logo-capesic-3

Desxifrant la geopolítica del Caucas Sud: Armènia (I)

Home Entrades Desxifrant la geopolítica del Caucas Sud: Armènia (I)
Desxifrant la geopolítica del Caucas Sud: Armènia (I)

Desxifrant la geopolítica del Caucas Sud: Armènia (I)

Abel Riu Àsia, Rússia i Àsia Central 02/02/2018 Comments

Durant segles el Caucas Sud va ser una falla civilitzacional entre l’imperi rus, l’otomà i el persa. Situat en un dels extrems on el continent europeu es troba amb Àsia, amb la nova realitat geopolítica sorgida a principis dels anys 90, fruit de la fi de l’URSS i del sorgiment de tres nous estats independents (Armènia, Azerbaidjan i Geòrgia), el Caucas Sud va retornar a la dinàmica d’inestabilitat i conflictivitat que l’havien caracteritzat històricament. La seva gran diversitat ètnica, unida a la complexitat de les relacions entre els diferents grups que l’habiten –la qual va quedar “congelada” durant les set dècades d’existència del gegant soviètic– va esclatar a partir de finals dels anys 80, generant tres dels cinc conflictes territorials que es van donar amb la caiguda de la Unió Soviètica. D’ençà de llavors, i malgrat els respectius altos el foc, aquests han esdevingut conflictes no resolts, amb importants rebrots de violència l’any 2008 en els casos d’Ossètia del Sud i Abkhàzia, i el 2016 en el del Nagorno Karabakh.

En paral·lel i després de l’assoliment de les seves independències, els estats del Caucas Sud han adquirit entitat pròpia pel que fa a la política i a la seguretat internacionals. Aquest fet va permetre la “reentrada” a la regió d’actors com ara Turquia i l’Iran, i l’aparició de nous tals com els Estats Units d’Amèrica (EUA), la Unió Europea (UE), Israel i, més recentment, la Xina, generant-se una competició en la qual Rússia juga un paper prevalent pel control i la influència sobre aquest territori situat entre el Mar Negre, el Mar Caspi i l’Orient Mitjà.

En aquest sentit, l’anàlisi que segueix forma part d’una trilogia que té com a objectiu presentar un esquema de la situació actual en relació als diferents conflictes, el fraccionament regional i la divisió política existent, les aliances i els equilibris amb les potències exteriors que es donen a la regió del Caucas Sud.

ARMÈNIA: ATRAPADA EN LA VICTÒRIA DE 1994

Més de dues dècades després de la seva fi, la guerra del Nagorno Karabakh de 1991-1994 i el seu llegat continuen definint les relacions econòmiques i de seguretat d’Armènia amb el seu entorn. La seva victòria militar en aquell conflicte va permetre els armenis passar a controlar el territori en disputa del Karabakh, així com de set regions adjacents que l’Azerbaidjan reclama com a pròpies, pagant però un alt preu en forma de confrontació a llarg termini amb aquest Estat i també amb Turquia. Ambdós països tenen les seves fronteres amb Armènia tancades des de principis dels 90 (també militaritzades en el cas de l’Azerbaidjan) i exerceixen un bloqueig econòmic sobre aquest país (parcial en el cas de Turquia), limitant les seves possibilitats de connectivitat amb l’exterior i afectant de forma severa el seu desenvolupament econòmic.

Foto2_Armènia_mapa

Aquest aïllament ha estat en bona part el causant del fet que els grans projectes d’infraestructures del Caucas Sud iniciats durant les darreres dues dècades hagin obviat el territori armeni, perdent gran part de les oportunitats en termes de connectivitat associades a la transformació d’aquesta regió en un corredor est-oest cada cop més important.

En el període 2008-2009 es van produir una sèrie de negociacions entre Armènia i Turquia per explorar la possibilitat de normalitzar les relacions diplomàtiques i l’obertura de fronteres entre ambdós països: els coneguts com a protocols de Zuric. Però la pressió de l’Azerbaidjan va fer que en última instància aquests no fossin ratificats per part d’Ankara, exigint el govern de Bakú que qualsevol intent per normalitzar les relacions bilaterals havia d’anar lligada a una resolució del conflicte al Karabakh i al·legant, a més a més, que una millora de les relacions amb Turquia reduiria el cost en termes d’aïllament regional que Armènia assumeix pel seu control d’aquell territori.

La relació entre Armènia i Turquia també es veu afectada pel llegat del Genocidi armeni de l’any 1915 i per la negativa per part de les autoritats turques de considerar-lo com a tal. Així, són molts els armenis i armènies que consideren Turquia una amenaça per a la seva seguretat nacional, pel bloqueig territorial que exerceix, pel seu suport a l’Azerbaidjan i pel paper que podria jugar en el supòsit d’una ofensiva àzeri a gran escala per a recuperar el Karabakh. La conjunció de passat i present provoca que molts armenis percebin Turquia com una amenaça existencial per a la supervivència del seu poble.

