logo-capesic-3

El fangar Kosovo – Sèrbia: la crisi geopolítica ignorada

Home Entrades El fangar Kosovo – Sèrbia: la crisi geopolítica ignorada
El fangar Kosovo – Sèrbia: la crisi geopolítica ignorada

El fangar Kosovo – Sèrbia: la crisi geopolítica ignorada

capesic Europa 14/06/2018 Comments

A primera vista, Kosovo actualment no representa una falla geopolítica rellevant. De fet, les guerres de l’Afganistan, l’Iraq, Líbia i Ucraïna, l’autoanomenada Primavera Àrab, l’amenaça que constitueix l’Estat Islàmic, el (des) acord nuclear amb l’Iran i la inestabilitat a la península de Corea o en el Mar de la Xina Oriental i Meridional han desplaçat les mirades lluny d’aquest jove i turbulent Estat del sud-est europeu. A diferència del que passava a finals dels noranta, en els quals estava omnipresent en els mitjans de comunicació occidentals, Kosovo avui brilla per la seva absència a les pantalles de les televisions occidentals – i dels telèfons mòbils –, a les discussions de twitter i les agendes de la majoria d’actors polítics.

Si el vell proverbi anglès “no news is good news” té sentit, podríem arribar a la conclusió que la situació a Kosovo l’any 2018 no és problemàtica o, com a mínim, està més o menys resolta. No obstant això, a la llum de les dades que l’autor d’aquesta anàlisi ha anat obtenint després d’anys d’investigació a Kosovo, aquesta conclusió és errònia. En els següents paràgrafs, argumentaré que malgrat l’absència de violència, el conflicte de Kosovo segueix vigent i sense resoldre. Aquesta realitat és potencialment nociva no només pel mateix Kosovo, sinó que també per la regió, per la Unió Europea (UE) i fins i tot per la tensa relació geopolítica entre Moscou i Washington.

Amb la finalitat d’establir l’escenari, és necessari començar amb un breu resum històric. Així, no és molt conegut que el primer moviment secessionista significatiu dins de Iugoslàvia no va tenir el seu origen a Croàcia o Eslovènia, sinó que va ser a Kosovo el maig del 1968. Per tant, Kosovo pot ser vista com el primer i l’últim acte de la tragèdia iugoslava. En efecte, la fissura ètnica-territorial en aquesta antiga província sèrbia va jugar un paper crucial en el col·lapse de Iugoslàvia. A finals dels noranta, va esclatar el conflicte armat entre el govern iugoslau, encapçalat per Slobodan Milošović, i la guerrilla armada ètnicament albanesa de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UÇK). Mentre que inicialment Washington havia designat l’UÇK com una organització terrorista, l’administració nord-americana no va trigar gaire a canviar d’opinió i començar a donar suport, entrenar, armar i, finalment, empoderar el grup. Des d’un bon principi, aquest conflicte va atraure l’atenció de la comunitat internacional, o més aviat dels estats d’Occident que es veien a si mateixos com a representants d’aquesta.

Kosovo_Foto5

Després d’una negociació fallida – la de Rambouillet – definida per Henry Kissinger com “una excusa per iniciar la campanya de bombardejos”, l’OTAN comença el mes de març de l’any 1999 l’”Operació Força Aliada” amb el propòsit oficial de “protegir a la població civil” a Kosovo. Aquesta missió podria ser vista com el baptisme de foc de l’OTAN, atès que era la primera vegada en els seus 50 anys d’història que l’organització transatlàntica lliurava una guerra. Aquesta operació va ser molt útil per un gran nombre de motius, encara que algunes d’elles no estan necessàriament connectades amb Kosovo. Per exemple, va proporcionar una finalitat a l’OTAN en una etapa en la qual s’estava posant en dubte la mateixa existència de l’organització. A més a més, l’operació va poder ser utilitzada com a cortina de fum per desviar l’atenció sobre controvèrsies internes dels països involucrats. Cal recordar que el bombardeig coincideix amb els problemes domèstics del llavors President Clinton, en relació a un conegut escàndol de naturalesa sexual.

