logo-capesic-3

Desxifrant la geopolítica del Caucas Sud: l’Azerbaidjan (II)

Home Entrades Desxifrant la geopolítica del Caucas Sud: l’Azerbaidjan (II)
Desxifrant la geopolítica del Caucas Sud: l’Azerbaidjan (II)

Desxifrant la geopolítica del Caucas Sud: l’Azerbaidjan (II)

Abel Riu Àsia, Rússia i Àsia Central 09/02/2018 Comments

Aquesta anàlisi és la segona part d’una trilogia dedicada a Armènia (article ja publicat aquí), l’Azerbaidjan i Geòrgia que té com a objectiu presentar un esquema de la situació dels diferents conflictes del Caucas Sud, el fraccionament regional i la divisió política existent, les aliances i els equilibris amb les potències exteriors que es donen en aquesta regió.

L’AZERBAIDJAN: LA DUBAI DEL CAUCAS

Amb unes importants reserves de gas i petroli, una creixent capacitat militar i els seus equilibris geopolítics entre l’est i l’oest, l’Azerbaidjan juga un paper fonamental en el Caucas Sud per la seva posició geoestratègica. Des de la seva independència l’any 1991 ha utilitzat les àmplies reserves d’hidrocarburs per a potenciar les seves relacions amb Occident, al mateix temps que maximitzava la seva capacitat de maniobra respecte a Rússia. No obstant això, la caiguda del preu del petroli dels darrers tres anys ha generat elements d’incertesa, exercint una gran pressió sobre l’economia azerbaidjanesa i els seus ciutadans, i condicionant en bona part les ambicions geopolítiques del país.

La desastrosa experiència en la guerra de 1991-1994 al Nagorno Karabakh -en la qual les forces armènies es van imposar gràcies en bona part a les divisions i la gran inestabilitat interna al recentment creat Estat àzeri- va provocar que prop del 14% del territori que el govern de Bakú considera com a propi -la regió del Karabakh més set regions adjacents- quedessin sota control dels armenis. Aquesta circumstància fa que l’Azerbaidjan situï la recuperació del Karabakh i les altres set regions al centre de la seva agenda en política exterior i de seguretat.

L’aposta de Bakú per apropar-se a Occident que s’inicia a mitjans dels anys 90 va venir motivada, en part, pel suport militar que Rússia va proporcionar a Armènia mitjançant els acords de defensa conjunta i el desplegament de 5.000 soldats russos en territori armeni, entre d’altres. En aquest sentit i a través del conegut com a “Contracte del Segle”, el govern àzeri d’Heydar Aliev (pare de l’actual President) va obrir les portes dels jaciments petrolífers del complex Azeri – Chirag – Guneshli en aigües profundes del Mar Caspi per a la seva explotació per part de 13 companyies de 8 estats, la majoria d’elles occidentals, però també russes, saudites, turques, i de la mateixa Azerbaidjan.

Foto2_Armènia_mapa

Amb el pas dels anys, especialment arran del creixent autoritarisme dins de l’Azerbaidjan, la política exterior i de seguretat del país adopta de forma progressiva un caràcter multi vectorial. En el seu concepte de seguretat nacional de l’any 2007, la República de l’Azerbaidjan situa l’assoliment d’una política exterior multidimensional i equilibrada entre les seves prioritats, posant com a principal objectiu d’aquesta la “restauració de la integritat territorial”. En aquest sentit, el govern de Bakú exporta petroli a Occident, compra armament a Rússia, es converteix en un soci estratègic de Turquia i de Geòrgia, estableix unes relacions bilaterals excel·lents amb Israel i intenta millorar la seva cooperació amb l’Iran. Una flexibilitat estratègica a la base de la qual se situen els seus recursos energètics i una posició geoestratègica privilegiada com a porta d’entrada del Caucas Sud al Mar Caspi.

Com a primer pas, les exportacions de petroli àzeris es van incrementar de manera substancial a partir de l’obertura l’any 2005 de l’oleoducte Bakú-Tbilisi-Ceyhan, unint l’Azerbaidjan, a través de Geòrgia, amb el port turc de Ceyhan, per transportar el seu petroli cap als mercats de la Unió Europea (UE) i d’Israel des del mar Caspi fins al Mediterrani. Amb capacitat per a produir un milió de barrils diaris, el funcionament d’aquesta infraestructura energètica és un element clau en l’aposta de la UE en seguretat energètica per reduir la seva dependència energètica en relació a Rússia. En aquest sentit, les exportacions de petroli àzeris van suposar el 4,3% del total importat per la UE el 2016.

