logo-capesic-3

Un model de Sistema de Seguretat Nacional per Catalunya

Home Entrades Un model de Sistema de Seguretat Nacional per Catalunya
Un model de Sistema de Seguretat Nacional per Catalunya

Aquests darrers mesos s’està accelerant el debat sobre quina política de Defensa i Seguretat hauria d’adoptar una futura República de Catalunya. En part, aquest fet ve provocat per les declaracions públiques de polítics independentistes de pes donant la seva posició sobre aquesta qüestió i per la publicació d’una enquesta encarregada per la Societat d’Estudis Militars. En l’escenari d’una possible declaració d’independència de Catalunya i l’inici del procés constituent, el moviment independentista sap que, malgrat les diverses aproximacions que proposa cada partit polític, associacions i entitats, la política de Defensa i Seguretat és una estructura d’Estat bàsica i central que ha de ser abordada de forma immediata per evitar un buit de seguretat i d’intel·ligència en el territori sobirà de Catalunya, fixat en l’article 6 de la Llei de Transitorietat. Aquesta mateixa Llei, per exemple, podria dotar a Catalunya d’una estructura provisional de seguretat a partir del marc legal contingut en l’article 32.1 que permet al govern dictar decrets llei.

No obstant això, és en l’inici del procés constituït i amb l’entrada en vigor d’una Constitució de la República catalana refrendada pel poble de Catalunya quan el govern de la Generalitat i els diferents partits polítics amb representació parlamentària haurien de determinar i consensuar quina política de Defensa i Seguretat seria la més indicada. En l’escenari presentat, en el qual Catalunya esdevindria un Estat sense que hi hagués un conflicte armat en el seu origen, la política de Defensa és conseqüència directa de les necessitats marcades per la política de Seguretat. En sentit oposat, l’aparició d’un Estat sorgit mitjançant l’ús de la força i un conflicte bèl·lic implica que la política de Defensa s’implementa amb anterioritat a l’aparició d’un sistema de seguretat nacional.

Aixi i en el context donat per la primera opció (absència de conflicte armat), en primer lloc s’haurà de definir l’estructura del Sistema de Seguretat Nacional de Catalunya a través de la creació del Consell de Seguretat Nacional com es tractarà en el primer apartat. Aquest Consell serà l’encarregat d’elaborar l’Estratègia de Seguretat Nacional que “securititza” temes i identifica els riscs i les amenaces a les quals haurà de fer front Catalunya i les necessitats, capacitats i recursos necessaris per abordar-les. En aquest punt és on apareix la política de Defensa com a necessitat i recurs. A més a més i de forma paral·lela a l’aprovació de la Llei de Seguretat Nacional, s’han de crear i regular els serveis d’intel·ligència de Catalunya com s’explica en la part final de l’anàlisi.

En aquest sentit, l’autor creu que el debat s’està centrant molt en la política de Defensa i si Catalunya hauria de tenir exèrcit o no, quan el primer que cal posar sobre la taula és quin sistema de seguretat nacional necessita implementar-se en el nou Estat. És a dir, s’està tractant més sobre com ha de ser la teulada de la casa i de quin color pintar-la que no pas del terreny sobre el qual s’ha de construir la casa, els seus fonaments, la forma i grandària de l’habitatge i la seva distribució depenent de quanta gent i va a viure i de les seves característiques, entre altres. Deixant clar que és important que a la casa hi hagi algun tipus de teulada. Així, l’analista creu que la política de Defensa és una estructura d’Estat bàsica i es mostra favorable de crear un Exèrcit Nacional de Catalunya a partir de les necessitats requerides pel nou Estat i el seu Sistema de Seguretat Nacional. Per això, aquesta anàlisi pretén ampliar el debat i enfocar-lo en el model de sistema de seguretat nacional i el seu procés de creació que, al mateix temps, determina quina política de Defensa seria la més adient per Catalunya. A més a més i a través d’aquest, es vol incidir en la necessitat de crear i regular uns serveis d’intel·ligència per Catalunya com a part essencial d’aquesta arquitectura de seguretat recordant que tant la Defensa, com la Seguretat, com la Intel·ligència són béns públics, instruments i serveis dels quals disposa un Estat per garantir el benestar de la seva població i nacionals.

