logo-capesic-3

Ostpolitik a la catalana, “clàusula alemanya” i limitació de Forces Armades

Home Entrades Ostpolitik a la catalana, “clàusula alemanya” i limitació de Forces Armades
Ostpolitik a la catalana, “clàusula alemanya” i limitació de Forces Armades

Ostpolitik a la catalana, “clàusula alemanya” i limitació de Forces Armades

Xavier Servitja Roca Catalunya, Estratègies de seguretat nacional, Europa 11/05/2017 Comments

INTRODUCCIÓ

Dins del moviment independentista i dels partits polítics que el representen torna a revifar la discussió de quin model de política de Defensa hauria d’adoptar Catalunya en un possible escenari plantejat en el qual esdevingués un Estat independent. En aquest sentit, els posicionaments van des dels qui argumenten que un Estat català hauria de disposar d’un Exèrcit Nacional propi, fins a sectors que són partidaris d’una externalització de la Defensa depenent de tercers estats, passant pels favorables a fomentar una política de promoció de la cultura de Pau sense haver d’establir cap Força Armada ni recórrer a l’ús de la força o l’amenaça de l’ús d’aquesta, entre altres. A més a més, en el sector dels qui voldrien la creació d’un Exèrcit Nacional de Catalunya es poden trobar diverses aproximacions sobre quina estructura, composició i nombre d’efectius seria el més convenient per aquest, per exemple, un exèrcit professional, mixta o format exclusivament per “milícies populars”, entre algunes de les opcions exposades.

Finalment i dins del mateix escenari, les diverses parts debaten si Catalunya hauria de formar part d’alguna arquitectura de seguretat com l’OTAN; si a més a més seria convenient que el nou Estat demanés la seva incorporació a la Unió Europea (UE) i així, de manera automàtica, s’integrés en la seva Política Comuna de Seguretat i Defensa (PCSD) o no; o declarés una “neutralitat compromesa” amb algun sistema d’aliances semblant a l’adoptada pel model austríac o suec (ambdós actors dins de la PCSD, però fora de l’OTAN la relació amb la qual s’estableix a partir del Partnership for Peace – PfP); o es definís com un Estat neutral amb la possibilitat de firmar acords concrets de cooperació i compromís en Defensa i Seguretat com el cas de Suïssa, també adherida al PfP de l’OTAN sense ser-ne Estat membre amb l’afegit que no forma part de la UE, entre altres.

Tanmateix, en aquesta anàlisi es vol plantejar un escenari basat en la informació proporcionada per estrategs d’Anglaterra, Alemanya i Itàlia, i a través d’aquests i de manera indirecta també de França, que incorpora al debat una visió externa sobre dos temes centrals que tenen molt a veure amb la política de Defensa: el marc territorial i geogràfic d’una Catalunya independent i el nombre d’efectius d’un futur Exèrcit Nacional de Catalunya. Però abans de tot, cal començar per fer quatre aclariments en relació a l’anàlisi: primerament, el que aquí s’exposa no és en absolut cap posició oficial d’aquests governs, sinó el plantejament d’un escenari possible fent prospectiva amb informació d’estrategs que actuen a títol personal.

En segon lloc, es fa servir informació que no trenca cap principi de confidencialitat amb les fonts, ja que en primera instància s’autoritza a fer-ne un ús privat, i en segon terme, a utilitzar una part d’aquesta per l’anàlisi que es presenta. Com a tercer aclariment, l’analista presenta un escenari que no necessàriament reflecteix el seu posicionament. Malgrat això, creu que aquest aporta elements de debat que haurien de ser tinguts en compte. En darrer lloc, s’ha de prendre en consideració que aquest any se celebren eleccions legislatives a Alemanya (24 de setembre) i Gran Bretanya (8 de juny), i potser a Itàlia. Tot i això, no s’esperen canvis de govern que puguin provocar una variació de la tendència exposada en l’escenari plantejat.

NATO

ESCENARI PLANTEJAT

L’escenari plantejat s’inicia en un punt en el qual la reivindicació de la independència de Catalunya i del seu reconeixement com a nou Estat dins del sistema internacional impulsat per un govern de la Generalitat escollit democràticament i d’altres forces polítiques que li donen suport, podria considerar-se legítima per als quatre estats. Aquesta legitimitat en l’escenari analitzat vindria donada per unes eleccions legislatives al Parlament de Catalunya en les quals els partits polítics independentistes superessin el 50% dels vots vàlids i assolissin 90 o més dels 135 diputats de la cambra (2/3 parts d’aquesta). Per tant, amb una majoria qualificada que faria viable no només un procés constituent i constituït amb garanties de passar el referèndum vinculant per aprovar una Constitució, sinó també la celebració prèvia d’un referèndum unilateral (sempre que s’hagués rebut la negativa del govern de Madrid per realitzar-ne un de pactat) per preguntar a la ciutadania si voldria la independència de Catalunya o no. En l’escenari descrit, es descartaria donar suport a una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) sense haver realitzat prèviament una negociació o ronda de contactes amb les parts i sense haver aconseguit les majories descrites.

En aquest marc i si el resultat del referèndum fos favorable a la independència de Catalunya, es podria obrir un procés de negociació bilateral entre el govern de la Generalitat, amb l’imperium atorgat per la majoria qualificada i el “sí” del referèndum, i representants dels governs alemany, britànic, francès i italià per donar forma a una possible acceptació de Catalunya com a Estat. Però dins de l’agenda de diàleg s’inclourien dos temes considerats d’especial rellevància per les contraparts per donar llum verda a aquest reconeixement: la definició territorial d’una Catalunya independent i el nombre d’efectius d’un possible Exèrcit Nacional de Catalunya.

