logo-capesic-3

El “Brasil Profund” arriba al poder: la victòria de Bolsonaro i efectes en política exterior

Home Entrades El “Brasil Profund” arriba al poder: la victòria de Bolsonaro i efectes en política exterior
El “Brasil Profund” arriba al poder: la victòria de Bolsonaro i efectes en política exterior

El “Brasil Profund” arriba al poder: la victòria de Bolsonaro i efectes en política exterior

capesic Amèrica Llatina i el Carib 19/11/2018 Comments

La victòria de Bolsonaro en les eleccions presidencials del Brasil ha generat certa commoció dins i fora del país. A la sorpresa per la seva arribada al poder, s’afegeixen una sèrie de preguntes realitzades per aquells que segueixen el dia a dia de la política brasilera. Malgrat saber els reconeguts problemes pels quals travessa l’economia més gran de Llatinoamèrica, els analistes segueixen escoltant les mateixes preguntes: ¿Com el Brasil, un país de gran diversitat cultural i ètnica, amb una democràcia de 30 anys instal·lada després de la fi d’una llarga experiència de governs militars, pot haver escollit com a President a un candidat de la dreta de perfil autoritari, conservador, acusat d’utilitzar un discurs contra determinades minories socials i, fins llavors, considerat un diputat políticament marginal? ¿Quins són els reptes del nou govern i les perspectives de la seva política exterior?

Malgrat que un any abans era inesperada i poc probable, la victòria de Bolsonaro no és incomprensible. Així, per comprendre-la s’hauria d’analitzar alguns factors com els processos de canvi pels quals ha transitat la societat brasilera en les últimes dècades, l’estrès en el sistema polític local, així com els esdeveniments sorprenents – però fonamentals – de les setmanes anteriors a la primera volta de la disputa presidencial. Per això, més enllà de la simple endevinació, és necessària una mirada més profunda cap a la complexitat del Brasil.

Una combinació de factors conjunturals i estructurals van fer possible l’impuls de Bolsonaro cap a la presidència del Brasil. Entre aquestes, es poden destacar cinc conjunts de factors: 1) el conservadorisme de la societat brasilera i el seu enfortiment gràcies a l’ascens del cristianisme neopentecostal en el país; 2) la baixa qualitat dels serveis públic i l’augment de la percepció entre la població de l’existència d’alts nivells de corrupció en els darrers anys; 3) la crisi econòmica del país i l’”antipetisme”; 4) la creixent sensació d’inseguretat i l’increment de la violència urbana; 5) la disputa per l’hegemonia de l’esquerra política i l’atemptat patit per Bolsonaro un mes abans de la primera volta de l’elecció presidencial.

EL BRASIL DEL CANVI: LES FORCES PROFUNDES QUE VAN IMPULSAR A BOLSONARO

És necessari asseverar que, més enllà de la imatge general que es té del Brasil fora de les seves fronteres – la idea d’un lloc alegre, multicultural i tolerant -, el país té una herència cultural conservadora. Encara que en els últims 50 anys la modernització productiva i la urbanització hagin provocat una destacada apertura dels costums en els grans centres del país, els diversos interiors – l’anomenat “Brasil profund” – continuen esdevenint una reserva de valors tradicionals en l’àmbit del comportament. A més a més, almenys des de la dècada dels noranta, s’experimenta una progressiva i silenciosa renovació del conservadorisme en el país. Això està relacionat amb la forta expansió local de les esglésies neopentecostals d’influència nord-americana. Segons el cens oficial, entre els anys 1991 i 2010, el percentatge de la població brasilera que es declarava “evangèlica” va passar del 9% al 22%.

Foto_Bolsonaro3

En la següent dècada, entrant en el nou segle, els corrents evangèliques al Brasil ja estaven organitzades en grans grups dins dels quals es van començar a crear formacions polítiques i a representar a sectors significatius de la societat. Així, la política es va convertir en un dels instruments de creixement d’aquesta església gràcies a la candidatura dels seus líders, a la formació de partits de caràcter evangèlic i al control sobre mitjans de comunicació. En aquest sentit, compartint molts dels propòsits de recuperació de valors conservadors (especialment en relació al concepte de “família” i a la llibertat reproductiva i sexual), la candidatura de Bolsonaro va trobar un gran ressò en amplis segments socials i es va aliar des del principi amb importants forces neopentecostals que, a la vegada, necessitaven enfortir la seva presència davant l’expansió d’una pauta progressista en els costums després de la promulgació de la Constitució de l’any 1988 i que, al Brasil, solia estar vinculada a l’esquerra.

