logo-capesic-3

La Geopolítica de la Xina a Llatinoamèrica a l’era de Donald Trump

Home Entrades La Geopolítica de la Xina a Llatinoamèrica a l’era de Donald Trump
La Geopolítica de la Xina a Llatinoamèrica a l’era de Donald Trump

En l’adveniment del gir proteccionista de l’administració Trump, molts analistes posen els seus ulls a la Xina com la nova campiona de la Globalització. Un escenari en el qual la Xina podria sobrepassar els Estats Units d’Amèrica (EUA) en termes comercials podria ser el de l’Amèrica Llatina. Malgrat que encara és massa d’hora per a calibrar l’extensió de les promeses de Trump en política exterior, no és menys cert que la campanya de Trump en aquesta es va basar en dos punts destacats: confrontar l’emergència de la Xina i la seva promesa de limitar el lliure comerç amb Àsia i l’Amèrica Llatina.

Les reaccions a aquests principis no es fan esperar. En la trobada del fòrum de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic (APEC) que se celebra al Perú – just uns dies després de les eleccions presidencials als Estats Units – la majoria de líders llatinoamericans mostren la seva voluntat d’acostar-se a la Xina i plantar cara a la presidència de Trump. Ara bé, la Xina no és un nouvingut a la regió i la seva creixent influència a l’Amèrica Llatina no és un afer d’oportunisme polític, sinó com a conseqüència d’un pla estratègic a llarg termini.

Durant la darrera dècada, la Xina es dedica a construir relacions fortes amb els principals estats de l’Amèrica Llatina. Aquest fet es pot constatar amb la participació xinesa en importants projectes a la regió. En el curt termini, l’interès immediat de la Xina a l’Amèrica Llatina ve donat per les seves necessitats econòmiques d’assegurar-se la provisió de matèries primeres i l’apertura de nous mercats per als seus productes industrials. En termes generals, les relacions xineses amb l’Amèrica Llatina i el Carib es basen, per tant, en l’interès econòmic i en el reconeixement de la República Popular de la Xina en el marc de la política d’”una sola Xina”. A l’Amèrica Llatina, la Xina també juga les seves cartes ja conegudes de no demanar cap contrapartida pel que fa a polítiques internes; una atraient retòrica antihegemònica; la provisió de tecnologia; i el finançament d’infraestructures en estats en vies de desenvolupament.

D’aquesta manera, es poden observar moltes semblances entre l’estratègia xinesa utilitzada a l’Amèrica Llatina i la duta a terme a l’Àsia Central o a l’Àfrica. Malgrat que la Xina estableix bones relacions amb governs de tot signe polític, es pot percebre una preponderància dels acords amb països dirigits per forces nacionalistes d’esquerres aparegudes en el marc de les anomenades “Revolucions Bolivarianes”, segurament degut a la seva oposició frontal als Estats Units. Tot i que no s’hauria d’establir cap mena de relació causal, cal esmentar que l’onada provocada per aquesta “Revolució Bolivariana” és com a mínim un element contextual que facilita els interessos de la Xina a Amèrica.

Un cas paradigmàtic és el de Veneçuela. El govern de Caracas es converteix un dels socis comercials més importants de la Xina a la regió. Veneçuela és un proveïdor de petroli i minerals – coltan i or – alhora que un mercat interessant per als productes xinesos. Cal dir que la Xina no esdevé només un subministrador de tecnologia per a Veneçuela, sinó també un soci financer de primer ordre cobrint els costos de diversos projectes en infraestructures. Ara bé, Veneçuela paga els seus deutes amb petroli, sovint amb condicions poc avantatjoses per a Caracas, i alguns dels projectes en infraestructures no s’acaben de materialitzar.

Tanmateix, la Xina és un soci rellevant per al govern bolivarià, ja que obre la possibilitat de desenvolupar una política exterior independent dels EUA. A més a més, a través d’aquesta relació la Xina aconsegueix limitar la influència dels Estats Units sobre un dels seus proveïdors de petroli més propers. Altres exemples de la presència xinesa a l’Amèrica Llatina es poden trobar a Cuba, on la Xina és el seu segon soci comercial més important i existeix un intercanvi d’intel·ligència militar entre ambdues parts; al Brasil i el Perú, amb els quals la Xina està involucrada en la construcció d’un ferrocarril trans-amazònic; a Nicaragua amb l’incert projecte del Gran Canal de Nicaragua; o a l’Argentina amb la possibilitat que construeixi una (presumpta) base científica a la Patagònia Argentina, entre d’altres.