Davant d’aquesta situació de vulnerabilitat geopolítica i d’hostilitat per part dels seus veïns a l’est i oest, des de principis dels 90 el govern d’Erevan no ha trobat altra opció que aprofundir els seus lligams i la seva relació de dependència amb Rússia, país que no només garanteix la seguretat d’Armènia, sinó que també juga un paper clau en la seva economia i exerceix de garant de facto de l’statu quo al conflicte del Nagorno Karabakh.

Moscou compta amb una important presència militar en territori armeni. En concret, la 102a base situada a la localitat de Gyumri amb aproximadament 5.000 tropes, prop de la frontera amb Turquia, i la Base aèria 3624a a l’aeroport d’Erebuni, amb la presència d’uns setze caces de combat MiG-29S. Forces russes també participen en la vigilància dels 268 km de frontera compartida entre turcs i armenis. Aquest desplegament militar es va incrementar arran de la crisi en les relacions entre Rússia i Turquia de l’any 2015, provocant la indignació d’Ankara.

En paral·lel, des de l’any 1997 Moscou i Erevan tenen un acord de defensa militar conjunta que garanteix l’assistència militar en cas d’agressió exterior (tècnicament no aplicat en el territori del Karabakh perquè no està reconegut per Rússia). Més recentment, l’any 2016 els dos països van acordar la creació d’una força militar i d’un sistema de defensa aèria conjunts a la regió. Armènia i Rússia també realitzen maniobres militars conjuntes pràcticament cada any, tan bilaterals com en el marc de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC) del qual ambdós en són membres.

Foto3_Armènia_maniobres

Així, el govern del Kremlin manté pràcticament un monopoli en el subministrament d’armament a les Forces Armades armènies, el qual és venut a preu de cost per a poder compensar la gran despesa en l’adquisició d’armament que ha realitzat l’Azerbaidjan durant la darrera dècada -gran part del qual també el proporciona Rússia-, i contribuir al manteniment d’un cert equilibri de forces sobre el territori. Entre l’armament subministrat a Armènia per part del govern de Putin destaquen els sistemes de defensa antiaèria i de míssils S-300, i més recentment els temuts míssils balístics de curt abast Iskander. L’adquisició d’aquests -els quals tenen un abast suficient per a assolir qualsevol part del territori azerbaidjanès- s’ha fet en bona mesura per incrementar el poder de dissuasió davant les temptacions bel·licistes del govern de Bakú, les quals van portar el Karabakh a una situació de tornada al conflicte militar obert durant la coneguda com a Guerra d’Abril de 2016 que va causar centenars de morts. Tots els factors esmentats converteixen el territori armeni de facto en una posició avançada de les Forces Armades russes al Caucas Sud.

A aquesta dependència militar se li suma una altra d’econòmica: Rússia és el principal soci comercial d’Armènia. Així, l’any 2016 el 33% del total d’importacions d’Armènia procedeixen de Rússia, mentre que el mercat rus rep el 20% del total de les exportacions armènies. Tanmateix, empreses estatals russes controlen sectors claus de l’economia armènia, reduint la sobirania d’aquest país i la seva capacitat de maniobra en diferents àmbits. Gazprom Armenia (filial de Gazprom) ostenta el monopoli en el sistema armeni de distribució de gas natural, posseint el 100% d’aquest. El mateix passa amb el sistema de distribució d’electricitat, el qual està en mans de l’empresa estatal russa RAO-UES que també opera la planta nuclear de Metsamor. Aquesta genera el 40% de l’energia que es produeix al país. A més a més, l’empresa estatal de ferrocarrils russos (RZhD) obté una concessió fins a l’any 2038 per a la gestió de la totalitat del sistema ferroviari armeni.

Foto4_Armènia_Putin

D’altra banda, Armènia és l’únic estat del Caucas Sud que forma part de les dues organitzacions internacionals impulsades per Moscou en l’àmbit de la defensa col·lectiva (l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva) i en l’esfera de la integració econòmica i comercial (Unió Econòmica Eurasiàtica).

Es dóna la circumstància que, malgrat la seva aliança amb Armènia i el fet que sigui també el principal subministrador d’armament de l’Azerbaidjan, Rússia ostenta una de les tres copresidències del Grup de Minsk –juntament amb França i els EUA-, encarregat de liderar les negociacions per a la resolució del conflicte al Nagorno Karabakh, jugant un paper principal en aquestes i mantenint un equilibri diplomàtic entre les dues parts en litigi. És evident doncs el valor que per a Moscou té aquest conflicte en tant que li permet mantenir un nivell elevat d’influència sobre els dos estats enfrontats. En aquest sentit, el futur d’Armènia seguirà lligat al de Rússia fins que no es resolgui el conflicte del Karabakh i, com a conseqüència d’això, els armenis puguin reintegrar-se plenament en l’espai geoestratègic que l’envolta i obrir la possibilitat de reduir la seva dependència en relació al govern del Kremlin.