DEFINICIÓ TERRITORIAL D’UNA CATALUNYA INDEPENDENT

En l’escenari plantejat i dins del procés de negociació, els representants dels quatre estats mencionats demanarien al govern de la Generalitat que renunciés públicament i per iniciativa pròpia al pancatalanisme i al que ells anomenen el projecte de construcció de la Great Catalonia (Països Catalans). Així, una primera condició del “Grup dels 4” seria que per llei el govern català reconegués els límits geogràfics de Catalunya en les fronteres actuals. Bàsicament i en aquesta direcció, es demanaria que el govern de la Generalitat implementés una Ostpolitik a la catalana agafant com a referència i model els tractats bilaterals firmats per Willy Brandt i la RFA amb Polònia, l’URSS i la RDA a principis dels setanta. En aquests, Alemanya (RFA) renunciava als seus territoris històrics situats a l’est dels rius Oder i Neisse, la línia dels quals marca l’actual frontera entre Alemanya i Polònia.

Tanmateix, si el govern de Catalunya no acceptés dur a terme aquesta iniciativa, el “Grup dels 4” intentarien imposar l’anomenada “clàusula alemanya” (definida així per la relació amb l’Ostpolitik de Brandt) dins de la negociació de reconeixement de Catalunya com a Estat. La “clàusula alemanya” s’inclouria dins dels tractats bilaterals i fixaria els límits territorials catalans en les actuals fronteres. Aquest fet obligaria a Catalunya a renunciar a qualsevol reclamació sobre territoris històrics i a la idea de la Great Catalonia.

A més a més, es demanaria a Catalunya que adquirís el compromís de no donar suport a moviments independentistes dins dels territoris dels quatre estats respectant el principi de sobirania nacional i no interferència en els afers interns d’aquests.

NOMBRE D’EFECTIUS EN UN FUTUR EXÈRCIT NACIONAL DE CATALUNYA

Si el govern de Catalunya acceptés aplicar l’Ostpolitik a la catalana o renunciés per obligació al projecte de la Great Catalonia a través de la “clàusula alemanya”, els quatre estats incentivarien i donarien suport a la creació d’un Exèrcit Nacional de Catalunya en el cas que el govern català així ho decidís i sempre que s’integrés dins de l’arquitectura de seguretat de l’OTAN, fos com a Estat membre o a través del PfP com passa en el model de política de Defensa d’Àustria, Suècia o Suïssa.

OSTPOLITIK1

En aquest sentit i dins del procés de negociació, tant Alemanya, França, Gran Bretanya com Itàlia voldrien evitar que Catalunya adoptés la posició d’Estat neutral “sense compromís”, ja que temen que en aquest escenari alguna altra arquitectura de seguretat i sistema d’aliances s’aproximés al govern català per fer-la entrar en la seva esfera d’influència, assenyalant directament a Rússia.

Malgrat això, aquest suport també vindria acompanyat per una altra clàusula que s’inclouria als tractats bilaterals: la limitació del total d’efectius de l’Exèrcit Nacional de Catalunya a no més de 15.000 membres aproximadament. Es considera que per la dimensió geogràfica i població de Catalunya, aquesta xifra permetria garantir unes forces armades operatives i amb capacitat de comprometre tropes en missions internacionals.

En contraposició, els quatre estats no només considerarien com a sobredimensionat un exèrcit amb un nombre superior a aquests 15.000 efectius, sinó que una xifra superior als 20.000 membres ja es percep com a una força militar que va més enllà del poder de dissuasió i que podria amagar futures intencions expansionistes al servei del projecte de la Great Catalonia. En aquest cas, dins d’un altre escenari en el qual Catalunya no hagués acceptat la “clàusula alemanya”.

Així i en resum, en l’escenari plantejat cap dels quatre estats amb els actuals governs (i els que s’esperen) reconeixerien un nou Estat que defensés un projecte expansionista, amb un exèrcit sobredimensionat i percebut com a hostil pels seus veïns. El fet que això derivés en un escenari d’inestabilitat al sud d’Europa que, al mateix temps, obrís la possibilitat d’una aproximació de Catalunya cap a l’arquitectura de seguretat de Rússia i, entre altres i com a exemple, permetés que el portaavions rus “Admirall Kuznetsov” o la Flota del Mar Negre russa fondegessin en aigües del port de Barcelona i al patí de darrere de França, genera reticència i inquietud.

Per aquest motiu i en l’escenari analitzat, els quatre estats demanarien certes garanties pel reconeixement de Catalunya com a Estat que s’assolirien amb l’Ostpolitik catalana, o l’acceptació de la “clàusula alemanya”, i la limitació d’efectius en el cas de formar-se un Exèrcit Nacional de Catalunya dins de l’esfera d’influència de l’OTAN. I és que en política internacional i en tot procés de negociació un dels principis que regeix és el del “what for what” (“do ut des”). I en aquest sentit, ningú dóna res a canvi de res.

Xavier Servitja Roca

Foto 1: Entrada de Roger de Flor a Constantinoble (actual Istanbul, Turquia) amb els Almogàvers i la Gran Companyia Catalana (Companyia Catalana d’Orient) l’any 1303. Obra del pintor José Moreno Carbonero realitzada l’any 1888 (imatge extreta de Wikipedia).

Foto 2: James Mattis (E), secretari de Defensa dels Estats Units, i Jens Stoltenberg (D), secretari general de l’OTAN, a Brussel·les el 15/02/2017 (Foto: web de l’OTAN).

Foto 3: Portaavions de l’Armada russa “Admiral Kuznetsov” (Flota del Nord) i caça de la força aèria russa Su-33 a l’est del mar Mediterrani, prop de la costa síria, el 15/11/2017 (Foto: RT).