Actualment, la Comissió Europea està impulsant la construcció del Southern Gas Corridor (SGC) per al subministrament de gas natural de la zona del Caspi fins als estats de la UE. En concret, la ruta de l’Azerbaidjan cap a Europa consisteix en l’extensió del gasoducte del Caucas Sud que uneix territori àzeri amb Turquia via Geòrgia (Bakú-Tbilisi-Erzurum), així com en la construcció dels gasoductes Transanatoli (TANAP) i Transadriàtic (TAP) que portarà el gas àzeri fins als Balcans i Itàlia, respectivament. Amb el Corredor de Gas del Sud es busca, sobretot, reduir la dependència d’Europa respecte del gas rus mitjançant la diversificació de les importacions. Per assolir-ho, la inversió total s’estima en 45 mil milions de dòlars i s’espera que la infraestructura entri en funcionament l’any 2020.

Azerbaidjan_2

Inicialment, aquest nou Corredor de Gas del Sud comptava amb l’oposició de Rússia. Però l’actual plantejament basat en el TAP i el TANAP és menys perjudicial per als seus interessos un cop descartat, finalment, el gasoducte Nabucco, el qual havia de portar gas àzeri directament fins a l’Europa Central i en quantitats molt superiors (30 mil milions de metres cúbics per any). En conseqüència i pel seu volum (10 mil milions de metres cúbics), el projecte actual no representa una amenaça tan directa per a la posició russa dins dels mercats europeus. També cal incidir en les pressions exercides pel Kremlin com un dels factors que va provocar la renúncia del govern de Bakú a desenvolupar el projecte Nabucco.

A més a més, diversos estats de l’Àsia Central com ara el Turkmenistan o el Kazakhstan mostren el seu interès per exportar la seva producció de gas cap a Europa a través del SGC. Aquest fet requeriria la construcció d’un gasoducte Transcaspià, una possibilitat que, ara com ara, apareix com a molt llunyana i a llarg termini. En aquest sentit, les relacions entre l’Azerbaidjan i el Turkmenistan s’han caracteritzat històricament per la rivalitat per establir la demarcació de les zones d’influència al Mar Caspi, una àrea rica en recursos naturals. La més que probable signatura d’un acord de demarcació entre els cinc països que tenen litoral en aquest mar (l’Azerbaidjan, l’Iran, el Kazakhstan, Rússia i el Turkmenistan) podria obrir les portes a una futura construcció del gasoducte Transcaspià i convertir-se aquest en un instrument que aconseguís fomentar unes relacions de cooperació entre ambdós estats.

Certament, més enllà de projectar l’Azerbaidjan cap a l’exterior i ampliar la seva connectivitat amb els mercats globals, aquestes infraestructures tenen com a objectiu aïllar geoestratègicament a Armènia per a incrementar el cost que ha d’assumir el govern d’Erevan per mantenir el control sobre el Karabakh. En aquesta aproximació hi juga un paper fonamental Turquia, el soci estratègic més important del govern de Bakú. En concret, tots dos estats tenen cultura i llengua turca amb l’afegit que l’Azerbaidjan ofereix a Turquia un corredor cap al Caspi i, potencialment, cap als diversos pobles túrquics de l’Àsia Central. Alhora, el territori turc representa la via natural de sortida de les exportacions àzeris cap a Europa.

Azerbaidjan_3

D’altra banda, l’Azerbaidjan i Turquia van firmar un acord de defensa mútua l’any 2010  que estableix una estreta cooperació militar vigent en l’actualitat. Aquesta inclou la venda d’armament turc a l’Azerbaidjan, la producció conjunta d’armes i la realització de maniobres militars amb la participació de les respectives forces armades. Aquesta entesa entre “dos estats que formen part de la mateixa nació” – en paraules de l’expresident àzeri Heydar Aliev – permet també la creació d’un contrapès envers l’aliança russa-armènia.

Així mateix, part de l’esmentada cooperació adopta un format trilateral en incloure a Geòrgia en aquesta. En concret, els tres estats van firmar la declaració de Trabzon l’any 2012 en la qual, entre altres punts, s’estableix un compromís per defensar “el respecte per la sobirania i la integritat territorial” en els seus respectius litigis territorials. A més dels projectes en infraestructura de transport energètic citats anteriorment, els quals travessen els territoris dels tres països, aquest acord també busca potenciar la connectivitat est-oest amb iniciatives com ara el recentment inaugurat corredor ferroviari Bakú-Tbilisi-Kars pel transport de persones i mercaderies. Altrament, es fixa la cooperació en la seva dimensió militar centrada en la col·laboració entre els respectius serveis d’intel·ligència i l’organització de maniobres militars conjuntes que s’han dut a terme pràcticament de forma anual des de l’any 2013. En principi, aquestes es focalitzen en assegurar la protecció de la infraestructura energètica que els tres estats comparteixen.