LA CREACIÓ DEL SISTEMA DE SEGURETAT NACIONAL DE CATALUNYA

El nou govern de la Generalitat sorgit del procés constituït haurà de presentar un projecte de llei, la Llei Orgànica de Seguretat Nacional de Catalunya, al Parlament per tal de ser debatuda i aprovada. Aquesta Llei regularà i permetrà la formació del Consell de Seguretat Nacional que, al mateix temps, rebrà la funció de crear el Sistema de Seguretat Nacional de Catalunya. La Llei de Seguretat Nacional es pot articular agafant com a base el model d’altres lleis d’aquestes característiques d’Estats de l’Europa occidental. En aquest sentit, una de les més recents i que compliria l’esmentada funció seria la Llei 36/2015, de 28 de setembre, de Seguretat Nacional vigent a l’Estat espanyol. Tanmateix, s’ha de tenir en compte que Espanya presenta i aprova la Llei amb gairebé tot el sistema de seguretat creat amb anterioritat, inclosa la política de Defensa, i com a necessitat de formar un organisme integrat i unificat que el gestioni que és la funció del consell de seguretat nacional, present en la majoria d’Estats amb una cultura de Defensa i Seguretat més desenvolupada. En aquest cas, Catalunya fa el procés invers cosa que permet una flexibilitat més gran en el moment d’establir el citat sistema, què i qui s’integra dins d’aquest, quins instruments utilitzar per fer front tant a les amenaces tradicionals a la seguretat, com a les definides com a noves amenaces, a més de determinar la mateixa política de Defensa.

Així, aquesta Llei de Seguretat Nacional de Catalunya en el seu preàmbul i títol preliminar hauria de contenir els principis bàsics i arguments motivats de la necessitat d’una política de Seguretat i les definicions de seguretat nacional i sistema de seguretat, en un sentit restringit o ampli (bàsicament, quines temàtiques entrarien dins del sistema). A més a més, s’inclourien l’àmbit d’aplicació de la Llei, les competències adquirides i els components fonamentals de la Seguretat Nacional de Catalunya, entre altres. A continuació i en l’articulat dels títols, s’hauria de determinar com a punts principals els òrgans competents en matèria de seguretat nacional, la creació, regulació, funcions, estructura i composició del Consell de Seguretat Nacional i del Sistema de Seguretat Nacional de Catalunya, així com la disposició de recursos humans, materials i pressupostaris pel correcte funcionament d’aquest Sistema.

De totes maneres, per elaborar i desenvolupar la Llei de Seguretat Nacional s’ha de prendre en consideració les característiques geopolítiques i geoestratègiques de Catalunya i la seva forma política i forma d’Estat definides en la Constitució. En aquest sentit, adoptar un sistema presidencial o parlamentari o constituir-se com a Estat unitari o federal afecta el funcionament i composició del Consell de Seguretat Nacional. Per exemple, el President de la Generalitat, que presidiria i dirigiria el Consell de Seguretat Nacional i el Sistema de Seguretat Nacional de Catalunya, li correspondria declarar la Situació d’Interès per la Seguretat Nacional i dirigir una Gestió de Crisi (un atac terrorista de gran magnitud, un ataca per part d’un altre Estat o una catàstrofe que provoqui greus danys al conjunt del territori, entre altres).

En aquests esdeveniments, el consell de seguretat nacional tendeix a ser un òrgan més propi d’un sistema presidencial perquè a través de les competències donades es busca una flexibilitat més gran en el moment de prendre decisions ràpides i donar resposta a la crisi afrontada. A més a més, al consell se li podria atorgar la potestat de declarar l’Estat d’Alarma, Excepció i Setge contingudes, en principi, en la Constitució i regulats per una llei orgànica. Per evitar situacions “presidencialistes” en una forma política parlamentària s’hauria de requerir alguns contrapesos addicionals a l’afegit d’una Comissió de Seguretat Nacional permanent al Parlament, el qual exerciria aquesta funció de forma central. Amb aquesta explicació, es vol remarcar la importància del debat parlamentari previ a l’aprovació de la Llei per assolir el màxim consens i transparència en el funcionament i les competències del Consell de Seguretat Nacional, actor cabdal per construir una estructura d’Estat bàsica per Catalunya.

