logo-capesic-3

Desxifrant la geopolítica del Caucas Sud: Geòrgia (III)

Home Entrades Desxifrant la geopolítica del Caucas Sud: Geòrgia (III)
Desxifrant la geopolítica del Caucas Sud: Geòrgia (III)

Desxifrant la geopolítica del Caucas Sud: Geòrgia (III)

Abel Riu Àsia, Rússia i Àsia Central 16/02/2018 Comments

L’anàlisi que segueix és la tercera i última part de la trilogia dedicada a Armènia (article ja publicat aquí), l’Azerbaidjan (publicat aquí) i Geòrgia que té com a objectiu presentar un esquema de la situació dels diferents conflictes del Caucas Sud, el fraccionament regional i la divisió política existent, les aliances i els equilibris amb les potències exteriors que es donen en aquesta regió.

GEÒRGIA: MIRANT CAP A OCCIDENT AMB ELS PEUS A EURÀSIA

Geòrgia es troba al capdavant dels estats postsoviètics pel que fa a la seva aposta per la integració amb Occident (UE i l’OTAN) en l’àmbit polític, econòmic i militar. Aquesta opció ve donada per raons històriques i culturals (Geòrgia s’autopercep com a un país europeu), així com per la seva tumultuosa relació amb Rússia, Estat que recolza la independència d’Ossètia del Sud i Abkhàzia, de les quals és el seu garant militar i econòmic.

Foto2_Armènia_mapa

Seguint aquest plantejament, Geòrgia és l’únic país del Caucas Sud que ha sol·licitat formalment la integració a l’OTAN a través del Membership Action Plan (MAP). De fet, en el marc de la cimera de Bucarest de l’any 2008 els estats membres de l’Aliança es van comprometre amb Tbilisi a considerar aquesta opció, però a llarg termini i sense una data concreta, sobretot per la por d’Alemanya i d’altres països europeus a augmentar la tensió en la relació amb el Kremlin. La guerra entre Geòrgia i Rússia a l’agost de l’any 2008 va allunyar encara més aquesta possibilitat, especialment tenint en compte que l’Aliança Atlàntica no accepta nous membres amb conflictes territorials interns oberts.

Malgrat aquesta negativa, durant els darrers anys el govern de Tbilisi ha multiplicat els seus esforços per fer “mèrits” i mostrar-se com un soci estratègic fiable davant dels membres de l’OTAN, contribuint substancialment amb recursos humans i materials en missions militars d’aquesta a l’Afganistan i, al mateix temps, en d’altres com l’Iraq impulsada pels EUA i aliats seus. Així, els contingents militars georgians s’han trobat en alguns moments entre els més nombrosos de tots els estats implicats. A més a més, a l’agost de l’any 2015 s’inaugura el NATO-Georgia Joint Training and Evaluation Center a la base militar de Krtsanisi, als afores de Tbilisi. Unes iniciatives realitzades amb l’esperança que l’esmentada implicació pogués incrementar les opcions de Geòrgia a accedir a un MAP que li obriria les portes de l’OTAN. Un escenari, però, que s’ha allunyat encara més arran de la crisi a Ucraïna iniciada l’any 2014 i l’empitjorament de les relacions entre Rússia i els països occidentals.

Geòrgia_Foto1

Actualment també es presenta com a molt llunyana la possibilitat d’una integració de Geòrgia com a membre de ple dret de la Unió Europea no trobant-se, ni tan sols, a la llista d’actuals candidats potencials. Malgrat això, juntament amb Moldàvia i Ucraïna, Geòrgia és l’únic Estat dels sis que formen el Partenariat Oriental que van signar l’Acord d’Associació amb la UE el juliol de l’any 2014. Aquest crea una zona de lliure comerç amb els països de la UE i estableix, a més a més, un règim de lliure visat des de l’any 2016 i una important ampliació de la cooperació a escala institucional i de governança. Per altra banda, la UE compta amb una missió de monitoratge en territori georgià per a assegurar que no hi ha noves escalades de violència en els conflictes amb Ossètia del Sud i Abkhàzia.

