logo-capesic-3

Catalunya i les lliçons d’Octubre: El front internacional

Home Entrades Catalunya i les lliçons d’Octubre: El front internacional
Catalunya i les lliçons d’Octubre: El front internacional

Catalunya i les lliçons d’Octubre: El front internacional

Abel Riu Catalunya 28/10/2018 Comments

Ja ha passat un any d’ençà de la fallida declaració d’independència del Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de l’any 2017. Més enllà de tots els esdeveniments polítics que es van produir en l’àmbit intern, el focus de les hores posteriors a aquella declaració es va centrar, entre altres qüestions, en l’expectativa sobre els possibles reconeixements internacionals que podria rebre la República catalana, els quals, com no podia ser d’altra manera, mai van arribar. En aquest sentit, aquesta anàlisi pretén presentar algunes reflexions i “idees força” amb perspectiva sobre l’acció exterior que es va dur a terme aquelles setmanes de la tardor de l’any 2017, amb voluntat de fer autocrítica de cara a possibles escenaris futurs.

RECONEIXEMENTS INTERNACIONALS

Molt s’ha parlat durant el darrer any de l’absència de reconeixements internacionals de la República catalana que es va proclamar sobre el paper el 27-O. Des de l’unionisme s’utilitza aquest fet com a argument per atacar els plantejaments independentistes i reforçar la tesi que una independència és simplement irrealitzable, entre altres coses, perquè no comptaria amb el suport de cap actor a l’exterior. Més recentment, des d’un sector del mateix moviment independentista s’utilitza aquesta manca de reconeixements de fa un any com una mostra del suposat fracàs de la via unilateral. La realitat és que aquests reconeixements no es van assolir en tant que no es van complir dos requisits bàsics que depenien exclusivament de les institucions catalanes: En primer lloc, la República catalana no es va reconèixer a si mateixa, les institucions no van intentar fer-la efectiva i no es va posar en marxa cap pla de contingència per disputar el control del territori a l’Estat espanyol. En altres paraules, la declaració del 27-O no només no es va traduir en la constitució d’un Estat català de facto -pas indispensable per a un reconeixement internacional de iure– sinó que aquest extrem ni tan sols es va intentar aconseguir per la via dels fets.

En segon lloc, el govern català no va demanar cap reconeixement internacional a governs de tercers estats. Després del referèndum celebrat l’1 d’octubre, les Delegacions del Govern a l’exterior van rebre la instrucció de cercar mediadors internacionals, i no pas de treballar per obtenir reconeixements per part d’altres governs i tenir-los preparats pel moment en el qual es produís una hipotètica declaració d’independència. Així, és important destacar que hi havia governs, com en el cas d’Eslovènia, que estaven disposats a assumir el risc de reconèixer una Catalunya independent. Malgrat això, en comptes de demanar que fessin aquest pas, es va sol·licitar al govern eslovè que s’oferís com a mediador, quelcom que van acceptar. Però com els fets van demostrar, no va tenir cap mena d’utilitat pràctica perquè Madrid no tenia ni incentius ni la pressió necessària per acceptar cap mena de mediació internacional.

PROJECTAR CREDIBILITAT, CERTESA I DETERMINACIÓ

«Abans, a mi m’era bastant indiferent la qüestió de la independència catalana, ja que no estava convençut que els catalans i els seus líders polítics es prenguessin molt seriosament l’opció de separar-se d’Espanya. Però ara està clar que els líders catalans estan indiscutiblement compromesos amb la independència, i és evident que tenen el ferm suport d’un gran percentatge de la població». Aquestes declaracions les va efectuar el líder del partit Conservador d’Estònia Martin Helme a finals del mes d’octubre de l’any 2017. Les seves paraules revelen la importància de projectar credibilitat i determinació de cara a guanyar suports i adhesions a l’exterior. Independentment de l’existència de partits polítics, membres del parlament o governs en diferents països i estats que puguin tenir algun tipus de simpatia per la causa catalana i/o, al mateix temps, un interès objectiu i pragmàtic en una Catalunya independent, difícilment aquests faran un pas endavant i posaran en risc la seva relació amb l’Estat espanyol si entenen que els dirigents catalans no estan disposats a arribar fins al final en l’aplicació del seu programa polític d’implementació i defensa d’una República catalana.

A flag with the text in Catalan "The people lead" is held up as people gather to celebrate the proclamation of a Catalan republic at the Sant Jaume square in Barcelona on October 27, 2017. Catalonia's parliament voted to declare independence from Spain and proclaim a republic, just as Madrid is poised to impose direct rule on the region to stop it in its tracks. A motion declaring independence was approved with 70 votes in favour, 10 against and two abstentions, with Catalan opposition MPs walking out of the 135-seat chamber before the vote in protest at a declaration unlikely to be given official recognition. / AFP PHOTO / PAU BARRENA

En aquest sentit, l’1-O va generar un impacte molt positiu a l’exterior pel que fa a la projecció d’aquesta credibilitat i determinació de la causa independentista catalana. Una unilateralitat fomentada en la cooperació entre les institucions i la societat civil organitzada que va enviar un missatge a l’exterior que calia prendre’s seriosament l’independentisme català com a moviment polític amb aspiracions d’esdevenir un Estat. Aquest fet, sumat a la indignació i la reacció que va causar la repressió i la violència ordenada des de Madrid, amb mobilitzacions massives a l’interior i una opinió pública europea escandalitzada amb l’actitud del govern espanyol, va generar un «momentum» propici per intentar forçar canvis en l’statu quo per la via dels fets i, en conseqüència, assolir una possible negociació.