Un cop aprovada la Llei, s’haurà de produir la primera reunió del Consell de Seguretat Nacional que ha de prendre decisions tan importants com la creació del Sistema de Seguretat Nacional de Catalunya; l’establiment del Departament de Seguretat Nacional i escollir el seu director; determinar la política de Defensa per Catalunya i quin model establir i desenvolupar; i elaborar l’Estratègia de Seguretat Nacional que “securititza” els temes rellevants, entre altres. En aquesta primera reunió, és obligació i competència del President de la Generalitat, cap del Consell de Seguretat Nacional i del seu Sistema, convocar al vicepresident; a tots els ministres que hauran d’aportar un informe amb els temes rellevants dels seus respectius ministeris; els representants de la Comunitat d’Intel·ligència, de la seguretat pública (des del Cos de Mossos d’Esquadra, policies locals fins al Cos d’Agents Rurals) i sistema d’emergències i protecció civil; representants de la seguretat privada i tots aquells actors que es considerin rellevants en matèria de Seguretat i Defensa. A partir d’aquesta reunió, el Consell es reuniria un cop a l’any de forma permanent. En els casos de Gestió de Crisi, el Consell dirigit pel President es convoca amb caràcter d’urgència i amb l’assistència només d’aquells actors rellevants per fer front a aquesta.

consell_Seg_Nacional3

Com s’esmenta anteriorment, una de les funcions del Consell de Seguretat Nacional serà la creació del Sistema de Seguretat Nacional a partir de les aportacions fetes per cada un dels actors participants en la reunió. Aquest Sistema serà dirigit pel President, però la gestió diària correspondrà al Departament de Seguretat Nacional, òrgan interministerial i permanent de nova creació depenent del Consell. Aquest departament tindrà un director escollit pel mateix Consell que haurà de passar una sessió de control per part de la Comissió de Seguretat Nacional del Parlament abans de ser ratificat i nomenat de forma definitiva. A partir de la primera reunió, en la qual també s’estableix els actors que formaran part del Consell amb caràcter permanent, el Departament de Seguretat Nacional rebrà les aportacions d’aquests per implementar el Sistema de Seguretat Nacional a partir de la “securitització” de temes que, a més a més, permetrà l’elaboració de l’Estratègia de Seguretat Nacional.

Així, el Sistema de Seguretat Nacional de Catalunya hauria de ser interpretat i estructurat des d’un punt de vist ampli, flexible i integral tractant tant amenaces tradicionals (ex: agressions d’altres Estats o proliferació nuclear), com noves amenaces (ex: crim organitzat o ciberseguretat), passant per temàtiques mediambientals, de recursos, econòmics o protecció d’infraestructures crítiques. En aquest sentit, el Departament podria decidir crear comitès especialitzats permanents o provisionals en temes que es considerin prioritaris per “securititzar” dins de l’agenda. Per exemple, si el Ministeri responsable de temes de medi ambient tingués una previsió que en 15 anys podria produir-se una crisi de recursos hídrics a Catalunya que afectés la disponibilitat d’aigua potable per a la població, es podria considerar el fet de crear un comitè permanent i específic per buscar solucions i resoldre aquest risc. El mateix passa si en un any determinat es preveuen temperatures superiors als 40º en els mesos d’estiu que provoqui un risc d’incendis molt elevat. El Departament podria resoldre crear un comitè provisional durant els mesos d’estiu per fer front a aquest problema de seguretat. L’analista incideix en aquests exemples per remarcar el caràcter ampli del concepte de seguretat que hauria d’adoptar el Sistema.

En aquest sentit, el Departament crea l’estructura del Sistema per realitzar el correcte control i seguiment de tots els riscs i les amenaces detectades a través de les aportacions fetes pels actors participants en el Consell que, a més a més, hauran d’estar en permanent contacte per assolir una perfecta coordinació en l’acció. Aquesta estructura serà presentada al Consell de Seguretat Nacional perquè l’autoritzi i, al mateix temps, la presenti a la Comissió parlamentària per informar-ne a tots els grups parlamentaris.

