logo-capesic-3

L’islamisme en la guerra sectària a l’Orient Mitjà

Home Entrades L’islamisme en la guerra sectària a l’Orient Mitjà
L’islamisme en la guerra sectària a l’Orient Mitjà

L’islamisme en la guerra sectària a l’Orient Mitjà

Ana Soage Jihadisme i Islam polític, Orient Mitjà 02/09/2017 Comments

La irrupció del sectarisme a l’Orient Mitjà molt sovint es presenta com el resultat del ressorgiment d’odis ancestrals. Les guerres a l’Iraq, Síria i el Iemen esdevindrien la conseqüència gairebé inevitable de la ruptura entre sunnites i xiïtes poc després de la mort del profeta Muhammad al s. VII, una animositat que batega sota la superfície i periòdicament esclata en violència. Alguns experts han intentat refutar aquesta interpretació, assenyalant que l’esmentada erupció no ha estat un fenomen espontani, sinó una política adoptada de forma conscient per certs règims autoritaris que busquen evitar desafiaments a la seva legitimitat i assegurar-se la seva pròpia supervivència. En els seus Estats, aquests règims han utilitzat la clàssica estratègia de “divideix i guanyaràs” per prevenir la formació de coalicions de base social àmplia representatives de la voluntat popular. A l’estranger, han manipulat diferències sectàries per debilitar als seus enemics externs (1).

Aquest article pretén proporcionar més arguments contra els determinismes reduccionistes. Així, l’anàlisi se centra en l’amenaça ideològica que va incitar a aquests règims a jugar la carta sectària: la propagació de l’islamisme. S’argumenta que, en el fons, el de l’Orient Mitjà no és un conflicte sectari que oposa a sunnites i xiïtes (encara que després d’anys d’un conflicte sagnant, molts dels seus actors ho veuen d’aquesta manera). Més aviat, es tracta d’una batalla geopolítica que enfronta a Estats i grups alineats amb Occident i interessats a preservar l’statu quo regional contra altres Estats i grups que es caracteritzen per la seva retòrica anti-occidental i desitgen subvertir aquest statu quo. En certa manera, és una repetició del que Malcolm H. Kerr va denominar “la guerra freda àrab” (2), però estesa a l’Iran i amb l’islamisme substituint el socialisme àrab com a ideologia desestabilitzadora.

L’ISLAMISME COM A FACTOR DE DESESTABILITZACIÓ

L’islamisme es va convertir en una poderosa força política en els anys setanta, fomentada per líders com el president egipci Anuar Sadat o el president pakistanès Zia-ul-Haq, que pretenien consolidar el seu poder i erosionar als partits i grups d’esquerres que fins al moment havien dominat el panorama polític. El seu creixement fou finançat per règims autocràtics que se sentien amenaçats per la popularitat de les ideologies revolucionàries en els carrers àrab i musulmà, en particular el règim saudita. Durant les dècades precedents, l’Aràbia Saudita havia acollit a milers de Germans Musulmans que fugien d’Egipte, Síria o l’Iraq, i va proporcionar a l’organització els recursos per funcionar i expandir-se en el món musulmà i més enllà. En el transcurs de les inestables dècades dels setanta i vuitanta, els islamistes van atraure un suport significatiu a causa de la seva retòrica populista, però també als serveis bàsics que oferien a les poblacions urbanes en constant creixement. Però tenien la seva pròpia agenda diferent de la dels règims que els secundaven o, almenys, els toleraven. El xoc era inevitable.

