logo-capesic-3

El gran repte Europeu: els populismes

Home Entrades El gran repte Europeu: els populismes
El gran repte Europeu: els populismes

El gran repte Europeu: els populismes

capesic Europa 07/05/2017 Comments

Els Britànics ja n’hem tingut prou d’experts’. La cèlebre frase pronunciada per Michael Gove, membre del partit conservador britànic, il·lustra la divisió de la societat britànica entre aquells que veuen el Brexit com un moviment populista, excloent i aïllacionista, i aquells que el veuen com un moviment de la ‘gent del carrer’, la que pateix els errors dels experts i dels buròcrates europeus en matèria econòmica i d’immigració. El Brexit ha estat seguit per la victòria de Trump, i tot i que sembla que Emmanuel Macron serà el guanyador de les eleccions franceses, hi ha qui tem que, exceptuant un canvi econòmic i polític profund a Europa, les eleccions vinents franceses del 2022 siguin similars a les dels EUA del 2016. Les aigües polítiques europees són turbulentes, i a tot el món desenvolupat la política convencional està experimentant canvis irreversibles. Com hem arribat fins aquí? I què significa això per la Unió Europea?

ÉS L’ECONOMIA, ESTÚPID?

Una de les tesis que expliquen el Brexit i altres moviments populistes és l’econòmica. Com diu Dani Rodrik, la globalització ha creat guanyadors i perdedors, i aquests últims han estat ignorats per la classe política. La conseqüència: l’auge del populisme. Però les dades secunden només parcialment aquesta hipòtesi; mentre que una renda baixa i un atur elevant són factors que incrementen l’adhesió a partits populistes, els ciutadans que reben més ajuda de l’estat tenen menys probabilitats de votar-los. Si es mira el suport per sectors ocupacionals, són els petits emprenedors, els botiguers i agricultors – més que no pas els obrers de fàbrica – els qui es decanten pels partits populistes. Per això, hi ha experts que no estan del tot convençuts de la tesi econòmica, i es decanten més per una explicació basada en el xoc de valors culturals. Els nivells de seguretat econòmica des de després de la Segona Guerra Mundial van donar lloc a un canvi de valors sense precedents a tot el món desenvolupat. La seguretat, obediència i autoritat han donat pas a valors com la diversitat, la igualtat de gènere, el cosmopolitisme i el multiculturalisme. No obstant això, no tothom ha participat en la mateixa mesura en aquest canvi de valors, creant-se així una bretxa cultural i de valors en la nostra societat.

brexit_2016-09-05_BRITAIN-EU-MARCH

Un factor que fa de pont entre les tesis cultural i econòmica és l’educació. Efectivament, els ciutadans amb menys nivell educatiu han perdut més amb la globalització que aquells amb un nivell educatiu més elevat. Al mateix temps, el nivell educatiu està altament relacionat amb ideals socials més liberals. Però a què ens referim exactament quan diem que el nivell educatiu està inversament relacionat amb el suport al populisme? David Runciman ens en fa una lectura molt interessant en un article al The Guardian: “l’argument sobre el nivell educatiu no és un argument que emfatitza la importància del coneixement vs. la ignorància; més aviat, els interessos econòmics són diferents segons el nivell educatiu”. Així mateix, els sentiments identitaris europeistes i cosmopolites són més comuns en individus amb alts nivells educatius.

LA (NO) RESPOSTA DELS PARTITS TRADICIONALS

Per entendre a fons l’auge del populisme no n’hi ha prou en mirar els canvis de preferències dels ciutadans (la demanda); sinó que cal també fer una ullada a la trajectòria i metamorfosi dels partits polítics tradicionals des dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial (l’oferta), com molt bé expliquen autors com Herbert Kitshchelt i Pablo Beramendi i co-autors. La globalització, el canvi tecnològic i la terciarització de l’economia han canviat l’eix polític tradicional, que situava la dreta i el capital a una banda, i l’esquerra i el treballador a l’altra. La ‘classe treballadora’ s’ha transformat gradualment en un grup heterogeni de treballadors, empleats en diferents sectors, amb diferent poder adquisitiu i diferents interessos econòmics i socials. Al mateix temps, un altre eix polític – l’eix cultural i social – ha anat agafant força, i els partits social-demòcrates que havien centrat la seva energia a defensar els obrers, ara viren cap al centre i adopten entusiasmats causes socials com la protecció del medi ambient, els drets dels homosexuals i el feminisme. Igualment, i segons l’acadèmic Peter Mair, la internacionalització de l’economia, inclosa l’europeïtzació, també ha modificat i, en alguns casos, ha disminuït el marge de maniobra dels governs, més disposats a seguir les directrius marcades per organismes internacionals i supranacionals que a satisfer les demandes dels ciutadans del carrer (el que en anglès es coneix com la dicotomia entre responsibility i responsiveness).