Pel que fa als EUA, les relacions bilaterals entre els governs de Tbilisi i Washington han estat i segueixen sent molt fluides des de fa dues dècades, esdevenint el principal donant d’ajuda humanitària i militar de Geòrgia. Els EUA també compta amb una Oficina de Cooperació en Defensa en territori georgià, la qual gestiona un programa d’entrenament militar destinat concretament als oficials i funcionaris de les Forces Armades de Geòrgia.

En aquest sentit, a finals de l’any 2017 s’anuncia la posada en marxa durant la primavera de 2018 del programa Georgia Defense Readiness a través del qual les forces armades nord-americanes entrenaran tropes georgianes per millora la defensa nacional en el possible escenari d’una potencial invasió (fins ara bona part de l’entrenament estava centrat en la participació en missions exteriors com ara l’Afganistan). En paral·lel, el desembre de 2017 el Congrés dels EUA va aprovar la venda de míssils guiats anti carro de combat (ATGM) Javelin a Geòrgia per valor de 75 milions de dòlars. La compra d’aquest tipus d’armament havia estat sol·licitada per Tbilisi en diverses ocasions durant els darrers anys. Aquesta sèrie de moviments causen preocupació a Rússia.

Geòrgia_Foto4

Malgrat tots aquests factors i la intensitat de la relació, l’objectiu del govern georgià és aconseguir garanties de seguretat per part de l’administració dels EUA en l’àmbit bilateral, sigui mitjançant un acord de protecció mútua o amb la presència de tropes nord-americanes en territori georgià. Un escenari que fins ara queda descartat per a Washington.

En aquest sentit, tant la manca de resultats pel que fa a l’accés de Geòrgia com a membre de ple dret de l’OTAN i la UE, com en l’obtenció de garanties de seguretat plenes enfront de Rússia, ha generat una certa frustració al país en relació a la seva aposta per Occident. Així, a poc a poc s’ha anat consolidant una política exterior i de seguretat orientada a l’expansió de les seves aliances bilaterals i multilaterals en l’àmbit eurasiàtic. A la pràctica, això s’ha traduït en un aprofundiment dels lligams econòmics i de seguretat, en primer lloc, amb Turquia i l’Azerbaidjan. Aquests dos països són socis estratègics clau de Geòrgia en la seva estratègia per a maximitzar el seu paper com a hub est-oest pel trànsit i el comerç transcontinental i, especialment, pel que fa a la infraestructura de transport energètic. El govern de Tbilisi busca treure el màxim profit de la seva situació geogràfica entre el petroli i gas del Caucas Sud, per una banda, i el Mar Negre, Turquia i els països de la UE per l’altra.

Això és concreta en infraestructures com ara els oleoductes de Bakú-Supsa que transfereix petroli àzeri cap al Mar Negre a través de territori georgià, i el de Bakú-Tbilisi-Ceyhan que en transporta fins al port turc de Ceyhan, des d’on és enviat per transport marítim, essencialment, cap als estats de la UE i d’Israel. Geòrgia també és un soci clau dins del Southern Gas Corridor (SGC) per al subministrament de gas natural de la zona del Caspi fins als països de la UE. L’objectiu principal del SGC és reduir la dependència d’Europa respecte al gas rus mitjançant la diversificació de les importacions. En aquest sentit, un dels tres gasoductes que formen part del Corredor de Gas del Sud és el de Bakú-Tbilisi-Erzurum (BTE), el qual transporta gas des de l’Azerbadijan fins a Turquia creuant territori georgià.

Geòrgia_Foto5

Els creixents lligams entre els governs de Bakú, Tbilisi i Ankara en relació a la infraestructura de transport energètic han creat les bases per a un increment de la cooperació trilateral en matèria de seguretat. Així, amb la signatura de la declaració de Trabzon l’any 2012 els tres estats van establir una entesa mitjançant la qual, entre altres punts, es comprometien a garantir el respecte per la sobirania i la integritat territorial en els seus litigis territorials. Aquesta aliança ha esdevingut per a Tbilisi un dels principals pilars en la seva política econòmica i de seguretat regional, incloent-hi la cooperació trilateral dels serveis d’intel·ligència i l’organització d’exercicis militars conjunts, els quals s’han celebrat pràcticament de forma anual des de l’any 2013. D’acord amb els tres països, l’àmbit d’aquesta cooperació es limita a assegurar la protecció de la infraestructura energètica que comparteixen sense estar dirigida contra cap altre estat en concret.