Xina_article3

En relació a l’orientació interna de la geopolítica xinesa, cal remarcar que la creixent presència de la Xina a l’Amèrica Llatina representa un lleuger canvi en la tradicional oposició xinesa a l’expansió d’ultramar. En aquesta direcció, el reforçament de l’armada xinesa en el volàtil context del mar de la Xina Meridional és força conegut. Així mateix, amb la finalitat d’assegurar els seus interessos a Amèrica Llatina, la Xina necessitarà reforçar també la seva flota comercial. Amb aquest objectiu, la Xina s’involucra en el desenvolupament de projectes que haurien d’augmentar les connexions marítimes entre l’Oceà Pacífic i el Carib com el Gran Canal de Nicaragua, el finançament xinès de l’ampliació del Canal de Panamà, i el nou projecte de connexió terrestre a través de Costa Rica. Ara bé, l’impacte d’aquests projectes va més enllà dels imperatius en termes de seguretat a curt termini. Si ens fixem en l’important volum de recursos que la Xina està invertint per assolir unes capacitats marítimes competents, es pot apreciar la voluntat xinesa de mantenir-se involucrada a l’Amèrica Llatina a llarg termini.

Cal afegir també que aquests projectes tenen importants sinergies amb la Ruta de la Seda Marítima (RSM), la dimensió per mar de la iniciativa “One Belt One Road”, el principal projecte geopolític de la Xina a llarg termini que pretén construir la xarxa de connexions d’infraestructures per via terrestre més gran del món per permetre el comerç a través d’Àsia Central cap a Europa. Si es pren en consideració la dimensió marítima de la Ruta de la Seda i les inversions en infraestructura de transport marítim de la Xina a l’Amèrica Llatina, es pot visualitzar de quina manera el govern de Beijing està construint el seu nou rol com a “campió” de la Globalització. De fet, l’expansió de la RSM a través del Carib donaria lloc a una reinterpretació en termes geopolítics del significat del concepte de “Reialme Central”, ja que la Xina emergiria com el punt nodal del comerç global.

No obstant això, existeixen nombrosos obstacles per assolir l’esmentat objectiu: primerament, la distància que suposa l’Oceà Pacífic; en segon lloc, el fet que l’economia xinesa seria més dependent del comerç per mar. Això podria provocar que la Xina esdevingués més feble en el cas d’un hipotètic escenari de bloqueig marítim per part dels EUA que és, de fet, un dels problemes que la dimensió terrestre de la Nova Ruta de la Seda vol prevenir; i, finalment, la incapacitat de l’Armada de l’Exèrcit Popular d’Alliberament (AEPA) per defensar directament els interessos xinesos a l’Amèrica Llatina. Malgrat els diversos obstacles, si la Ruta de la Seda Marítima i la Nova Ruta de la Seda fossin completades, es podria observar un augment de les sinergies entre la RSM i els projectes xinesos a la regió, especialment al mar del Carib.

Això comportaria unes conseqüències geopolítiques de primer ordre. Així, si la Xina esdevingués un soci alternatiu per als països llatinoamericans, canviaria la constel·lació de poders tradicional a la regió presentant la idea d’una Amèrica Llatina independent de la influència nord-americana com una opció real. Malgrat això i que els estats de la regió es beneficien de la projecció xinesa, a mitjà termini la Xina difícilment tindrà capacitat d’intervenció directa, mentre que els EUA actualment mantenen aquesta capacitat d’actuació a la zona, poder que el govern de Washington no dubte en utilitzar contra mandataris que considera contraris als seus interessos. A més a més, tot i que l’onada de governs llatinoamericans nacionalistes d’esquerres sembla que es trobi en declivi, els estats de l’Amèrica Llatina no necessiten ser bolivarians per apreciar la finestra d’oportunitats que s’obre amb la presència de la Xina a la regió.

No obstant això, es constaten incompatibilitats entre l’economia xinesa i les economies llatinoamericanes que podrien emergir a llarg termini. De fet, el comerç amb la Xina és un factor que contribueix a la dependència de l’exportació de matèries primeres dins de les economies de l’Amèrica Llatina. En aquest punt cal remarcar que un dels objectius tradicionals de les economies llatinoamericanes és la consolidació d’unes indústries i mercats nacionals i regionals solvents. Així, si es desenvolupen nous llaços de dependència amb la Xina, aquests poden ser tan perillosos com els existents amb els EUA. Però en contraposició amb l’economia dels Estats Units que pot oferir espai per a manufactures de baixa qualitat, els mercats xinesos estan exclusivament interessats en els recursos naturals de l’Amèrica Llatina.