Egipte va esdevenir un dels teatres principals, com ho havia estat entre la dècada dels trenta, quan l’islamisme es converteix en un moviment de masses sota el lideratge d’Hasan al-Banna, i els anys cinquanta, quan Sayyid Qutb era el seu ideòleg més influent. Després de succeir a Nasser, Sadat du a terme un realineament ideològic, polític i econòmic al qual si oposaven els nasseristes i altres forces d’esquerres. Amb la finalitat de contrarestar-los, va alliberar als Germans Musulmans que seguien a la presó, va fomentar l’aparició de grups islamistes a les universitats egípcies i es va promocionar amb l’eslògan de “el president devot” (al-ra’is al-mu’min) (3). No obstant això, l’oposició a les seves polítiques fa que Sadat es torni cada vegada més autoritari. Per als islamistes, la gota que va fer vessar el vas fou la firma dels Acords de Camp David l’any 1978. Això deriva en l’assassinat del president el 1981 a mans de la Jihad Islàmica, que esperava incitar un aixecament popular. Aquest no va tenir lloc, però la repressió després del magnicidi no va poder erradicar als grups islamistes i Egipte va viure un període de guerra civil de baixa intensitat que es va agreujar als anys noranta amb el retorn dels “àrabs afganesos”.

Tanmateix, l’aparició de l’islamisme té les seves conseqüències més dramàtiques a l’Iran. Malgrat les seves característiques específiques – no és àrab i sunnita, sinó persa i xiïta – l’islamisme iranià estava influenciat per l’islamisme sunnita que es desenvolupava al món àrab (4). I la Revolució Islàmica va respondre a dinàmiques similars a les d’Egipte: va ser en gran mesura una reacció contra un règim opressiu amb una estreta aliança amb els Estats Units. Les mobilitzacions contra el Xa tenien una àmplia base popular, però l’aiatol·là Khomeini i els seus seguidors varen ser capaços d’orientar-les a favor seu i prendre el poder. Ja com a Líder Suprem, Khomeini anuncia als quatre vents el seu desig d’exportar la Revolució, la qual cosa suposava una amenaça ideològica seriosa pels veïns àrabs de l’Iran, especialment per aquells amb nombrosa població xiïta: l’Iraq, Kuwait, Bahrain i l’Aràbia Saudita. Tots ells van ser testimonis d’importants disturbis, els quals van contribuir a la decisió de Saddam Hussein d’atacar l’Iran l’any 1980, així com al recolzament de les monarquies del Golf a l’Iraq en el transcurs dels vuit anys que durà la guerra entre els dos països.

La mateixa Aràbia Saudita va patir els efectes desestabilitzadors de l’islamisme. Molts dels Germans Musulmans que van arribar al país als anys cinquanta i seixanta eren professionals altament qualificats que van contribuir de manera significativa al desenvolupament del Regne, especialment en l’administració pública i l’educació superior. Alguns d’ells –com Muhammad Qutb, germà petit de Sayyid– van exercir una considerable influència sobre un sector de la intel·lectualitat saudita, donant origen al moviment Sahwa (Despertar). Aquest combinava salafisme i islamisme i els seus integrants criticaven el despotisme de la família regnant i desitjava impulsar la reforma política. El moviment es va convertir en una molèstia encara més gran després de la invasió iraquiana de Kuwait l’any 1990, quan s’oposaren a la decisió del rei Fahd d’invitar a tropes estrangeres a l’Aràbia Saudita per protegir-la d’una possible agressió (5). Les autoritats saudites arribaren a la conclusió que els Germans Musulmans provocaven més problemes que beneficis i els van retirar el seu suport, concentrant aquests en els suposats apolítics xeics i grups salafistes. Qatar, ansiosa per elevar el seu perfil internacional, va aprofitar l’ocasió per convertir-se en el principal patrocinador de l’organització.

L’IMPACTE DE LA PRIMAVERA ÀRAB

Les relacions entre l’Iran i l’Aràbia Saudita van millorar progressivament després de la invasió iraquiana de Kuwait, que Teheran va condemnar. Els anys noranta van acabar amb una visita oficial de Muhammad Khatami a Riad, la primera d’un president de la República Islàmica, i l’abril del 2001 els dos Estats van firmar un acord de seguretat. La tendència continua amb el president Mahmud Ahmadinejad, malgrat la seva retòrica més bel·ligerant, probablement perquè el creixent intervencionisme dels Estats Units a la regió durant el mandat de George W. Bush feia que les monarquies del Golf se sentissin més protegides. L’any 2007 Ahmadinejad visita l’Aràbia Saudita i, uns mesos després, es converteixen el primer president iranià que assisteix a una reunió del Consell de Cooperació del Golf, en el transcurs de la qual proposa un pacte de seguretat i un acord de lliure comerç.