De la mateixa manera, el Departament elaborarà l’Estratègia de Seguretat Nacional a proposta del President i el Consell. L’Estratègia és el document que identifica els riscs i les amenaces a les quals ha de fer front un Estat i fixa els objectius i la línia d’acció estratègica en els àmbits d’actuació. Aquesta pot agafar de base i model algunes estratègies de seguretat nacional d’altres democràcies occidentals com Alemanya, el Regne Unit o els Estats Units (les tres també incorporen elements de la política de Defensa). L’Estratègia de Seguretat Nacional ha de seguir i respectar obligatòriament els principis rectors de la Política Exterior de Catalunya marcada pel Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació Internacional i aprovada pel Parlament. Aquests principis bàsics que la guien, haurien d’aconseguir el màxim consens possible per evitar situacions en les quals cada canvi de govern suposi un gir de 180º en aquesta política perquè això afecta directament al sistema de seguretat. Tanmateix, la política exterior defineix també possibles sistemes d’aliances a les quals Catalunya podria optar per entrar.

Així, els principis rectors de la política exterior són un factor rellevant perquè condiciona elements de la política de Defensa i Seguretat. Es pot donar el cas que la política exterior catalana defensi el principi de no-intervenció militar i promogui l’antimilitarisme. Això provoca un efecte immediat en els recursos que pot utilitzar el Sistema de Seguretat per fer front a determinades amenaces, ja que limita el fet de crear i desenvolupar una política de Defensa concreta si així fos requerit. Per altra banda, si la política exterior adquireix compromisos internacionals en sistemes d’aliances militars, és més probable implementar un altre model de política de Defensa avaluant prèviament l’Estratègia de Seguretat Nacional.

Un cop elaborada, el Departament de Seguretat Nacional entregarà l’Estratègia de Seguretat Nacional al Consell que, a continuació, la presentarà a la Comissió parlamentària i al Parlament. Aquesta Estratègia tindrà una vigència anual i caràcter revisable. Abans d’acabar el termini, el Departament prepararà un informe per avaluar l’Estratègia i enviar-lo al Consell per ser estudiat i analitzat a la seva reunió anual (un exemple d’informe anual). Acabada la reunió i amb els resultats d’aquesta transferida i en mans del Departament, es revisarà, modificarà o crearà la nova Estratègia de Seguretat Nacional i així successivament.

Així mateix, l’Estratègia de Seguretat Nacional és una peça fonamental dins de l’engranatge del Sistema de Seguretat Nacional perquè conté i assenyala els temes “securititzats” i identifica i marca els riscs i les amenaces a les quals haurà de fer front Catalunya, així com les necessitats, capacitats i recursos necessaris per abordar-les. En aquest sentit i tenint en compte els principis rectors de la política exterior, s’hauria de determinar per part del Consell de Seguretat Nacional, d’acord amb l’avaluació de l’Estratègia, quina política de Defensa s’haurà d’aplicar com a necessitat i recurs per garantir l’assoliment dels objectius d’aquesta. A més a més, és en aquest punt quan s’hauria de dur a terme el debat parlamentari sobre quin model de Defensa vol implementar Catalunya per iniciativa del poder executiu. El debat sobre la política de Defensa genera posicions molt divergents i confrontades i podria provocar l’allargament de la transició del procés constituent cap al procés constituït.

Una via per resoldre aquesta situació i realitzar el debat a posteriori seria mencionar en la Constitució de la República de Catalunya que la missió del Sistema de Seguretat Nacional de Catalunya és garantir la sobirania i independència de Catalunya, defensar el territori català i la seva població, així com els nacionals i els interessos catalans a l’exterior. A partir d’aquí i amb debat parlamentari previ, la política de Defensa de Catalunya i el seu model es podrien desenvolupar com a llei orgànica per necessitat requerida del seu Sistema de Seguretat Nacional. Bàsicament, s’ha de prendre en consideració que determinats riscs i amenaces no es poden fer front només amb seguretat pública o són matèries fora de les seves competències.