En tot cas, la campanya de bombardeigs de l’OTAN, que va durar 78 dies, provocà un ampli i multifacètic ventall d’impactes territorials i polítics, alguns intencionats i d’altres no. Potser, el més fonamental va ser que des del mes de juny de l’any 1999, és a dir, un cop finalitzada l’”Operació Força Aliada”, el govern serbi/iugoslau ja no exerceix el control sobre la seva antiga província, perdent la seva sobirania de facto en aquell territori. El procés per consolidar Kosovo com un Estat, amb el suport per part de Washington i molts dels seus aliats europeus, s’ha caracteritzat per la controvèrsia i per una gran quantitat d’obstacles trobats al llarg del camí. Quan Kosovo declarà unilateralment la seva independència el 17 de febrer de l’any 2008 aquestes dificultats no van desaparèixer. Ans al contrari, la declaració les va fer més visibles.

Un exemple il·lustratiu d’això és la incapacitat de Kosovo per ingressar a Nacions Unides. Com a conseqüència d’això i malgrat el notable nombre de reconeixements (que ronda els 110), Kosovo es mostra incapaç de treure’s de sobre per si mateixa l’estatus de paraestat. Això implica ser una entitat que gaudeix de sobirania de facto, però no té la capacitat de jure de legalitzar-se completament a través del seu ingrés com a Estat membre a les Nacions Unides. Fins al moment, Kosovo representa un dels casos més avançats dins de la lliga pària dels aspirants a Estat en la qual es troben entitats com Transnístria, Ossètia del Sud, Abkhàzia i Somalilàndia.

Kosovo_Foto3

L’Acord de Brussel·les impulsat per la UE, signat l’any 2013, pot ser interpretat com un intent de resoldre o almenys eludir aquest nus gordià. La lògica, des de la perspectiva de Brussel·les sembla ser bastant clara. Donat el fet que tant Sèrbia com Kosovo tenen aspiracions d’unir-se al club, la UE es troba en una posició que li permet utilitzar la vella fórmula de la condicionalitat en forma d’incentiu d’accés per exercir la seva influència sobre ambdós actors. Un dels problemes en l’ús d’aquesta política és el fet que la UE no es mostra massa entusiasta amb la idea d’”importar” més problemes i potser, com a resultat d’això, Brussel·les ha començat amb el criteri més feixuc: la “normalització de relacions”. El terme “normalitzar” és, per descomptat, deliberadament vague. Un diplomàtic europeu, amb qui vaig parlar recentment, admet que el terme és intencionadament polisèmic i que el seu significat evoluciona amb fluïdesa depenent de la interacció dels actors. No obstant això, segons el parer dels governants kosovars amb els quals m’he reunit recentment, el significat del terme és molt clar: normalitzar significa ni més ni menys que el ple reconeixement mutu. En altres paraules, el reconeixement de Belgrad a l’Estat de Kosovo. Aquest procés, en principi, hauria d’estar finalitzat a mitjans de l’any 2019. És molt probable, però, que aquestes precisions siguin excessivament optimistes.

L’Acord de Brussel·les posa a Belgrad entre l’espasa i la paret. La qüestió de Kosovo és particularment espinosa per Sèrbia. Ara, el dilema per Belgrad és que si els acords avancen, haurà de prendre una decisió extremadament controvertida: mantenir el seu procés d’integració europea renunciant a Kosovo o seguir reclamant aquest territori posant en perill les seves aspiracions d’unir-se a la UE. En aquest context, s’ha d’entendre l’anunci realitzat en el mes de juny de l’any 2018 pel President serbi, Aleksandar Vučić, per organitzar un referèndum en el qual els ciutadans serbis puguin decidir què hauria de ser prioritari i, el més important, què hauria de ser sacrificat. Aquesta no és una elecció fàcil de fer tenint en compte que per a molts serbis Kosovo segueix sent considerada com el bressol de la seva nació.

Sèrbia no és l’únic actor que afronta dilemes existencials. Un dels grans problemes per la UE en relació a Kosovo és que no parla amb una sola veu coherent. Cinc estats de la UE (Eslovàquia, Espanya, Grècia, Romania i Xipre) que representen gairebé el 20% dels seus membres, fins ara han rebutjat reconèixer Pristina. Els diversos criteris sobre Kosovo, un territori en el pati del darrere d’Europa, posa molt en qüestió el terme “comú” que sempre utilitza de forma categòrica la UE per referir-se a la seva política exterior. En el cas kosovar, en particular, sembla existir un domini dels interessos nacionals dels estats membres per damunt dels objectius col·lectius de la UE. De fet, tots els estats que no reconeixen a Kosovo tenen afers interns referents a conflictes secessionistes o amb minories i, per tant, pateixen una gran ansietat amb la idea d’un “contagi” kosovar.

