logo-capesic-3

El preu de la unitat d’Espanya

Home Entrades El preu de la unitat d’Espanya
El preu de la unitat d’Espanya

El preu de la unitat d’Espanya

Jofre Rocabert Catalunya, Europa 13/09/2018 Comments

L’octubre passat la unitat d’Espanya es va qüestionar més del que ho havia estat des de la fi de l’imperi espanyol. L’amenaça política i econòmica empetitia qualsevol altra crisi, inclosa l’última fase de la descolonització africana. Actualment, gairebé un any després que el govern català organitzés un referèndum d’autodeterminació, la posició internacional d’Espanya sembla no estar afectada. Quin va ser el preu de la unitat?

El moviment independentista català assenyala que la repressió contra la votació del dia 1 d’octubre de l’any 2017 i, poc després, la destitució del govern electe va comportar costos per Espanya. En aquest sentit, tot exercici de poder que és percebut com a il·legítim té costos pels governants, econòmicament o d’altra manera. Financerament, el cost de prevenir la independència de Catalunya ha estat només d’uns pocs centenars de milions d’euros. A més a més dels 87 milions reconeguts l’any passat, s’han d’incloure els esforços diplomàtics i polítics d’Espanya des de l’any 2012, com a mínim, quan el govern català va incrementar els seus propis recursos per arribar a les opinions públiques internacionals.

Tanmateix, els costos econòmics immediats (a curt termini) constitueixen només una part menor del dany. Els analistes habitualment tenen en compte els guanys i les pèrdues en altres àrees; específicament, la posició de l’Estat en les organitzacions internacionals (OIs), els seus compromisos internacionals, la seva gravetat geopolítica i el seu atractiu tant per inversors com per les opinions públiques. Malgrat els nombrosos exemples de ridícul internacional protagonitzats pel govern espanyol – el més destacat, el fracàs de les euroordres contra els polítics exiliats – la posició internacional d’Espanya en totes aquestes àrees pràcticament no ha variat. Aquesta posició es defineix, principalment, per la seva participació en les dues OIs europees més rellevants: la Unió Europea (UE) i l’OTAN.

A la UE, resulta difícil quantificar quantes concessions ha realitzat Espanya darrera l’escenari per mantenir els seus afers interns fora de l’agenda europea. Les negociacions a Brussel·les en les fases preparatòries del procés legislatiu són notòriament discretes. Tanmateix, se sap que cap Estat membre ha utilitzat públicament la crisi constitucional d’Espanya per debilitar la seva posició dins del Consell Europeu. Així, en el punt àlgid de la crisi el mes d’octubre de l’any 2017, alguns esperaven una reacció des del Consell – el màxim organisme polític de la UE. Alguns observadors van escriure que els representants espanyols es van justificar per les seves actuacions durant el Consell Europeu del dia 17 d’octubre. Però en els seus resultats finals, en la nota de premsa oficial i en una trobada informal el mateix mes, el Consell va ometre completament la qüestió.

Foto_Spain1

De fet, l’única reacció oficial de les institucions de la UE va ser un comunicat de premsa de la Comissió Europea el dia 2 d’octubre que s’alineava amb els interessos d’Espanya, fet que va suposar un cop important per aquells catalans que esperaven una mediació internacional. Per altra banda, en l’actual Parlament Europeu i fins avui, només s’han realitzat 7 preguntes sobre el tema per part d’eurodiputats no espanyols. Així, Espanya ha estat capaç de mantenir una posició comuna en el seu escenari internacional més important. Hi ha dues raons fonamentals per aquest èxit. La primera, les grans potències de la Unió Europea saben que tolerar gairebé qualsevol grau de repressió a Catalunya és la solució menys costosa per ells. Les alternatives restants – donar suport a una mediació o, fins i tot, afavorir la secessió – implica afrontar problemes a gran escala.