A més a més, la creixent cooperació trilateral ha donat altres fruits com ara la connexió ferroviària Bakú-Tbilisi-Kars (BTK) inaugurada la tardor de l’any 2017. Aquesta infraestructura de transport ferroviari de persones i mercaderies s’emmarca dins la iniciativa One Belt One Road (OBOR) impulsada pel govern xinès amb l’objectiu de millorar la connectivitat entre els estats eurasiàtics, especialment, la de la mateixa República Popular de la Xina amb l’exterior. En aquest sentit, la línia BTK busca ampliar i millorar la connexió terrestre entre els països de l’Àsia Central i Europa.

Pel que fa a les relacions bilaterals de Geòrgia amb els governs de Bakú i Ankara, aquestes també són fonamentals per a Tbilisi. Geòrgia importa més del 80% del seu petroli i gas de l’Azerbaidjan amb un acord pel qual la petroliera àzeri SOCAR li aplica un considerable descompte. Per la seva banda, durant els darrers anys Turquia ha esdevingut el principal soci comercial de Geòrgia i una de les principals fonts d’inversió estrangera directa. Tanmateix, apareixen algunes friccions entre Geòrgia i Turquia com a conseqüència dels creixents vincles comercials turcs amb la regió independent de facto d’Abkhàzia. Una circumstància que no posa en risc la relació estratègica entre ambdós estats.

Geòrgia_Foto6

En contra del que podria semblar, les bones relacions de Geòrgia amb Ankara i Bakú no han perjudicat substancialment els seus vincles d’amistat amb Armènia. Pel territori georgià circulen ni més ni menys que un 80% de les importacions armènies, entre elles gas i petroli provinent de Rússia, clau per a la seva subsistència. Per la seva banda, Armènia és la sisena principal destinació de les exportacions georgianes, mentre que les exportacions armènies cap a Geòrgia han crescut un 300% entre 2012 i 2016. Tanmateix, la minoria armènia que habita a la regió georgiana de Samtskhe-Javakheti genera alguns petits focus d’inestabilitat cada cert temps, però aquests no afecten les relacions entre Tbilisi i Erevan perquè cap dels dos estats es poden permetre més relacions conflictives en el seu veïnat més enllà de les ja existents.

Respecte a Rússia, des de l’arribada al poder del partit “Somni Georgià” l’any 2012, el govern de Tbilisi ha seguit una política de reducció de la tensió si es compara amb l’etapa política de l’anterior President de Geòrgia Mikhaïl Saakaixvili, que perd el seu càrrec al novembre de l’any 2013. Així, se segueix una aproximació pensada a rebaixar el nivell de confrontació oberta amb Moscou sense renunciar a unes relacions més properes amb Occident. Aquesta estratègia s’implementa, especialment, apostant per separar les qüestions de seguretat de les econòmiques i millorant les relacions comercials mitjançant acords que han permès restaurar l’accés dels productes agrícoles georgians a un mercat tan important i proper com el rus.

En relació a Abkhàzia i Ossètia del Sud, com a resultat de la guerra entre Geòrgia i Rússia del mes d’agost del 2008, s’estableix un nou statu quo en el qual Moscou passa a reconèixer formalment Ossètia del Sud i Abkhàzia com a estats independents, reconeixement també realitzat per Veneçuela, Nicaragua i Nauru. Malgrat disposar de les seves pròpies forces de seguretat, les fronteres ‘de facto’ d’aquests dos territoris estan vigilades des de llavors pel servei de fronteres rus. En aquest sentit, Rússia estableix tres bases militars amb uns 3.500 soldats a Ossètia del Sud i 4.500 més a Abkhàzia, convertint-se, juntament amb Armènia, en el puntal principal del control militar rus al Caucas Sud. Així mateix, la dependència osseta respecte al finançament rus és crítica i només un 8% del seu pressupost per l’any 2016, per exemple, procedia de recursos propis. Per altra banda, l’acord bilateral signat en el mes de març de l’any 2015 atorga a Moscou tots els instruments necessaris pel manteniment de la seva influència exclusiva sobre aquest territori.

