logo-capesic-3

Convenció sobre l’estatus del mar Caspi: Acord històric sense resolució definitiva

Home Entrades Convenció sobre l’estatus del mar Caspi: Acord històric sense resolució definitiva
Convenció sobre l’estatus del mar Caspi: Acord històric sense resolució definitiva

Convenció sobre l’estatus del mar Caspi: Acord històric sense resolució definitiva

Abel Riu Rússia i Àsia Central 03/09/2018 Comments

El passat 12 d’agost es va celebrar a la ciutat kazakh d’Aktau la cinquena cimera dels cinc estats amb litoral al mar Caspi: l’Azerbaidjan, l’Iran, el Kazakhstan, Rússia i el Turkmenistan. L’objectiu central d’aquesta trobada era establir l’estatus legal del mar Caspi, una qüestió que era motiu de negociacions i desacords des de feia més de dues dècades i amb importants derivades en relació a la seguretat energètica i temes mediambientals o dins l’agenda de defensa i seguretat de totes les parts. En el marc de la cimera, els presidents dels cinc estats van signar un acord qualificat d’històric per la gestió del mar salat interior més gran del món.

Situat entre Àsia i Europa, el mar Caspi es troba en una zona de gran valor estratègic per les seves grans reserves de petroli i gas, tan offshore com onshore, d’aproximadament uns 48 milers de milions de barrils de petroli i 8,7 bilions de metres cúbics de gas natural, respectivament. Fins a la caiguda de l’URSS, les normes que regulaven l’accés al Caspi eren recollides en el Tractat d’Amistat Rus-Persa de l’any 1921, i el Tractat de Comerç i Navegació del 1940. Malgrat això, cap dels dos tractats regulava explícitament la divisió de les aigües, ja que només feien referència al dret d’ús del Caspi per part dels actors implicats. En la pràctica, l’URSS tenia prevalença sobre aquest i la zona utilitzada per l’Iran es limitava a l’àrea propera al seu litoral.

Tanmateix, a partir de l’any 1991 amb el sorgiment de nous estats al litoral del Caspi com a conseqüència de la desintegració de la Unió Soviètica, l’accés a les aigües i la divisió d’aquestes va esdevenir més complexa passant a ser un tema de dimensió internacional. A més a més, el fet que fos una zona rica en reserves d’hidrocarburs no ajudava a resoldre la qüestió, especialment tenint en compte els plans i les agendes dels tres nous estats independents –l’Azerbaidjan, el Kazakhstan i Turkmenistan – que volien aprofitar aquests recursos per a fomentar el seu desenvolupament econòmic.

A la dècada dels noranta, el mar Caspi va ser descrit per alguns analistes com la propera Alaska per la indústria petroliera i gasista. Però la majoria dels grans plans que s’estaven dissenyant no s’han pogut dur a terme fins al moment pel fet que el Caspi no compta amb un litoral obert al comerç mundial. A això cal afegir els litigis històrics i el problema de la demarcació i del repartiment dels recursos que no permetia la plena explotació del potencial energètic i recursos naturals del mar Caspi, amb l’excepció de la gestió d’alguns jaciments de gas o petroli, com ara el de Kashagan per part del Kazakhstan, els de Chirag-Guneshli i Shah Deniz a càrrec de l’Azerbaidjan, o el de Cheleken pel Turkmenistan, els quals són claus per a les respectives economies.

Foto_Caspi1

Així, la Convenció signada a Aktau per part dels cinc països estableix un marc legal pel mar Caspi, malgrat que deixa algunes qüestions sense solucionar i que requerirà acords addicionals. Entre els temes més delicats que es volien resoldre en el marc de la cimera, cal assenyalar el fet de classificar el Caspi com un mar o com un llac. Optar per la primera opció equivaldria a dividir el Caspi en relació als kilòmetres de litoral de cada estat, mentre que fer-ho com a llac implicaria dividir els recursos de forma equitativa entre els cinc estats, independentment de la llargària de les seves costes. Finalment, la fórmula escollida confirma que el Caspi queda reconegut com un mar, una decisió que comporta conseqüències econòmiques, militars i polítiques de gran rellevància. En aquest sentit, cada Estat controlarà 15 milles (24 km) nàutiques d’aigua des del seu litoral per la seva explotació mineral, i comptarà amb 25 milles (40 km) destinada a la pesca. No obstant això, la manca d’acord previ no havia aturat els països del Caspi a l’hora d’accedir als recursos energètics propers a les seves costes, però en molts casos s’havia previngut l’explotació més enllà d’aquestes.