Per començar, una tempesta en els mercats en relació als bons espanyols i la possible amenaça d’impagaments. Espanya és conscient que és massa gran per fer fallida, “too big to fail” en l’expressió anglesa, i juga amb la seguretat de saber que la inestabilitat financera com a conseqüència d’aquesta situació podria perjudicar a tots els governs europeus. En aquest cas, la unitat d’Espanya és el resultat menys costós per tots excepte pels catalans. Així, una Espanya feble crea molts més problemes per les grans economies que la compensació que podria derivar-se de les contribucions d’un nou Estat independent.

A més a més de l’estabilitat financera immediata, constituir a Catalunya com a part en una mediació internacional suposa un canvi geopolític de gran magnitud. Això és considerat generalment des del punt de vista de les institucions de la UE, però les complexitats que aquestes haurien d’afrontar en expulsar o incorporar a Catalunya són conegudes i assequibles. Essencialment, són aquelles que la UE ha experimentat amb cada procés d’ampliació i les que haurà de dur a terme amb el Brexit. La qüestió política va més enllà dels interessos dels prestadors europeus. El control de Catalunya és part fonamental de l’equilibri geopolític que Espanya i França han mantingut des de la Pau dels Pirineus de l’any 1659, només interrompuda per les guerres Napoleòniques. Aquesta redefinició dels límits de l’imperi espanyol constitueix avui en dia una de les fronteres més antigues del continent.

Foto_Spain2

La segona raó per explicar l’èxit d’Espanya, i la més important, és que els líders polítics de pes a Brussel·les creuen que l’ús de la força per parar la secessió és legítima. La força, en aquest cas, no va en contra dels valors europeus ni constitueix una amenaça per la Unió. Un element d’aquesta posició ideològica ve originada en la confusió intel·lectual que entén que la integració europea només es pot construir amb unitats progressivament més grans: és a dir, pocs estats grans incrementen la unitat europea, i un gran nombre de petits condueix a la desintegració geopolítica. La creença en aquesta idea errònia explica, en part, com membres favorables a la integració dins de l’establishment de Brussel·les com ara Guy Verhofstadt s’han alineat tant amb el discurs d’Espanya.

Un altre argument per la legitimació de la violència sosté que la secessió es troba dins de l’agenda de desestabilització recolzada per Rússia i, per tant, ha de ser continguda a qualsevol preu. Aquest és un missatge que els mitjans de comunicació i els canals diplomàtics d’Espanya han propagat d’ençà que el concepte d’interferència russa va entrar en el discurs públic de la UE l’any 2016. En contraposició amb les crisis de desconfiança que alguns governs de l’Europa Central van generar entre 2017 i 2018, per l’elit Europea la crisi catalana no amenaça a la unitat política de la UE. A més a més, els líders polítics catalans s’han distanciat ells mateixos de partits com l’hongarès “Fidesz” o el polonès “Llei i Justícia”. Des del punt de vista dels Estats, permetre la repressió del govern de Madrid reforça la seva posició negociadora, perquè predisposa Espanya a acceptar contrapartides. El millor exemple d’aquest fet té lloc a l’altre pilar de la posició internacional espanyola: l’OTAN.

El periodisme d’investigació ha detallat com la participació espanyola a la missió de Policia Aèria al Bàltic de l’Aliança Atlàntica està relacionada amb el silenci dels governs bàltics sobre la crisi catalana. Això ha fet que Espanya assumeixi un paper sense precedents a l’Est d’Europa; el cost més significatiu registrat fins al moment – encara que també es podria incloure la disponibilitat en l’etapa del govern Rajoy d’assolir l’objectiu del 2% en despesa destinada a Defensa establert per l’OTAN. Aquests són, tanmateix, costos insignificants: cap dels compromisos esmentats va haver de fer front a una oposició interna, amb l’afegit que van reforçar la posició d’Espanya en l’espai polític en el qual aspira a ser un actor rellevant.