islamismo1

La situació va canviar després que Barack Obama fos escollit president dels Estats Units i la seva administració optés per una política menys intervencionista cap a l’Orient Mitjà. Aràbia Saudita va veure amb preocupació com Obama refusava socórrer als aliats tradicionals de Washington, en concret al president egipci Hosni Mubarak; fins i tot va mostrar la seva disposició a treballar amb el seu successor, el Germà Musulmà Mohamed Morsi. Per una altra banda, Obama va ser tebi en el moment de donar suport als rebels sirians que es van aixecar en armes contra Bashar al-Assad. Encara pitjor, va ignorar el paper de Teheran en aquest conflicte i va continuar les negociacions sobre el programa nuclear iranià. El nou clima regional es fa patent amb la participació de Morsi a la cimera del Moviment de Països No Alineats a Teheran a l’agost de l’any 2012 i el viatge d’Ahmadinejad a El Caire el febrer del 2013. Es tractava del primer intercanvi de visites de presidents d’ambdós Estats des de la Revolució Islàmica.

Els islamistes eren la força política millor posicionada per beneficiar-se de les revoltes populars de l’any 2011, que Teheran es va afanyar a presentar com la segona onada del seu mateix “Despertar Islàmic” (6). Amb l’objectiu de promoure aquesta narrativa, l’Iran va establir l’Assemblea Mundial pel Despertar Islàmic, que va celebrar la seva primera conferència al mes de setembre del mateix any (7). Els organitzadors informaven de l’assistència de més de 700 delegats de 84 països. Es varen discutir els temes centrals de l’islamisme: l’existència d’una Ummah islàmica mundial que hauria d’unir-se contra “els poders predatoris liderats pels Estats Units”; la promoció d’un sistema de govern islàmic “amb el suport de la voluntat popular”, diferent de la democràcia a l’estil occidental; i el suport a “la valerosa lluita del poble de Palestina que s’enfronta a l’agressió sionista”. Aquests temes ressonen als carrers àrab i musulmà, a on està generalitzat el ressentiment cap a Occident pel seu intervencionisme i la seva suposada arrogància i la solidaritat davant del patiment dels palestins.

Però la visió que intentava projectar Teheran tenia una debilitat fonamental: Síria. De fet, a Iran hi havia bastant reticència en donar suport a Basahr al-Assad quan aquest reprimeix les manifestacions que demandaven reformes democràtiques l’any 2011. Fins i tot, Ahmadinejad, conegut per la seva posició agressiva, critica l’ús excessiu de la violència i exhorta al president sirià a respondre a les exigències del seu poble (8). No obstant això, Síria és fonamental per l’Iran: És el seu principal aliat àrab i un element essencial en el seu “Eix de la Resistència” (9), proporcionant accés al Llevant -el principal escenari del conflicte àrab-israelià- i servint com a pont per canalitzar l’assistència a Hizbul·là. A més a més, diversos Estats sunnites aviat van començar a finançar a milícies salafistes dins de la rebel·lió a Síria. Per l’Aràbia Saudita, era una forma de matar dos ocells d’un sol tret: desfer-se d’un veí hostil i, al mateix temps, emmarcar les accions de l’Iran en termes sectaris i debilitar la seva narrativa. La seva maquinària de propaganda també va entrar en acció (10).

EL SECTARISME I L’ISLAMISME COM A ESTRATÈGIES POLÍTIQUES

Els líders iranians van decidir que no tenien altra opció que secundar a Assad. Insistiren en la seva pròpia propaganda, identificant a Síria com la peça clau en l’engranatge de la resistència que s’estén d’Iran a Hizbul·là i Hamàs (11). Al mateix temps, ressaltaven el suport de la República Islàmica als musulmans sunnites, especialment a Palestina (12), i denunciaven a grups takfiris com Daesh com a part d’una conspiració occidental-sionista per embrutar la reputació de l’islam i desviar l’atenció en la lluita contra Israel (13). Malgrat això, el seu èxit ha estat limitat: a més d’agreujar les tensions sectàries a la regió, la situació a Síria ha posat al límit de forma considerable les relacions entre el règim iranià i islamistes sunnites com Hamàs (14). I ha danyat molt al prestigi d’Hizbul·là, que solia gaudir de gran popularitat entre els sunnites pel seu paper en el conflicte àrab-israelià (15).

