de l’oposició síria, la majoria de grups rebels islamistes i “moderats”, si és que en queda algun, veuen a Hayat Tahrir al-Sham més com a aliat que rival enfront del seu enemic comú d’al Asad. Set anys d’una guerra com la de Síria provoquen la radicalització de les posicions inicials.

D’aquest escenari descrit deriva el problema de plantejar-se una intervenció militar contra al Asad. Si l’administració Trump o els estats occidentals optessin per un canvi de règim, seria imperatiu que abans s’organitzés una alternativa real al seu poder. Sense un govern de l’oposició unitari i estable a l’ombra que sigui homologable i que pugui exercir la seva autoritat dins de Síria, no és aconsellable ni la intervenció militar que podria provocar un buit de poder que seria aprofitat tant per Hayat Tahrir al-Sham com per l’Estat Islàmic, ni l’entrega d’armament que signifiqui un canvi de joc, ja que les experiències anteriors en el teatre d’operacions sirià (un bon exemple són els míssils guiats anti carros de combat) indiquen que una part dels carregaments sempre acaben en mans dels jihadistes.

Tot i saber què fan al Asad i els seus aliats, no és menys cert que la seguretat nacional dels estats europeus no pot permetre l’establiment d’un Emirat Islàmic al nord-oest de Síria que serveixi de base d’operacions per promoure o planificar més atacs terroristes contra Europa. I per molt que les demandes de determinats grups rebels puguin ser justes, ara mateix l’escenari present en el teatre d’operacions és el descrit. No es pot negar l’evidència o demanar a Occident que obviï la mateixa: tenen un elefant a l’habitació i ho saben.

Xavier Servitja Roca

boton_donativo_cat


Foto 1: El President Trump rep les explicacions de l’atac contra Shayrat el 06/04/2017. Autor: Shealah Craighead/Casa Blanca.

Foto 2: Míssil de creuer Tomahawk (TLAM) llançat des del destructor USS Porter el 06/04/2017. Autor: Departament de Defensa dels Estats Units.

Foto 3: Bashar al Asad (D) manté una reunió amb Husein Amir Abdolahian (E), director general d’Afers Internacionals del parlament iranià, a Damasc (Síria) el 25/01/2017 (Autor: Pars Today).

Foto 4: Grup d’atac de la Flota del Pacífic de la marina dels Estats Units encapçalats pel portaavions USS Carl Vinson el 28/03/2017. Autor: Matt Brown.

Foto 5: Abu Saleh al-Tahan (E) i Abu Muhammad al-Jolani (D) a la sala de comandament i control de Hayat Tahrir al-Sham supervisant l’ofensiva del nord de Hama el 24/03/2017. Foto: Departament de Comunicació de Hayat Tahrir al-Sham.