azerbaidjan_4

En relació al poder militar azerbaidjanès, és a partir de l’obertura de l’oleoducte Bakú-Tbilisi-Ceyhan l’any 2005 i dels guanys obtinguts per la producció i exportació de petroli el que permeten al govern de Bakú construir les forces armades més potents i modernes del Caucas Sud. Així, el pressupost militar àzeri va passar dels 600 milions de dòlars l’any 2005, a més de 3.500 milions en el 2015, amb una posterior caiguda de la partida provocada per la baixada del preu del barril de petroli. Aquesta enorme despesa militar ha permès a l’Azerbaidjan alterar l’equilibri de forces a la regió enfront de les forces armades armènies. Malgrat això, el bàndol armeni segueix comptant amb l’avantatge de defensar un territori eminentment muntanyós i de disposar d’un exèrcit millor entrenat i organitzat.

Tanmateix, cal tenir en compte que tot i el suport militar que proporciona Rússia a Armènia, Moscou s’ha consolidat durant els darrers anys com el principal subministrador d’armament a l’Azerbaidjan convertint-se en el proveïdor de prop del 60% del seu armament durant la darrera dècada, seguit d’Israel, Ucraïna, Bielorússia i Turquia. D’entre l’armament rus venut a l’Azerbaidjan destaquen els carros de combat T-72M1 i T-90S, míssils terra-aire 9M38 i 9M317 del sistema de defensa antiaeri Buk, el sistema de defensa antimíssils S-300, míssils guiats anticarros de combat (ATGM) o helicòpters de combat i de transport de tropes.

De tota manera, les relacions entre els governs de Bakú i Moscou s’han caracteritzat per patir grans oscil·lacions durant les darreres dues dècades, encara que s’observa una tendència a una aproximació progressiva en els darrers anys, especialment des de l’any 2014 com a conseqüència del Maidan ucraïnès i de la por de l’elit azerbaidjanesa a la desestabilització dins del seu propi territori. Per la seva banda, Rússia veu amb bons ulls una possible entrada de l’Azerbaidjan a la Unió Econòmica Eurasiàtica. En aquest sentit, una resolució del conflicte del Karabakh favorable als interessos de Bakú facilitada per Moscou podria fer prendre en consideració aquesta opció a les autoritats azerbaidjaneses.

No obstant això, a Rússia li ha sortit un important competidor com a principal subministrador d’armament a l’Azerbaidjan: Israel. Segons algunes informacions, el govern de Bakú s’estaria plantejant començar a prioritzar les compres d’armament israelià en detriment de les produïdes per Rússia. Precisament, l’Azerbaidjan és el principal aliat d’Israel en el món musulmà creant un partenariat tan estratègic com poc usual. Així, el govern de Bakú subministra entre el 30% i el 40% de les importacions israelianes de petroli. Com a contrapartida, empreses d’Israel han contribuït a la modernització dels sectors agrícoles i de les tecnologies de la informació (TIC) a l’Azerbaidjan.

azerbaidjan_5

Aquests vincles també tenen un fort component en la seva dimensió de defensa i seguretat en una relació que es podria definir com de “petroli per armament”. En aquest sentit, Israel ha esdevingut en els darrers anys un dels principals subministradors d’armament de Bakú, especialment pel que fa al vessant de tecnologia militar avançada com els RPA’s (Remotely Piloted Aircraft o drons) i sistemes de defensa antimíssils i antiaeris. La dimensió militar d’aquest partenariat disposa del potencial i la capacitat per debilitar el quasi monopoli que Rússia ostenta en el subministrament d’armament als dos estats enfrontats pel control del Nagorno Karabakh.

Aquesta bona sintonia entre l’Azerbaidjan i Israel provoca grans recels a l’Iran. De fet, Teheran ha acusat en diverses ocasions a la contrapart de Bakú de permetre la presència d’agents del Mossad, el servei d’intel·ligència exterior israelià, en el seu territori per realitzar activitats en contra dels interessos de la República Islàmica tals com operacions d’espionatge o, fins i tot, vincular-los amb operacions encobertes d’assassinats selectius de científics nuclears iranians. Així, la relació entre Bakú i Teheran ha estat difícil i plena de desconfiança ja des de l’any 1991. Aquesta es basaria en un temor mutu: mentre que l’Azerbaidjan (país de majoria xiïta) tem els efectes d’una possible expansió de la influència religiosa al seu país dirigida per Teheran, a l’Iran, per la seva part, inquieta el pes i la força potencial de la important minoria ètnica àzeri que viu al nord del país (16 milions d’habitants) i un hipotètic irredemptisme per part de Bakú. A més a més, ambdós actors estableixen relacions bilaterals molt estretes amb els seus respectius arxienemics: l’Azerbaidjan amb Israel i l’Iran amb Armènia.