Per la seva banda, malgrat la forta dependència d’Abkhàzia respecte a Rússia, el govern de Sukhumi manté un nivell relativament alt d’independència en la seva política interna. Així, les relacions bilaterals són sovint més delicades del que ‘a priori’ pot semblar. Mentre que la influència militar de Moscou a la regió és indiscutible, una posició geoestratègica rellevant fa que aquest territori no reconegut sigui molt més independent de Moscou que Ossètia del Sud.

Paral·lelament, des de l’any 2008 Rússia du a terme una política de “fronterització en la línia de l’alto el foc entre Ossètia del Sud i Geòrgia, la qual va empenyent cada cop més dins del territori georgià. Aquest és un dels aspectes que actualment genera més tensió entre ambdós estats. Tanmateix, amb la renúncia definitiva a la via militar per a recuperar aquests territoris, el govern de Tbilisi centra els seus esforços en la internacionalització d’aquest conflicte a través de Nacions Unides, l’OSCE i el Consell d’Europa, entre d’altres.

Com a conseqüència de la guerra del 2008, Geòrgia va accelerar l’expansió dels seus partenariats regionals per a promoure la seva posició econòmica i de seguretat regional. Dins d’aquesta estratègia, el govern de Tbilisi ha buscat fomentar les relacions amb l’Iran signant diversos acords i incrementant de manera notable el comerç i els intercanvis bilaterals. Aquest creixement dels lligams econòmics va aixecar algunes suspicàcies en alguns països occidentals, fet que va provocar que els EUA forcés la cancel·lació l’any 2013 del règim de lliure visat que Tbilisi i Teheran havien signat el 2010.

Geòrgia_Foto8

Finalment, la gran aposta de les autoritats georgianes durant els darrers anys pel que fa a la diversificació de les seves relacions és la Xina. En el pla estratègic Georgia 2020 elaborat pel govern georgià l’any 2014, se situa com a un dels principals objectius potenciar la posició geogràfica del país com a hub pel trànsit i el comerç internacional. En aquest sentit, Tbilisi percep la Xina com un soci estratègic que pot finançar aquestes ambicions dins els mateixos plans xinesos per a promoure la connectivitat al continent Eurasiàtic continguda en la iniciativa One Belt, One Road (OBOR).

En concret, des de fa alguns anys s’incrementa substancialment la presència d’empreses xineses en territori georgià, així com la participació d’inversions provinents de la Xina en infraestructures com ara túnels, plantes hidroelèctriques, carreteres, ports i ferrocarrils. D’aquestes, cal destacar la inversió de 1.500 milions d’euros per al port d’Anaklia o l’adquisició i ampliació d’una part del port de Poti amb l’objectiu de millorar les capacitats d’aquests i la seva connectivitat amb altres ports del Mar Negre. Una aposta ambiciosa, malgrat que a llarg termini pot generar una dependència de Geòrgia respecte del capital, les inversions i els interessos de la Xina.

Abel Riu

Foto 1: Frontera entre Geòrgia i Ossètia del Sud, 2016 (Font: Larry Luxner/Global Atlanta).

Foto 2: Mapa del Caucas Sud (Font: www.mappery.com).

Foto 3: El NATO-Georgia Joint Trainning and Evaluation Center a la base militar de Krtsanisi, als afores de Tbilisi, Geòrgia, l’any 2017 (Font: Torbjorn Kjosvold/web de les Forces Armades de Noruega).

Foto 4: El Primer Ministre georgià, Giorgi Kvirikashvili (E), rep el vicepresident dels EUA, Mike Pence (D), a Tbilisi, 01/08/2017 (Font: Georgian Journal).

Foto 5: Mapa dels gasoductes que han d’unir el Caucas Sud i la Unió Europea (Font: www.1derrick.com).

Foto 6: Reunió entre el President de l’Azerbaidjan, Ilham Aliev (E), i el President de Geòrgia (D), Giorgi Margvelashvili, a Bakú, Azerbaidjan, 05/11/2015 (Font: Trend News Agency).

Foto 7: Port georgià de Poti, al Mar Negre (Font: Port Technology).