Finalment, la rellevància de l’Estratègia de Seguretat Nacional també recau en el fet que esdevindria la peça central sobre la qual el Consell de Seguretat Nacional elaboraria la Directiva Nacional d’Intel·ligència, és a dir, el Mandat Polític central pel qual els serveis d’intel·ligència de Catalunya iniciarien el seu cicle d’intel·ligència per omplir els buits d’informació o ampliar-ne d’altres basant-se en el contingut de la citada Estratègia. En les democràcies occidentals, un servei d’intel·ligència no té la potestat d’iniciativa pròpia, sinó que ha d’actuar sempre d’acord a una ordre política i amb els contrapesos adients per evitar-ne la “politització”, aspectes que hauran de ser articulats en la Llei Orgànica de Creació i Regulació dels Serveis d’Intel·ligència de Catalunya. En aquest sentit, seria requisit indispensable que juntament amb la Llei de Seguretat Nacional de Catalunya, es dugués a terme el debat i l’aprovació de l’esmentada Llei de formació de la intel·ligència catalana. Un nou Estat no pot estar ni un minut sense una estructura de seguretat i sense un servei d’intel·ligència.

LA CREACIÓ DELS SERVEIS D’INTEL·LIGÈNCIA DE CATALUNYA

El govern de la Generalitat haurà de presentar al ple del Parlament la Llei de Creació i Regulació dels Serveis d’Intel·ligència de Catalunya per ser debatuda i aprovada. Aquesta Llei podria agafar de base l’articulat i contingut de la Intelligence Services Act del 1994 i la Security Service Act del 1989 que regulen el Security Service (MI5), el Secret Intelligence Service (MI6) i el Government Communications Headquarters (GCHQ) britànics; del funcionament del Bundesamt für Verfassungsschutz (BfV) o Oficina Federal per la Protecció de la Constitució i de la Federal Intelligence Service Act del 1990 que regula el Bundesnachrichtendients (BND) o Servei d’Intel·ligència Federal d’Alemanya; i, finalment, la Llei 11/2002, de 6 de maig, reguladora del Centre Nacional d’Intel·ligència d’Espanya. Tanmateix, s’adaptaria la Llei al context i les necessitats reals que Catalunya requereix d’uns serveis d’intel·ligència moderns, amb especial èmfasi en la seva estructura. En aquest sentit, l’analista creu que s’haurien de tenir en compte algunes consideracions com l’escenari d’aparició de la nova República catalana.

Com ja se cita en el cas del Sistema de Seguretat Nacional de Catalunya, en un escenari plantejat en el qual el nou Estat sorgís com a conseqüència d’un conflicte armat, l’estructura de la Comunitat d’Intel·ligència estaria probablement militaritzada amb una política de Defensa desenvolupada abans que la de Seguretat. En aquestes circumstàncies es podria adoptar un model similar al dels serveis d’intel·ligència d’Israel en el qual l’Aman o Directori de la Intel·ligència Militar té un gran pes específic i el Mossad i el Shin Bet, els serveis d’intel·ligència exterior i domèstic respectivament, estan fortament influenciats pel component militar. En sentit oposat i en el context donat de no conflicte bèl·lic, l’estructura proposada podria ser la d’un model que agafés com a base el concepte de Comunitat d’Intel·ligència aplicada als Estats Units per gestionar totes les agències i serveis d’intel·ligència existents, però implementant una estructura menys atomitzada i de caràcter més civil com la del model britànic, amb un servei d’intel·ligència domèstic, un d’exterior i un de senyals com a eixos centrals, així com la intel·ligència militar formant part de la Comunitat, però regulada i adherida dins del Ministeri de Defensa.

Tanmateix i com a variació, seria convenient incloure dins d’una sola llei, la Llei de Creació i Regulació dels Serveis d’Intel·ligència de Catalunya, a tots els serveis d’intel·ligència que conformarien la Comunitat d’Intel·ligència catalana a excepció de la militar que seria regulada dins de la Llei Orgànica de Defensa. A més a més, això evitaria la creació d’agències d’intel·ligència temàtiques amb entitat jurídica pròpia i independent que atomitza molt la Comunitat d’Intel·ligència, dificulta la coordinació i cooperació entre els diversos serveis i genera una competició per aconseguir recursos humans, materials i pressupostaris que poden perjudicar i afectar negativament a tot el sistema de seguretat nacional. Per exemple, aquest és el cas dels Estats Units on el director de la Comunitat d’Intel·ligència ha de coordinar 16 actors dedicats a l’obtenció d’intel·ligència que, en no poques ocasions, competeixen entre ells per dotar-se de pressupostos més grans per realitzar la funció assignada.