En sentit contrari, els dubtes, la confusió i la improvisació que van aparèixer després del referèndum a partir del 3 d’octubre, especialment el 10 d’octubre i els dies posteriors, van provocar que aquesta finestra d’oportunitat es tanqués i el focus internacional, a poc a poc, s’anés allunyant. Un any després, la praxi autonomista i els missatges contradictoris que alguns membres del govern i exiliats en ocasions transmeten a mitjans de comunicació, contraparts i en fòrums internacionals no ajuden a projectar certesa, ans al contrari, generen confusió en relació a les reivindicacions autodeterministes catalanes, i els hi resten credibilitat.

IDENTIFICAR OPORTUNITATS A EUROPA, I MÉS ENLLÀ

Un dels factors que durant aquelles setmanes van determinar -i segueixen determinant- l’acció exterior del govern, va ser un més que evident eurocentrisme, basat en la idea que una Unió Europa democràtica acudiria en suport de l’independentisme català i forçaria l’Estat espanyol a negociar. Això no es va produir, com no podia ser d’altra manera. La tènue resposta oficial de les institucions europees i de la majoria dels governs europeus davant la violència de l’1-O, amb algunes excepcions, va quedar lluny de les expectatives del govern català.

Malgrat la hiperactivitat diplomàtica, les pressions i, fins i tot, les amenaces realitzades pel Ministeri d’Exteriors espanyol durant aquelles setmanes perquè els governs europeus tanquessin files amb Madrid i recolzessin de forma acrítica la seva posició, el cert és que van sorgir algunes “escletxes” prou significatives. Per exemple, el govern grec es va negar inicialment a publicar un comunicat en suport a la unitat d’Espanya després de la declaració del 27-O i l’aplicació del 155, tal com el govern espanyol va demanar a totes les contraparts de la UE. Aquest fet va generar un conflicte diplomàtic entre ambdós estats. Anteriorment, el portaveu del govern hongarès havia afirmat el dia 18 de setembre que “respectaria” la voluntat popular a Catalunya. A més a més, la violència exercida en el transcurs del referèndum de l’1-O va causar una crisi interna dins el govern irlandès, posant sobre la taula la possibilitat de convocar a consultes l’ambaixador espanyol per demanar explicacions en relació a l’actuació de les forces de seguretat espanyoles. En la mateixa direcció, la Presidenta de lituana, Dalia Grybauskaite, va titllar de “vergonyosa” l’actuació policial de l’1-O.

Foto_cat27Oct4

A mitjans del mes d’octubre, la Comissió d’Afers Exteriors del Parlament eslovè demanava una solució basada en el diàleg per Catalunya. Prèviament, els seus Comitès d’Afers Exteriors i d’Afers Europeus van aprovar per unanimitat una resolució dirigida al seu govern perquè advoqués per una solució basada en el diàleg i que reconegués el respecte al dret a l’autodeterminació. Al mateix temps, representants dels partits governamentals eslovens es van mostrar partidaris d’un reconeixement per part d’Eslovènia a una Catalunya independent. Cal destacar també el fet que un diputat del partit de govern de Finlàndia, el Partit del Centre, es dediquès a fer campanya de forma oberta a favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya, sense rebre cap mena de desautorització pública per part ni del govern ni de la seva formació política, entre altres exemples.

Tanmateix, en tant que club d’estats, les possibilitats de suport dins de la Unió Europea són molt limitades d’entrada. Per aquest motiu, és important introduir l’aproximació de l’existència d’Estats més enllà de la UE que poden tenir un interès objectiu i pragmàtic en una Catalunya independent per qüestions polítiques, econòmiques o geoestratègiques, incloent-hi un possible interès per debilitar l’Estat espanyol. En aquest sentit, és important analitzar, identificar i treballar més intensament les oportunitats i els interlocutors en regions com Àsia, l’Àfrica, l’Orient Mitjà o Llatinoamèrica.