islamismo2

Així doncs, l’amenaça que suposa la ideologia islamista que promou l’Iran va ser fonamental en la decisió de l’Aràbia Saudita de fomentar el sectarisme patrocinant el salafisme (16). Aquesta amenaça també explica les mesures saudites contra els Germans Musulmans, concretament donant suport al cop d’Estat que va deposar a Morsi el juliol de l’any 2013 i afegint-la a la seva llista d’organitzacions terroristes el març del 2014…al mateix temps que a Daesh i Jabhat al-Nusra. A més a més, aporta claredat sobre les desavinences amb Qatar, que ja varen ser notícia l’any 2014 (17). Amb el PIB per habitant més alt del món i una població autòctona homogènia, la Casa d’Al Thani està menys preocupada que les dinasties veïnes per possibles desafiaments al seu regnat. No obstant això, el seu suport als Germans Musulmans i el biaix pro islamista d’Al Jazeera provoca enuig en altres Estats àrabs.

Però si a l’Aràbia Saudita preocupa la supervivència del règim, també ho fa a l’Iran. La decisiva victòria del reformista Hassan Rohaní davant del candidat conservador a qui donava suport el Líder Suprem, Alí Khamenei, en les recents eleccions presidencials ha demostrat un cop més la impopularitat de les forces conservadores que controlen la República Islàmica (18). Molts iranians van percebre la Primavera Àrab no com una segona onada de la Revolució Islàmica, com afirmava la propaganda oficial, sinó com una continuació de les seves pròpies mobilitzacions del 2009-2010, quan protestaren davant el probable frau electoral que va permetre que Ahmadinejad obtingués un segon mandat presidencial. Les citades mobilitzacions van ser reprimides amb duresa, i els manifestants, descrits com el “corrent satànic” (19). Tanmateix, van conduir a la creació del Moviment Verd que portà al poder a Rohaní l’any 2013. Per al règim iranià, la política exterior és un instrument fonamental per reforçar la seva fràgil posició interna.

Aquest repàs històric mostra que una perspectiva a llarg termini pot resultar molt útil en l’anàlisi dels actuals esdeveniments. En aquest cas, les dinàmiques ocasionades per l’islamisme clarifiquen el conflicte entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, que és el principal factor de la present inestabilitat a l’Orient Mitjà. El règim saudita promou el sectarisme sunnita per presentar-se com a defensor de l’ortodòxia musulmana i retratar a l’Iran com un Estat fanàticament impulsat per motivacions sectàries. Per la seva part, el règim iranià impulsa l’islamisme perquè és la ideologia sobre la qual es fonamenta la República Islàmica, però també per atraure a musulmans sunnites amb una narrativa que passa per alt diferències sectàries i qüestiona la legitimitat dels seus rivals aliats amb Occident. Reconèixer aquests factors revela que el conflicte és més polític que sectari i es podria abordar si existís la voluntat política per fer-ho. I que els sunnites i xiïtes no estan condemnats a barallar-se.

Ana Soage

L’anàlisi original en anglès es troba a la web del think tank nord-americà Middle East Institute (MEI) en el seu programa Middle East-Asia Project (MAP):

https://www.mei.edu/content/map/islamism-and-sectarianism

Foto 1: Desfilada militar del Dia Nacional de les Forces Armades de l’Iran als afores de Teheran, 18/04/2017 (Foto: AP).

Foto 2: Manifestació de partidaris dels Germans Musulmans a favor de Mohamed Morsi a Egipte, 23/08/2013.

Foto 3: El President dels Estats Units, Donald Trump (E), amb el rei de l’Aràbia Saudita, Salman bin Abdulaziz Al Saud (D), a Riad, 20/05/2017 (Foto: imatge extreta de CNN News).