Kosovo2

Dels cinc estats membres de la UE que no reconeixen a Kosovo, Espanya és l’Estat amb un pes més important i, al mateix temps, és el que manté una posició més inflexible. En els cercles diplomàtics de la UE, existeix la idea comuna que si Espanya “relaxés” la seva postura intransigent, els altres quatre estats membres podrien seguir els seus passos. Els polítics i diplomàtics a Pristina són, sense excepció, perfectament coneixedors dels “conflictes interns” a Espanya i el temor del seu govern al fet que aquests s’activin a causa d’un potencial contagi des de Kosovo. Les recents declaracions de Ramush Haradinaj, Primer Ministre kosovar, en un mitjà de comunicació espanyol remarcant que Kosovo mai reconeixeria la independència de Catalunya, demostren que Kosovo sap perfectament que el principal impediment per obtenir el reconeixement de Madrid no és altre que Catalunya. Així, Espanya sembla atrapada per les seves pròpies preocupacions territorials internes. En altres paraules, l’obsessió d’Espanya amb Kosovo ve donada pel preu polític a pagar, en el sentit que Madrid tem que Kosovo pugui convertir-se en un precedent per Catalunya confirmant l’argument que Kosovo constitueix un antecedent. Paradoxalment, el fet que Kosovo sigui tractat com un precedent, converteix Kosovo en un precedent.

El punt crucial de la qüestió és: o es troba una solució al problema de Kosovo o apareixeran a la superfície un conjunt d’escenaris ombrívols. Aquestes alternatives impliquen invariablement obrir de nou la caixa de Pandora, això és, enfrontar-se a més alteracions frontereres (per exemple, la unificació d’Albània i Kosovo) a la zona en què la UE li agrada anomenar els “Balcans Occidentals”. El problema per Kosovo és el fet que la legalització del seu Estat depèn de molts factors: necessita el reconeixement de Sèrbia, que els cinc estats membres de la UE que no la reconeixen canviïn d’opinió i, més significativament, que la Xina i Rússia no exerceixin el seu dret de vet en el Consell de Seguretat de Nacions Unides pel seu accés com a membre d’aquesta organització. Amb aquests elements sobre la taula, sembla que a la consolidació legal de Kosovo com a Estat li queda un llarg camí per recórrer. Així, gairebé vint anys després del bombardeig de l’OTAN el fangar de Kosovo sembla estar lluny de solucionar-se.

Jaume Castan Pinos

Jaume Castan Pinos és Professor Titular en Política Internacional a la University of Southern Denmark, en la qual també és membre del Centre for War Studies i del Department of Border Regions Studies. Va fer el seu doctorat en Política Internacional a la Queen’s University Belfast (2011). Anteriorment, Castan havia obtingut un Postgrau en Pedagogia (2007) i una Llicenciatura en Ciències Polítiques (2007) a la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu actual camp d’investigació i recerca està centrat en la territorialitat en els Balcans. És autor del llibre “Kosovo and the Collateral Effects of Humanitarian Intervention” (Routledge, pròximament). Contacte: jaume@sam.sdu.dk


Foto 1: Gent participant en les celebracions del desè aniversari de la independència de Kosovo a Pristina, Kosovo, 17/02/2018 (Font: Reuters).

Foto 2: Edifici de la Ràdio Televisió Sèrbia (RTS) bombardejat per l’OTAN el 23 d’abril de l’any 1999 (Font: Gisela Gorbalán, 2017).

Foto 3: Reunió entre Hashim Thaci, President de Kosovo (E), Federica Mogherini (C), Alta Representant de la UE per Afers Exteriors i Política de Seguretat, i Aleksandar Vucic, President de Sèrbia (D), a Brussel·les, 24/03/2018 (Font: Top Channel).

Foto 4: Mural a (Kosovska) Mitrovica. En aquest, es pot llegir (Kosovska) Mitrovica: Kosovo és sèrbia, Crimea és russa, 10/03/2017 (Font: Allan Leonard / CC i JPI).