Tanmateix, des de l’arribada de Hassan Rouhani a la presidència iraniana l’any 2013 es percep un canvi de tendència en les relacions bilaterals amb un acostament progressiu entre els dos estats. A aquest apropament hi ajuda, especialment, l’assoliment de l’acord sobre el programa nuclear iranià en el mes de juliol de 2015 i l’aixecament parcial de les sancions lligades a aquest. Així, els contactes oficials s’han multiplicat i s’han signat un total de 20 acords de cooperació bilaterals en matèria econòmica i en altres sectors. El govern de Bakú també està finançant projectes per connectar els sistemes ferroviaris de l’Azerbaidjan i l’Iran com a part de l’anomenat International North–South Transport Corridor (INSTC). En aquest sentit, les autoritats azerbaidjaneses confien que la iniciativa INSTC contribueixi a desfer els plans per a desenvolupar la connexió ferroviària entre Armènia i l’Iran.

Azerbaidjan_6

Aquesta nova etapa de cooperació àzeri-iraniana s’emmarca també dins de l’àmbit de la cooperació a tres bandes entre Bakú, Teheran i Moscou. Això s’ha concretat amb la celebració de dues cimeres trilaterals Azerbaidjan-Iran-Rússia els anys 2016 i 2017 entre els presidents Ilham Aliev, Hassan Rouhani i Vladimir Putin, en les quals s’estableixen les bases per executar projectes com ara la connexió ferroviària entre els tres estats dins l’esmentat INSTC que hauria d’unir l’Índia amb Sant Petersburg.

Pel que fa a les relacions del govern de Bakú amb els EUA, Washington manté un gran interès en la indústria energètica azerbaidjanesa, especialment pel potencial rol de contrapès que pot jugar davant de la posició dominant de Rússia en el mercat energètic europeu. De fet, els EUA van exercir una funció encara més determinant que Brussel·les en la construcció de l’oleoducte BTC. D’altra banda, durant els darrers anys la relació entre l’Azerbaidjan i Washington es veu condicionada pel conflicte al Nagorno Karabakh. Així, la Secció 907 de la U.S FREEDOM Support Act de 1992, aprovada gràcies a la influència exercida pel lobby armeni a Washington i en resposta al tancament de la frontera àzeri-armènia, estableix la prohibició d’enviar ajuda humanitària o militar dels EUA a l’Azerbaidjan.

No obstant això, en els darrers anys la col·laboració militar entre Bakú i Washington és prou estreta, malgrat el fet que Bakú recentment va amenaçar d’interrompre aquesta com a mesura de protesta per les creixents crítiques des d’Occident cap a les violacions de drets humans que es donen a l’Azerbaidjan. Finalment i de la mateixa manera que ho fa Armènia, l’Azerbaidjan participa en les missions de l’OTAN a Kosovo i l’Afganistan convertint-se, a més a més, en un actor rellevant en el transport de tropes dels EUA i de l’OTAN cap a aquest país.

Abel Riu

Foto 1: Desfilada militar en el Dia de les Forces Armades de l’Azerbaidjan celebrat a Bakú l’any 2016 (Font: youtube).

Foto 2: Mapa del Caucas Sud (Font: www.mappery.com).

Foto 3: Plataforma petroliera al Mar Caspi.

Foto 4: Pilots de les forces aèries turques i àzeris a la base aèria de Konya (Turquia) en el transcurs de les maniobres militars conjuntes TurAz 2016, 07/03/2016 (Font: Azeri Defence).

Foto 5: Inauguració del corredor ferroviari Bakú-Tbilisi-Kars a Alat, 30/10/2017 (Font: Railwail Gazette).

Foto 6: Reunió entre el Primer Ministre d’Israel, Binyamín Netanyahu (E), i el President de l’Azerbaidjan, Ilham Aliev (D) a Bakú, 13/12/2016 (Font: web del President de l’Azerbaidjan).

Foto 7: Cimera trilateral entre el President de Rússia, Vladimir Putin (E), el President de la Rep. Islàmica de l’Iran, Hassan Rouhani (C), i el President de l’Azerbaidjan, Ilham Aliev (D), a Teheran, 01/11/2017 (Font: web del Kremlin).

Nota: S’annexen a l’anàlisi les resolucions del CSNU 822853874 i 884 i s’esmenten les resolucions i recomanacions B4-0234, 0275 i 0288/99, [2017/2130(INI)] P7_TA (2012) 0127 i B3-0181, 0186, 0188, 0197 i 0204/94 del Parlament Europeo i el Council conclusions on the South Caucasus 3149th FOREIGN AFFAIRS, Council meeting Brussels, 27 February 2012.