Foto_Spain3

A més a més de la política de les OIs, la posició internacional d’un Estat també va associada a la seva reputació. En aquest sentit, el govern espanyol no disposa d’una aproximació de soft power compromesa perquè confon contínuament el poder suau amb el màrqueting (en aquest cas, la Marca España). Així, mesurar costos en termes de poder suau no seria apropiat. Malgrat això, com tots els estats, Espanya és conscient del valor de l’atracció. En aquesta dimensió, evitar la secessió va sortir més car en comparació a l’alta política, però en aquesta dimensió tampoc va tenir un cost elevat. Espanya ha patit una sèrie de derrotes en el camp de la diplomàcia pública i del Dret Internacional. Entre elles, els esforços realitzats per algunes missions diplomàtiques per vetar o coaccionar les intervencions públiques de polítics catalans a l’exterior, els casos oberts a la UNHRC i el fracàs de les euroordres contra els polítics exiliats. Encara que aquests casos han tingut repercussió en l‘àmbit públic més informat, les seves particularitats han desaparegut ràpidament del centre de l’atenció mediàtica.

Sigui quin sigui el cost en la reputació de les elits europees, aquest té només un efecte a curt termini. Per exemple, Espanya no s’ha vist afectada en els índexs internacionals sobre democràcia i tampoc perd inversió directa estrangera (inclòs el sector turístic). Així, en l’últim índex de democràcia publicat aquest any, el V-Dem 2018, Espanya ha registrat un lleuger descens en llibertat d’expressió en relació als dos últims anys, però segueix conservant la seva posició dins de la lliga de les democràcies. Malgrat que en aquests índexs gairebé no es mesura el respecte per les minories més enllà d’alguns elements legals, les cancelleries els segueixen mantenint com una variable a tenir en compte. En relació a la inversió estrangera, aquest sector sembla haver ignorat la crisi. Encara que es va registrar un descens en el mes d’octubre de l’any 2017, la recuperació ha estat molt ràpida. Per descomptat, els turistes no han percebut gaires diferències. Les dades suggereixen que les preocupacions del govern de Madrid respecte a la inversió estrangera eren només una estratègia política.

Al cap d’un any del referèndum a Catalunya, Espanya ha mantingut la unitat a un preu insignificant. La seva posició dins de les democràcies occidentals contrasta amb aquells estats que han sofert costos internacionals altíssims en relació als seus afers interns, per exemple, a l’Europa Central. A través de la informació disponible públicament, res suggereix que el preu de la integritat territorial hauria sigut molt més elevat si Espanya hagués fet ús d’un nivell de violència més gran o un altre tipus d’acció coercitiva. Després d’aquests esdeveniments, les principals potències europees i el govern de Madrid poden extreure lliçons molt valuoses. Les primeres, que poden estar segurs que la falta d’intervenció és igual a la falta de conseqüències i, per tant, davant d’un altre intent de Catalunya en el futur, poden ignorar-lo sense risc. El segon pot recordar un principi immutable en política internacional: la repressió i la violència sempre són un afer intern mentre que no vagin en contra dels interessos dels altres.

Jofre Rocabert


Foto 1: Manifestació del moviment independentista durant la Diada a Barcelona, 11/09/2018 (Font: Alejandro García/EPA).

Foto 2: Piulades del President del Consell Europeu, Donald Tusk, en el mes d’octubre de l’any 2017 (Font: Compte twitter @eucopresident).

Foto 3: La ministra de Defensa espanyola, Margarita Robles, assisteix a la cerimònia de firma dels PESCO Cyber Rapid Response Teams a Luxemburg durant el Consell conjunt de Ministres de Defensa i Exteriors de la UE, 25/06/2018 (Font: Consell Europeu).

Foto 4: Desembarcament del contingent espanyol a Riga, Letònia, com a part de la missió de l’OTAN “Enhanced Forward Presence” (eFP), 12/06/2017 (Font: Ministeri de Defensa d’Espanya).