Així, cal destacar els silencis d’estats membres de l’Aliança Bolivariana per les Amèriques (ALBA) a la declaració del 27-O, en contrast amb altres estats llatinoamericans que van recolzar l’aplicació del 155. A la regió del Caucas Sud trobem a Armènia, país interessat en el cas català perquè aquest podria esdevenir un referent internacional favorable a la situació al Nagorno Karabakh. A Àsia Oriental, el Japó té importants lligams comercials i econòmics amb Catalunya (no només concentra el 53% del comerç total entre Espanya i el Japó, sinó que a Catalunya també hi ha el 80% de les empreses japoneses amb presència a l’Estat espanyol). El fet que el Ministre d’Exteriors japonès afirmés a principis d’octubre de 2017 que el seu govern “no prenia partit” en relació a la qüestió catalana resulta si més no rellevant. En aquest sentit, Tòquio seguia amb molta atenció els esdeveniments que succeïen a Catalunya de la mateixa manera que molts altres governs. Finalment, el dia 30 d’octubre i quan els fets indicaven que des de les institucions catalanes es renunciava a intentar implementar la República catalana, el Ministeri d’Afers Exteriors del Japó va declarar el seu “respecte” per les mesures preses pel govern espanyol, és a dir, l’aplicació de l’article 155. En relació al continent africà, el govern d’Algèria va adoptar una posició similar a la de la cancelleria japonesa, mantenint un silenci prudencial en relació als esdeveniments a Catalunya fins al dia 31 d’octubre en el qual va recolzar l’aplicació de l’article 155.

QÜESTIÓ DE PRINCIPIS, PERÒ TAMBÉ D’INTERESSOS: LA REALPOLITIK

Bona part de l’acció exterior del govern es va basar a presentar la qüestió catalana com una defensa dels valors de la democràcia, els drets civils i llibertats fonamentals enfront d’un Estat espanyol autoritari i no democràtic, entenent que l’obligació moral de les contraparts, sobretot dels estats membres de la UE, era recolzar les reivindicacions catalanes com a causa justa.

Foto_cat27Oct3

Com és ben sabut en el sector, les relacions internacionals estan definides més per interessos i la Realpolitik que no pas per principis. Per això, és important saber i entendre quins són els interessos dels interlocutors en àmbits com la política de defensa i de seguretat internacional, els equilibris de poder dins de la Unió Europea, els sistemes d’aliances als quals pertanyen, la seva posició geoestratègica en temes de transport i energia, entre molts d’altres, a fi de presentar un projecte i una visió d’Estat ben definida i que generi certeses, especialment en l’àmbit europeu i de la mediterrània, les dues grans àrees de referència, però també més enllà d’aquestes. Per exemple, cal fer valdre el poder econòmic de Catalunya sent la segona zona industrial més potent del sud d’Europa, o que el 70% de les mercaderies que circulen entre la península Ibèrica i la UE per via terrestre ho fan passant per territori català. També que l’aeroport del Prat és el 7è aeroport del continent amb més trànsit de passatgers amb xifres que s’incrementen cada any i localitzat a pocs kilòmetres del Port de Barcelona, el 10è més important d’Europa en trànsit de mercaderies i el que creix més ràpidament (un 38% entre 2016 i 2017) gràcies, en bona part, a les importants inversions xineses. O que la ciutat de Barcelona es troba en el top 10 del rànquing europeu en R+D i innovació, entre molts altres aspectes.

En aquest sentit, seria recomanable i rellevant per Catalunya que s’obrissin els espais d’interlocució i negociació més enllà de les conegudes com a “democràcies occidentals”. Així, a la tardor de l’any 2017 es va renunciar a parlar amb algunes contraparts disponibles que tenien un gran interès per escoltar el posicionament del govern català, tant de dins com de fora d’Europa -incloent el govern d’un Estat membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides- pel fet de no complir, suposadament, amb una sèrie de nivells de qualitat democràtica. En canvi, el Ministeri d’Exteriors espanyol, a través de la seva xarxa de més de 130 ambaixades i 76 consolats, defensa la seva posició davant de tots els estats del món. Tenint en compte això, i davant les dificultats perquè la paradiplomàcia catalana sigui rebuda a l’exterior, és indispensable no renunciar a explicar i defensar el projecte de la República catalana davant de tot aquell interlocutor que mostri algun tipus d’interès amb l’objectiu de transmetre informació de forma directa i maximitzar les opcions d’obtenció de suports.

En resum, la política exterior catalana hauria d’implementar una aproximació global que identifiqués oportunitats més enllà de la Unió Europea amb un llenguatge que parli de principis, però també d’interessos i de geoestratègia copsant les necessitats de les contraparts. També seria condició indispensable que el missatge anés acompanyat d’una acció política coherent, coordinada i determinada en la qual els fets concordin amb les paraules per guanyar la credibilitat que la contrapart exigirà. Aquests són alguns dels elements clau per desenvolupar una acció exterior republicana dins un marc de cooperació entre les institucions i la societat civil organitzada a l’exterior.

Abel Riu


Foto 1: Ple del Parlament de Catalunya, 27/10/2017 (Font: RTVE).

Foto 2: Gent concentrada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, 27/10/2017 (Font: RTVE).

Foto 3: Piulada del Secretari General del Partit Socialdemòcrata Eslovè, Dejan Levanic, 18/10/2017 (Font: Compte de Twitter de @DejanLevanic).

Foto 4: Port de Barcelona (Font: La Vanguardia).