1 Veure, per exemple, Justin Gengler, “Sectarian Backfire? Assessing Gulf Political Strategy Five Years after the Arab Uprisings”, Middle-East Asia Project, 17 novembre 2015, http://www.mei.edu/content/map/sectarian-backfire-assessing-gulf-political-strategy-five-years-after-arab-uprisings; Nader Hashemi, “Toward a Political Theory of Sectarianism in the Middle East: The Salience of Authoritarianism over Theology”, Middle-East Asia Project, 27 octubre 2015, http://www.mei.edu/content/map/toward-political-theory-sectarianism-middle-east-salience-authoritarianism-over-theology.

2 En el seu clàssic The Arab cold war: Gamal ‘Abd al-Nasir and his rivals, 1958-1970, publicat l’any 1971, Kerr parlava d’una “guerra freda” en el món àrab que transcorria paral·lelament a la Guerra Freda mundial. Els seus principals actors eren l’Egipte nasserista i l’Aràbia Saudita, cada un d’ells aliat a una de les dues superpotències del conflicte principal.

3 Com a part de la seva estratègia per apaivagar als islamistes, Sadat va introduir una controvertida clàusula a la Constitució egípcia del 1971: L’article 2 afirmava que “els principis de la Xaria” serien “una font principal de la legislació”. Després de la firma dels Acords de Camp David, va anar encara més enllà: l’any 1980, la Constitució del 1971 fou reformada i el text de l’article 2 passa a llegir “la font principal de la legislació”.

4 El clergue iranià Navvab Safaví va ser el principal vincle entre els Germans Musulmans i l’aiatol·là Khomeini, amb qui tenia una vinculació estreta. Safaví estava molt influenciat pel pensament de Sayyid Qutb, que el va invitar a visitar El Caire l’any 1954. Fou executat a Teheran l’any 1955 per la seva responsabilitat en un seguit d’assassinats polítics comesos pel grup islamista que va fundar i liderar, Fedayán-e Islam. L’actual règim iranià considera a Safaví un màrtir i precursor de la Revolució Islàmica, i una estació de metro de Teheran porta el seu nom. Per una altra part, el successor de Khomeini com a Líder Suprem, l’aiatol·là Khamenei, va traduir l’obra de Qutb al persa, i l’any 1984 la República Islàmica va emetre un segell commemoratiu amb la seva efígie. Les autoritats iranianes també van posar nom a un carrer de Teheran en honor de l’assassí de Sadat, Jaled al-Islambouli. El nom es va canviar pel de “Carrer Intifada” l’any 2004, com a part de la iniciativa per restablir les relacions diplomàtiques amb El Caire.

5 Les principals figures de la Sahwa saudita van ser Salmán al-Ouda i Safar al-Hawali. Ambdós foren empresonats l’any 1994 i alliberats sense càrrecs l’any 1999.

6 Més detalls a Payam Mohseni, “The Islamic Awakening: Iran’s Grand Narrative of the Arab Uprisings”, Middle East Brief 71, abril 2013.

7 Veure Zafar Bangash, “Tehran conference puts people’s uprisings in proper Islamic context”, Crescent International, 1 octubre 2011, https://crescent.icit-digital.org/articles/tehran-conference-puts-people-s-uprisings-in-proper-islamic-context

8 Veure, per exemple, “Syria crisis: Iran’s Ahmadinejad criticises killings”, BBC News, 22 octubre 2011, http://www.bbc.com/news/world-middle-east-15416410

9 L’eslògan “Eix de la Resistència” apareix com a resposta a l’expressió “Eix del Mal” creada per George W. Bush. És una aliança contra Israel i la influència occidental a l’Orient Mitjà, i inclou a l’Iran, Síria, Hizbul·là i les milícies xiïtes de l’Iraq.