Xina_article1

Aquest és, probablement, un dels diversos handicaps que confronta un futur lideratge xinès del lliure mercat i la Globalització, tant a Àsia com a Amèrica. Per exemple, la retirada dels EUA de l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica – més conegut per les seves sigles en anglès TPP – difícilment pot beneficiar directament a la Xina, ja que la majoria dels signants asiàtics del tractat són competidors directes de la Xina pel mercat nord-americà. En aquest sentit, les relacions entre la Xina i l’Amèrica Llatina ofereixen poques possibilitats per al desenvolupament d’indústries nacionals, condició determinant per assolir una major sobirania.

En aquest punt cal preguntar-se ¿per què la Xina hauria de prendre el risc d’expandir la seva esfera d’influència econòmica a una regió que és la principal àrea d’influència del govern de Washington (el seu pati del darrere)? La presència xinesa dins de les economies llatinoamericanes incrementa necessàriament les dinàmiques competitives amb els EUA. Però actualment la Xina en cap cas disposa de la capacitat d’igualar la força naval nord-americana a la seva zona marítima. Precisament, aquest darrer element podria ser la resposta a la pregunta plantejada. En la dinàmica de competició entre els EUA, superpotència, i la Xina, potència emergent, ens trobem davant d’un escenari de confrontació entre la primera potència militar del món i la primera economia mundial. A això cal afegir que la superioritat militar de Washington és més decisiva que l’avantatge econòmic de Beijing sobre els EUA. Per tant, per la Xina és indispensable mantenir la conflictivitat en el terreny geoeconòmic.

Així, en el mar de la Xina Meridional l’escenari de conflicte es troba essencialment en la dimensió militar. Però a l’Amèrica Llatina, la Xina incrementa la seva influència a través de mesures geoeconòmiques. A més a més, l’estratègia de seguretat de Washington a Amèrica és el factor que en primera instància facilita la seva expansió cap a altres continents. Per tant, la Xina i la seva estratègia llatinoamericana podria estar obrint un nou front que no només representa una contrapartida a la presència nord-americana al mar de la Xina Meridional, sinó que també trasllada el conflicte a la dimensió econòmica en la qual la Xina pot fer front als EUA. Ara bé, l’administració Trump sembla no estar disposada a jugar aquest partit amb les regles que voldria la Xina. Així i com s’observa en els darrers mesos, els EUA es mostren disposats a mantenir la tensió militar al Mar de la Xina, on encara disposa d’una posició de superioritat.

Tanmateix, en primera instància la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels EUA podria facilitar els plans de la Xina cap a l’Amèrica Llatina. Així, l’administració Trump com a molt pot incrementar algunes activitats prèviament existents i accelerar alguns altres plans. Malgrat això, per a un país com la Xina que necessita actuar amb precisió i planificar a llarg termini aquest no constitueix necessàriament l’escenari més desitjat. Pels interessos de la Xina seria preferible mantenir la tensió amb els EUA a l’Amèrica Central i del Sud. Ara bé, una posició més forta a les Amèriques podria desencadenar una política més agressiva dels EUA a l’Est d’Àsia. El resultat d’aquesta competició, probablement la decidirà qui disposi de la capacitat de delimitar l’escenari d’enfrontament. Al cap i a la fi, l’estratègia no és més que una qüestió de posició, i la posició ve determinada pel terreny.

Miquel Vila MorenoAnalista Associat per la Xina i la Geopolítica de l’Àsia Oriental

boton_donativo_cat


L’anàlisi original en anglès es publica prèviament a Mapping China

https://mappingchina.org/2017/04/18/the-geopolitics-of-china-in-latin-america-in-donald-trumps-era/


Foto 1: Michelle Bachelet (E), Presidenta de Xile, Xi Jinping (C), President de la Xina, i Alicia Bárcena (D), secretària executiva de la CEPAL, a Santiago de Xile el 22/11/2016 (Foto de Carlos Vera / CEPAL).

Foto 2: Xi Jinping (E) amb el President de Veneçuela, Nicolás Maduro (D) al Palau de Miraflores, Caracas (Veneçuela) el 20/07/2014 (Foto: Ministerio del Poder Popular para la Comunicación y la Información).

Foto 3: Reunió entre el President dels Estats Units, Donald Trump, i el seu equip (E) i el President Xi Jinping i el seu staff (D) a Palm Beach, Florida (EUA) el 07/04/2017 (Foto: Doug Mills / The New York Times).