Quina és la conseqüència de tot plegat? Un auge de partits que recullen les inquietuds reals dels ciutadans i prioritzen les seves demandes per sobre els requeriments d’institucions supranacionals. Com molt bé clarifica Jan-Werner Müller al seu nou llibre ‘What is Populism?’ (Què és el populisme?), alguns d’aquests partits són pluralistes i aporten idees fresques sobre noves maneres de participació política, reclamant que ‘nosaltres també som el poble’, mentre que altres tenen tendències anti-pluralistes i intolerants envers la diversitat i multiculturalitat, atribuint-se la representació exclusiva del poble: ‘nosaltres i només nosaltres som el poble’. Els primers serien activistes democràtics; els segons, populistes.

brexit

EUROPA REACCIONA

Quin ha estat el paper de la Unió Europea en tots aquests canvis? Malauradament, sembla que els hagi accelerat; els Europeus estan més descontents que mai amb la UE, i, tot i que hi ha autors que apunten al fet que l’arrel del problema és el dèficit democràtic institucional (en anglès, input legitimacy), aquest ha disminuït en els últims anys, amb un increment del rol del Parlament Europeu en el procés legislatiu i el seu involucrament en l’elecció del president de la Comissió Europea. El que sí que ha canviat ha estat la percepció dels ciutadans sobre la capacitat de la UE per resoldre els seus problemes econòmics i socials (en anglès, output legitimacy). Les dobles crisis econòmica i migratòria no s’han pogut solucionar de manera adequada: la (in) acció de l’Eurozona ha acabat convertint una crisi financera en una crisi de deute públic i bancària, i la crisi dels refugiats ha mostrat la cara més cruel de la Fortalesa Europea, deixant al descobert els problemes d’acció col·lectiva europea.

Aquests dos episodis han disminuït la legitimitat econòmica i social europea, i al mateix temps han fet palès que la visió presentada al ciutadà d’una Unió Europea despolititzada, que vetllava per l’eficiència econòmica amb la creació del mercat únic i l’ús d’activitat reguladora, s’ha girat en contra. Durant anys hi ha hagut el que Robert A. Dahl anomena ‘un excés de consens’, i, quan l’oposició dins de la UE és inexistent, diu Peter Mair, ‘els ciutadans estan pràcticament forçats a oposar-se a la Unió Europea’. Necessitem per tant una Europa que generi debat, més deliberativa, més oberta i transparent, i al mateix temps, una Europa que faciliti un pla d’inversió econòmic i social, que ajudi als països a reestructurar els sistemes bancaris, que impulsi la creació de llocs de treball; en definitiva, una Europa que vetlli per tots els ciutadans. Només així, amb creixement econòmic inclusiu i un canvi en les formes de participació política aconseguirem vèncer l’ombra allargassada del populisme.

Mireia Borrell Porta

Mireia Borrell Porta és doctora per la London School of Economics and Political Science (LSE, 2016) on treballa com a Teaching Fellow en Política i Economia Europea. Prèviament es va llicenciar en Economia a la Universitat Pompeu Fabra (2007) i va completar un Màster en Economia Política Europea a la LSE (2010) amb una beca del Patronat Catalunya Món.

boton_donativo_cat


Nota: Anàlisi publicada conjuntament amb eKonomicus i basat en l’article “Brexit: The European challenge” aparegut a la web del CAPESIC el 13/02/2017.


Foto 1: Emmanuele Macron (E) a Lyon el 02/05/2017 (imatge de France24.com) i Marine Le Pen (D) a París el 01/05/2017 (imatge de RFI).

Foto 2: Manifestació a favor de la Unió Europea a Londres el 03/09/2016.

Foto 3: Theresa May (E), Primera Ministra britànica, i Jean-Claude Juncker (D), President de la Comissió Europea, a Brussel·les el 21/10/2016 (imatge d’Euobserver).