Així, dins la Llei de Creació i Regulació dels Serveis d’Intel·ligència de Catalunya s’hi trobarà l’exposició de motius per crear els serveis d’intel·ligència de Catalunya, a més de definir els conceptes d’intel·ligència, contra intel·ligència i comunitat d’intel·ligència. A continuació i en l’articulat s’especificaran els serveis d’intel·ligència que es formen i la seva estructura organitzativa; els principis pels quals es regeixen i el seu poder d’iniciativa (submissió a la Llei i a la iniciativa del poder executiu); les funcions, competències i objectius de les diverses agències; les activitats i autoritzacions per realitzar aquestes (ex: accions encobertes); els contrapesos i controls (del poder legislatiu i la comissió parlamentària) als quals els serveis d’intel·ligència han d’estar sotmesos i com es duran a terme; la dotació de personal i recursos; el funcionament, regulació, organigrama i càrrec polític o ministeri al qual ha d’estar adscrita la Comunitat d’Intel·ligència, entre altres.

consell_Seg_Nacional2

Un cop la Llei entra en vigor, el càrrec polític (vicepresident) o el ministeri designat com a titular de la Comunitat d’Intel·ligència haurà de proposar no només un director que la gestioni, sinó també els directors dels serveis d’intel·ligència creats: en l’estructura proposada, el servei d’intel·ligència interior o domèstic, l’exterior i el de senyals. Seguidament, aquests directors hauran de passar el tràmit de la sessió de control per part de la també formada Comissió d’Intel·ligència del Parlament de Catalunya que funciona sota el principi de confidencialitat. Posteriorment i en cas de superar el control, es nomenen els directors dels serveis d’intel·ligència i de la Comunitat. Aquest darrer juntament amb el titular, vicepresident o ministre, seran membres permanents del Consell de Seguretat Nacional de Catalunya que, com a tals, faran les seves aportacions perquè el Departament de Seguretat Nacional elabori l’Estratègia. A això cal afegir que el titular de la Comunitat d’Intel·ligència restarà en permanent contacte amb el director del Departament.

A més a més i a partir de l’Estratègia, el Consell de Seguretat Nacional redactarà la Directiva Nacional de Seguretat amb els membres habilitats per realitzar aquesta funció. La Directiva de caràcter secret (fora de les persones autoritzades del Consell i de la Comunitat d’Intel·ligència, només serà accessible per la Comissió parlamentària) serà el Mandat Polític per iniciar el cicle d’intel·ligència. Aquesta Directiva serà entregada al titular que, al mateix temps, la traspassarà al director de la Comunitat que és qui dirigirà el Centre de Coordinació i Planificació. Des del Centre, la Directiva serà disseminada als serveis d’intel·ligència que conformen la Comunitat: el servei d’intel·ligència interior, la base de la qual podria agrupar part de la Comissaria General d’Informació del Cos de Mossos d’Esquadra; el servei d’intel·ligència exterior, que s’hauria de construir a través de la xarxa d’ambaixades de la República de Catalunya que comptarien amb un agregat del Sistema de Seguretat Nacional en cada una d’elles; i el servei d’intel·ligència de senyals, que absorbiria l’actual Agència de Ciberseguretat de Catalunya per situar-la dins de l’estructura de la Comunitat.

En el cas de la política de Defensa, es crearia el servei d’intel·ligència militar en la Llei Orgànica de Defensa. La intel·ligència militar formaria parta de la Comunitat d’Intel·ligència i rebria la Directiva de mans del Centre de Coordinació i Planificació. Malgrat això, la disseminació del producte de la intel·ligència militar tindria com a destinatari el mateix Centre, així com la persona o persones autoritzades en el Ministeri de Defensa. El seu ministre seria membre permanent del Consell de Seguretat Nacional i faria les seves aportacions en la reunió anual d’aquest. A més a més, el Ministeri de Defensa i el Centre de Coordinació i Planificació crearien un mecanisme de comunicació directa per estar en permanent contacte.