Un altre aspecte clau abordat és com es reparteix el Caspi en les zones que van més enllà de les aigües territorials i les zones de pesca de cada Estat. En aquest sentit, per una banda existeix un acord en la divisió de la porció nord corresponent al 60% del mar entre l’Azerbaidjan, el Kazakhstan i Rússia. Però per altra banda, la manca d’acord entre l’Azerbaidjan, l’Iran i el Turkmenistan per dividir-se el 40% restant continua esdevenint un dels problemes principals dins de l’agenda de temes pendents per acabar de resoldre. De fet, l’opinió pública iraniana ha estat força crítica amb aquest acord assegurant que l’Iran ha renunciat als seus drets històrics respecte al mar Caspi en benefici dels seus veïns del nord. Un dels principals arguments d’aquesta opinió exposa que les aigües territorials que corresponen a l’Iran segons la convenció són d’un 11% del litoral (equivalent al seu percentatge de costa) respecte al 50% que suposadament tenia quan el Caspi es va dividir entre l’URSS i l’Iran. Així, alguns membres del parlament iranià han comparat l’acord amb la humiliació que va suposar el Tractat de Turkmenchay de l’any 1928, en el qual l’Imperi Persa va cedir importants territoris de la Transcaucàsica a la Rússia Tsarista. Bona part d’aquesta polèmica prové de l’assumpció que abans de la caiguda de l’URSS, Moscou i Teheran havien dividit el Caspi en dues meitats, el 50% per cada una de les parts, segons els Tractats esmentats anteriorment.

Des d’una perspectiva militar, la convenció adquireix una rellevància cabdal per l’Iran i Rússia, ja que en el seu article 3 estableix la no presència de forces armades al mar Caspi tret d’aquelles dels cinc estats signants. Tant Moscou com Teheran havien negociat durament amb les altres parts per aconseguir aquesta garantia de seguretat, especialment, en relació a una possible presència militar de tropes dels Estats Units (EUA) o d’altres membres de l’OTAN. Aquesta era una opció que s’hauria pogut materialitzar amb la construcció d’una base militar nord americana a Kazakhstan. En paral·lel, els EUA ha estat pressionant per utilitzar el Caspi com a ruta logística de transport d’equipament militar de l’Azerbaidjan en direcció cap a l’Afganistan a través del Kazakhstan i l’Uzbekistan.

Foto_Caspi3

També de gran rellevància geopolítica i amb efectes sobre les polítiques de Defensa –especialment per Rússia i el seu Districte Militar Sud – és l’entesa per la qual es permet l’activitat militar il·limitada a les flotes dels països del Caspi en les zones que no queden designades com a aigües territorials o zones de pesca. Això implica que la flota russa del mar Caspi, la més poderosa d’entre els cinc estats, pertanyent al Districte Militar Sud de les Forces Armades Russes podrà actuar pràcticament a tot el mar Caspi. Tanmateix, Rússia ja ho venia fent igualment com demostra el llançament d’alguns míssils de creuer sobre diversos objectius a Síria des de les aigües del Caspi en el mes d’octubre de l’any 2015, durant l’inici de la seva intervenció militar per a recolzar a al-Assad. Al mateix temps, el Ministeri de Defensa rus anuncia la construcció d’una nova base naval per la seva flota al mar Caspi a Kaspiysk, a la República del Daguestan, reforçant no només la seva presència a la regió, sinó també la seva posició geoestratègica envers l’Orient Mitjà i l’Àsia Central.

Sobre seguretat energètica, des dels anys noranta, diverses companyies energètiques occidentals van mostrar el seu interès en la construcció de gasoductes i oleoductes Transcaspians per connectar els recursos de l’Àsia Central amb els mercats globals. De fet, ja des dels temps de l’administració Clinton, els Estats Units havien pressionat per impulsar rutes de transport energètic i comercial des del Caspi a través de l’Azerbaidjan i Geòrgia, una ruta coneguda com el Corredor Sud. El principal resultat d’aquesta estratègia és la construcció i obertura de l’oleoducte Baku-Tbilisi-Ceyhan, que transporta petroli des de les costes àzeris fins al port turc de Ceyhan, creuant territori georgià, i des d’allà és transportat a diferents destinacions, especialment als estats de la Unió Europea (UE).

No obstant això, la manca d’acord entre els estats del litoral del mar Caspi havia paralitzat qualsevol projecte de construcció d’oleoductes o gasoductes que el creuessin. D’aquests, destaca el projecte conegut com a Trans Caspian Pipeline (TCP) que permetria al Turkmenistan exportar gas natural als mercats europeus a través de l’Azerbaidjan, Geòrgia i Turquia. El TCP és una iniciativa que es remunta a l’any 1999 i que rep el suport tant dels EUA, com de la Unió Europea. Aquesta adhesió ve donada perquè l’objectiu principal de la infraestructura seria contribuir a la reducció de la dependència dels estats membres de la UE respecte de les importacions de gas rus, les quals l’any 2017 van representar un 37% del total. També es buscaria disminuir el control que Rússia exerceix sobre les rutes de trànsit energètic, especialment en relació al gas procedent de l’Àsia Central amb destinació a Europa. A més a més, privaria l’Iran de desenvolupar un potencial gasoducte Turkmenistan-Iran Turquia per a transportar gas turcmè cap a Europa. Per aquests motius, tant Teheran com Moscou s’han mostrat històricament oposats a la construcció del TCP.