10 Exemple de la propaganda saudita és un article publicat poc després que Riad trenqués relacions diplomàtiques amb Teheran el gener del 2016 i que fou àmpliament difós. El seu autor, el comentarista polític saudita Jamal Khashoggi, compara la situació actual a l’Orient Mitjà amb la d’Europa l’any 1939 amb un Iran jugant el paper de l’Alemanya nazi i l’Aràbia Saudita com a campiona de la llibertat i la democràcia. L’article va aparèixer en àrab al diari saudita panàrab Al-Hayat i es va reproduir en altres mitjans de comunicació, tant en àrab com en anglès (per exemple, a la web del canal de notícies per satèl·lit Al-Arabiya). Veure “Imma an takunu ma’na wa-imma dhiddana”, Al-Hayat, 9 gener 2016, http://www.alhayat.com/Opinion/Jamal-Khashoggi/13312982/; “You are either with us, or against us,” Al Arabiya English, 12 gener 2016, https://english.alarabiya.net/en/views/news/middle-east/2016/01/12/You-are-either-with-us-or-against-us.html

11 Veure, per exemple, Arash Karami, “Khamenei Advisor: Syria ‘Golden Link in the Chain of Resistance’,” Al-Monitor, 4 abril 2013, http://iranpulse.al-monitor.com/index.php/2013/04/1713/khamenei-advisor-syria-golden-link-in-the-chain-of-resistance/

12 Veure, per exemple, “We are with every group that is steadfast on the path of Resistance: Ayatollah Khamenei’s address to the Sixth International Conference in Support of the Palestinian Intifada”, 21 febrer 2017, http://english.khamenei.ir/news/4644/We-are-with-every-group-that-is-steadfast-on-the-path-of-Resistance

13 La web oficial del Líder Suprem de l’Iran conté nombrosos articles que insisteixen en aquesta tesi, per exemple “ISIS was created to divert the Resistance from fighting Zionism: analyst”, 14 maig 2017, http://english.khamenei.ir/news/4805/ISIS-was-created-to-divert-the-Resistance-from-fighting-Zionism; “Takfiris are Israel’s tool to distract attention from Palestinian cause: Sheikh Naim Qassem”, 25 maig 2017, http://english.khamenei.ir/news/4861/Takfiris-are-Israel-s-tool-to-distract-attention-from-Palestinian

14 Veure, per exemple, Karim El-Bar, “After Aleppo’s fall, Hamas finds itself resisting Tehran as well as Tel Aviv”, Middle East Eye, 27 desembre 2016, http://www.middleeasteye.net/news/after-aleppo-s-fall-hamas-finds-itself-resisting-tehran-well-tel-aviv-1017030317

15 És revelador que l’influent xeic Yusuf al-Qaradawi, al qui es considera el principal ideòleg contemporani dels Germans Musulmans, ha “admès” que els xiïtes el varen enganyar, i que els xeics saudites tenien raó sobre Hizbul·là. Veure “Al-Qaradhawi: Al-Shi’a jada’uni.. wa-Hizbullah kidhba kabira” (Al-Qaradawi: Els xiïtes em van enganyar, i Hizbul·là és una gran mentira), Al-Arabiya, 2 juny 2013, http://bit.ly/2vsjXbp

16 El salafisme predica l’obediència al wali al-amr, “la persona responsable” (és a dir, el governant), i els seus patrocinadors –l’Aràbia Saudita, però també Qatar– semblen pensar que es pot controlar, fins i tot quan se’ls subministra armament per llençar-lo contra un enemic. S’han vist massa cops que no és el cas…de manera dramàtica, en els casos d’Al-Qaeda i Daesh.

17 Al març de l’any 2014, és a dir, el mateix mes que els Germans Musulmans són afegits a la llista saudita d’organitzacions terroristes, Aràbia Saudita retira al seu ambaixador a Doha, i els Emirats Àrabs Units i Bahrain el segueixen. Els ambaixadors tornarien 8 mesos més tard, després que Qatar prometés que expulsaria a diverses figures destacades dels Germans Musulmans.

18 Per a una anàlisi de les darreres eleccions presidencials a l’Iran, veure Ana B. Soage, “El presidente reformista de Irán renueva su mandato con una holgada victoria,” CAPESIC, 25 Maig 2017, http://www.capesic.cat/es/2017/05/25/el-presidente-reformista-de-iran-renueva-su-mandato-con-una-holgada-victoria/

19 Alí Jameneí, citat a Mohseni, “The Islamic Awakening,” op. cit., pàg. 4.