Per tant, quan la Comunitat rep el Mandat Polític de la Directiva Nacional d’Intel·ligència s’iniciaria el cicle d’intel·ligència en el qual el Centre de Coordinació i Planificació i els serveis d’intel·ligència de Catalunya realitzarien la planificació i direcció, l’obtenció, el tractament i anàlisi i posterior disseminació del producte als actors autoritzats a rebre’l. A més a més, els serveis d’intel·ligència també són els titulars de la funció de contra intel·ligència i accions encobertes que, juntament amb l’anterior, intenten cobrir les cinc àrees de treball: terra, mar, aire, espai i ciberespai. Alguns experts en intel·ligència situen la contra intel·ligència i les accions encobertes dins del cicle, mentre d’altres defensen la separació tradicional entre les tres funcions en un debat obert dins del sector (1). El que no es discuteix en una democràcia occidental és el fet que totes les funcions dels serveis d’intel·ligència necessiten autorització política regulada per llei, així com un control per part del poder legislatiu, a través de la creació de la Comissió d’Intel·ligència, i del poder judicial, per evitar la “politització” de la Comunitat d’Intel·ligència (el cas d’estudi més utilitzat és la “politització” de les agències d’intel·ligència dels Estats Units per part de l’administració Bush fill per justificar la seva intervenció militar a l’Iraq l’any 2003). Un bon exemple podrien ser els contrapesos i controls que s’exerceixen sobre els serveis d’intel·ligència britànics com el Security Service (MI5) que es troben detallats en la seva web.

En definitiva, en un escenari plantejat d’inici de procés constituent de la República de Catalunya com a nou Estat dins del sistema internacional en un context de no conflicte armat, aquesta anàlisi tindria com a propòsit aportar més elements i centrar el debat en quin model de Sistema de Seguretat Nacional seria necessari per Catalunya en la seva futura política de Defensa i Seguretat, estructura d’Estat central i fonamental. A més a més, es pretén recordar que en l’esmentat procés s’hauria de crear i regular una Comunitat d’Intel·ligència i uns serveis d’intel·ligència per Catalunya. Per aquest motiu, l’anàlisi aporta una possible estructura d’aquests al debat sobre la temàtica. En cap cas, el que aquí s’exposa constitueix un dogma de fe o veritat absoluta. Així, es presenta un model que no pretén ser EL model, ja que existeixen altres variables de sistemes de seguretat i de comunitats d’intel·ligència que es podrien implementar. A això cal afegir que altres analistes i experts ja han tractat els continguts presentats en aquesta anàlisi sobre la política de Defensa i Seguretat, polítiques públiques i cabdals per la construcció d’un nou Estat. Però l’analista sí considera que per elaborar una política de Defensa i Seguretat moderna, sòlida i adequada, aquesta hauria de començar a construir-se pels fonaments de la casa i no per la teulada, en el context donat.

Xavier Servitja Roca

Agraïment a l’analista Miquel Vila Moreno pels comentaris previs a la publicació de l’anàlisi.

Foto 1: Membres del Cos de Mossos d’Esquadra en un operatiu contra el terrorisme jihadista a Terrassa, 05/04/2017.

Foto 2: Esquema explicatiu d’elaboració pròpia sobre el procés de creació del Sistema de Seguretat Nacional de la República de Catalunya.

Foto 3: Esquema explicatiu d’elaboració pròpia sobre la Comunitat d’Intel·ligència de la República de Catalunya.

1 Sobre el cicle d’intel·ligència, contra intel·ligència i accions encobertes es poden consultar algunes lectures recomanades en estudis reglats d’intel·ligència i serveis d’intel·ligència com la part II “Intelligence Collection”, la part VI “Covert Action” i la part VII “Counterintelligence” del manual JOHNSON, Loch. K.; WIRTZ, James J., “Intelligence: The secret world of spies”, Oxford University Press, 2015; JOHNSON, Loch K., “Sketches for a Theory of Strategic Intelligence”, a Intelligence Theory, cap. 3, pp. 33-53; WETTERING, Frederick L. “Counterintelligence: The broken triad”, a Secret Intelligence, Routledge, 2009, cap. 17, pp. 281-307; JOHNSON, Loch. K.; WIRTZ, James J., “Counterintelligence”, a Strategic Intelligence, Roxbury, 2004, pp. 287-293; BAGLEY, Tennent H., “Bane of Counterintelligence. Our Penchant for Self-Deception”, cap. 24, pp. 304-314, a JOHNSON, Loch. K.; Wirtz, James J., Strategic Intelligence, Roxbury, 2004; o HULNICK, Arthur S., “What’s wrong with the intelligence cycle”, Intelligence and National Security, 2006, vol. 21, pp. 959-979, entre altres.