Malgrat que la nova Convenció apropa la possibilitat del TCP, el major obstacle que hauria d’afrontar la construcció d’aquesta infraestructura seria el fet que l’acord recull que tot gasoducte o oleoducte construït al fons del mar Caspi “haurà de complir els estàndards mediambientals i els requisits recollits als acords internacionals”. En aquest sentit, no és descartable que Rússia o l’Iran puguin utilitzar la carta mediambiental per frenar la construcció del TCP. Mentrestant, Moscou podria buscar formes alternatives de convèncer a Aixkhabad que renunciï al projecte TCP, per exemple, restablint les importacions de gas turcmè a Rússia que van ser interrompudes fa deu anys, fet que significaria un impuls important per la malmesa economia del Turkmenistan. Tanmateix, un canvi de posició de Moscou cap a una postura més flexible en relació al TCP podria venir donada pel fet que el gas turcmè entraria a competir als mercats europeus no tant amb el gas rus -amb una quota d’exportacions força consolidada i que pot ser reforçada amb la construcció del Nord Stream II-, sinó més aviat amb les possibles exportacions de gas liquat (LNG, en les seves sigles en anglès) provinent dels Estats Units.

Foto_Caspi2

En aquest sentit, el Turkmenistan és l’Estat amb les quartes reserves de gas natural més grans del planeta, amb 17,5 bilions de metres cúbics, només darrere de l’Iran (33,5), Rússia (32,3) i Qatar (24,3). Segons les dades de l’any 2016, el 78,8% del total de les seves exportacions de gas van anar destinades a la Xina. Alhora, aquestes van suposar un 40,6% del total de les importacions xineses de gas. Així, el Turkmenistan és molt dependent de les seves exportacions de gas i la Xina és l’únic país que li compra en quantitats substancials, especialment des de l’entrada en funcionament l’any 2009 del gasoducte que uneix els dos estats a través de territori kazakh i uzbek. Per això, el TCP és una alternativa per donar sortida al seu gas en els mercats globals, juntament amb el gasoducte Turkmenistan–Afganistan–Pakistan–Índia (TAPI) – amb alguns trams ja en construcció -, i amb l’Iran, país al qual ja exportava en quantitats molt menors fins que aquestes van ser interrompudes el 2017 per uns suposats impagaments.

Des del punt de vista rus, un altre dels motius que també pot haver impulsat a Rússia a resoldre l’estatus del mar Caspi després de més de dues dècades d’oposar-se a un acord és la creixent influència de la Xina sobre la regió, sobretot amb la implementació del projecte Belt and Road Initiative (BRI). Amb el suport xinès, el comerç centreasiàtic ha estat redirigit en gran part cap a l’Iran en detriment de Rússia. En paral·lel, la no resolució de l’estatus del Caspi ha influït en el fet que una part important de les exportacions energètiques de l’Àsia Central durant els darrers anys hagin tingut com a destinació la Xina en comptes de Rússia.

Per la part iraniana, la insistència de Teheran en la seva aspiració per controlar com a mínim el 20% del Caspi va ser una de les causes de l’estancament de les negociacions durant anys. Però el renovat aïllament al qual l’administració de Donald Trump vol sotmetre l’Iran, amb la seva retirada de l’Acord Nuclear i la imposició d’un nou règim de sancions contra la República Islàmica, hauria estat un factor determinant a l’hora de fer canviar d’opinió al govern presidit per Hassan Rouhani, avenint-se a normalitzar l’estatus amb els estats del Caspi per donar una imatge d’obertura internacional i d’enfortiment dels lligams amb els seus veïns del nord.

Finalment, la convenció d’Aktau introdueix mesures legals per a la resolució de conflictes, però posposa la qüestió fonamental de la delimitació de la porció de superfície i fons marí –i per tant de recursos naturals- que corresponen a cada Estat, si més no en relació als tres països del sud. Així, la convenció signada el 12 d’agost en el transcurs de la V Cimera del Caspi està lluny de solucionar aquest tema cabdal, un aspecte delicat que haurà de ser tractat en posteriors negociacions.

Abel Riu


Foto 1: El President de l’Azerbaidjan, Ilham Aliev, el President de l’Iran, Hassan Rouhani, el President del Kazakhstan, Nursultan Nazarbaev, el President de Rússia, Vladimir Putin, i el President del Turkmenistan, Gurbanguly Berdymukhammedov a la cimera d’Aktau (Kazakhstan), 12/08/2018 (Font: Kremlin).

Foto 2: Infraestructures relacionades amb el sector petrolier i gasista a la regió del Caspi l’any 2013 (Font: EIA/WikiCommons).

Foto 3: Força Naval russa al mar Caspi l’any 2017 (Font: Ministeri de Defensa de Rússia).

Foto 4: Camp petrolier Vladimir Filanovsky propietat de l’empresa russa Lukoil a la part nord del mar Caspi, 14/06/2017 (Font: Lukoil).