Així mateix, amb les fronteres tancades per l’est i l’oest, és precisament al nord i al sud on Armènia té dos socis vitals pel que fa a les seves relacions econòmiques i de sortida cap als mercats globals: Geòrgia i l’Iran. En relació al primer, el 75% de les exportacions armènies surten del país pel territori georgià, convertint-se en una ruta de trànsit clau per les mercaderies armènies cap a territori rus i cap al Mar Negre, especialment a través del port georgià de Poti. Des dels anys 90, el govern d’Erevan ha buscat establir unes relacions amistoses amb el seu veí del nord i, actualment, Geòrgia representa el tercer mercat principal per a les exportacions armènies.

Per altra banda, des de l’any 1991 les relacions entre l’Iran i Armènia sempre han estat molt fluides. Així, un terç del gas consumit a Armènia prové de l’Iran (els altres dos terços els subministra Rússia) i, al mateix temps, els armenis exporten electricitat cap a l’Iran produïda per centrals elèctriques construïdes pels mateixos iranians en territori armeni. Així mateix, l’Iran proporciona un cert suport diplomàtic a Armènia en el conflicte del Nagorno Karabakh i, a més a més, existeixen plans per a la construcció d’una connexió nord-sud dels sistemes ferroviaris georgians i iranians a través d’Armènia, en el projecte conegut com a Southern Armenia Railway valorat en 3,2 mil milions d’euros.

Foto5_Armènia_Rohuani

Des de la perspectiva iraniana, Armènia representa una via d’accés cap al mercat que integren els cinc estats que avui en dia són membres de la Unió Econòmica Eurasiàtica (Armènia, Bielorússia, Kazakhstan, Kirguizistan i Rússia). La influència iraniana a Armènia es veu afavorida per la polarització que caracteritza el Caucas Sud i el desig de les autoritats d’Erevan per reduir la seva dependència respecte a Rússia, havent esdevingut un soci clau i estratègic per la cooperació en els sectors comercial, energètic i turístic. Una proximitat que a vegades no és del tot ben vista per Moscou, on s’interpreta que l’esmentada relació entre armenis i iranians podria afeblir la seva posició preeminent en aquella regió i, especialment, a Armènia.

En relació als EUA, aquest país està present des de fa anys en territori armeni a través de múltiples projectes finançats amb programes com ara l’USAID. A més a més, la diàspora armènia als EUA, una de les més potents del món i un dels lobbies “ètnics” més poderosos a Washington, és políticament molt activa i ha funcionat com un catalitzador per a fomentar les relacions entre ambdós estats, també en l’àmbit militar. En paral·lel, Armènia ha participat de forma activa en les missions de l’OTAN a l’Afganistan i Kosovo (KFOR).

Armènia també busca fomentar els seus lligams amb una Unió Europea que en termes generals és el seu principal soci comercial i font d’inversió. Precisament, en el mes de novembre de l’any 2017 se signa un nou i ampliat acord de cooperació entre Armènia i la UE que marca l’inici d’una nova etapa en les seves relacions, especialment pel que fa a la millora de la qualitat de la governança, el control dels monopolis o la lluita contra la corrupció. Tanmateix, aquest conveni és una versió reduïda de l’Acord d’Associació que s’havia de firmar el 2013 i que incloïa també la creació d’una zona de lliure comerç. Però el govern d’Erevan es va fer enrere a última hora per les pressions exercides per Rússia i, finalment, va optar per accedir a la Unió Econòmica Eurasiàtica liderada per Moscou.

Abel Riu

Foto 1: Desfilada de les Forces Armades d’Armènia a Erevan que mostra el sistema de defensa antiaeri BUK i el sistema S-300, 21/07/2016 (Font: Asbarez.com).

Foto 2: Mapa del Caucas Sud (Font: www.mappery.com).

Foto 3: Maniobres militars conjuntes de l’exèrcit de terra armeni i rus a Armènia (Font: The Armenian Weekly).

Foto 4: Reunió entre el President d’Armènia, Serzh Sargsyan (E), i el President rus, Vladimir Putin (D), a Sochi (Rússia), 23/08/2017 (Font: web del Kremlin).

Foto 5: Reunió entre el President Serzh Sargsyan (E) i el President de la República Islàmica de l’Iran, Hassan Rouhani (D), a Teheran, 06/08/2017 (Font: web del President de la Rep. d’Armènia).