A més a més, el període de creixement econòmic entre els anys 2005 a 2012 – sota els governs de centreesquerra del Partit dels Treballadors (PT) de Lula da Silva – no va generar una percepció de millora significativa de la qualitat dels serveis públics. És cert que, analitzat en perspectiva, el Brasil va experimentar avenços notables en els més diversos indicadors socials. No obstant això, l’aparent prosperitat de l’economia brasilera en aquells anys no es va reflectir en igual proporció amb l’augment del benestar de les classes treballadores i mitges, especialment en els centres urbans. Aquest fet va quedar constatat en les grans manifestacions de l’any 2013 durant el primer mandat de Dilma Rousseff (2011-2014). Juntament amb aquesta sensació de malestar social, la publicació per part dels mitjans de comunicació de grans escàndols de corrupció – com el “Mensalão” l’any 2005 i l’Operació “Lava Jato” a partir de l’any 2014 – va intensificar la percepció de condemna a la vida sumptuosa de l’elit política. A causa d’això, es va enfortir l’espai per discursos moralitzadors, encara que radicals, de la vida política. Bolsonaro – un diputat federal inexpressiu i folklòric – i el grup polític que es va formar en el seu entorn a partir de l’any 2015 van percebre aquest sentiment i el van explotar electoralment.

Un altre aspecte important en la victòria de Bolsonaro està vinculat al moment econòmic actual del Brasil i a una lectura d’aquesta que es va desenvolupar respecte als seus responsables. El Brasil encara viu la seva pitjor crisi en dècades. Entre l’any 2015 i 2016, el Brasil experimenta una contracció del 7,2% del seu PIB. En el primer semestre de l’any 2018, es registra una taxa d’atur del 13,1%. Malgrat que la mala situació econòmica també va assolir al govern Temer (2016-2018), els orígens de l’actual crisi solen ser atribuïts a errors de la política econòmica de Dilma. Aquest fet, afegit als escàndols de corrupció del seu partit i al normal desgast polític del grup que va governar el Brasil durant 13 anys, va alimentar un fort sentiment de rebuig als governs del PT – l’anomenat “antipetisme”.

Però s’ha de constatar, al mateix temps, que l’”antipetisme” és també el resultat d’una àmplia i exitosa narrativa alimentada per forces polítiques (incloent-hi una part dels mitjans de comunicació) que s’oposaven al Partit dels Treballadors i que fou capaç de canviar la imatge de Lula davant de l’opinió pública. Així, de President millor avaluat al final del seu govern (87% d’aprovació en el mes de desembre de l’any 2010), Lula passa a ser el més rebutjat (46% de rebuig en el mes de juny de l’any 2018) entre els possibles candidats a la Presidència de cara a les eleccions 2018. L’”antipetisme” també afecta negativament al conjunt de partits de l’esquerra i ajuda a millorar la percepció de l’elector respecte a les pautes econòmiques liberals. Això va ser fonamental per la candidatura de Bolsonaro – conservador en els valors i liberal en l’economia.

Foto_Bolsonaro2

Arribats en aquest punt, l’analista podria afirmar que la crisi econòmica i l’”antipetisme” haurien pogut impulsar a qualsevol altre candidat de la dreta que no tingués un perfil tan extrem com Bolsonaro. No obstant això, existeix un altre factor que ajuda a explicar el perquè l’excapità de l’exèrcit adquireix notorietat amb un discurs autoritari i crític amb els drets humans: la creixent sensació d’inseguretat pública al Brasil. L’any 2016, els homicidis al Brasil superen els 60 mil, una xifra 30 vegades més gran que la mitjana europea. En els últims 10 anys, 553 mil persones perden la vida violentament en el país. Organitzacions del crim organitzat incrementen el seu poder i, actualment, disposen de ramificacions a l’exterior. Al Brasil, la idea general existent és que hi ha un sistema penal tolerant i incapaç de contenir la violència, convertint-se en un greu problema de seguretat que els anteriors governs evitaren d’afrontar. En l’esmentat context, es crea un terreny favorable per una candidatura que defensava un Estat fort, poc tolerant, amb mà de ferro contra el crim i disposat a facilitar la possessió d’armes pels ciutadans comuns. Malgrat que això signifiqués posar en risc part de les llibertats individuals, les propostes de Bolsonaro van resultar ser atractives per un important sector de l’electorat que se sentia atemorit per la violència.

Finalment, en el seu discurs es feien constants referències a la ineficàcia de l’actual sistema polític, la seva decadència moral i gerencial, a més de la nostàlgia idealitzada del període dels governs militars (1964-1985). Aquesta idea es connectava amb l’”ànsia per l’ordre” d’una part significativa de la societat i amb els sentiments antisistema i antiestablishment que van anar guanyant força amb les manifestacions multitudinàries celebrades entre els anys 2013 i 2016. Alimentats per diversos interessos polítics, aquests processos van ser millor aprofitats per una nova onada de candidats outsiders. Entre ells, el mateix Bolsonaro i el seu grup polític. En aquest escenari, les estratègies de comunicació i de campanya electoral a través de les xarxes socials van exercir una funció fins al moment inèdita al Brasil. Cap altre candidat va saber ajuntar els sentiments de recuperació de valors conservadors, d’”antipetisme” i de voluntat de combatre la inseguretat pública com Bolsonaro. Tanmateix, malgrat el creixent suport popular, la seva candidatura encara produïa un considerable percentatge de rebuig a la prèvia de la primera volta de les presidencials (45% de rebuig al setembre de l’any 2018). Van ser els sorprenents esdeveniments de les últimes setmanes de la campanya els que finalment van indicar la possibilitat d’una victòria de Bolsonaro.

ELS ESDEVENIMENTS DEFINIDORS: LA DISPUTA DINS DE LES ESQUERRES I L’ATEMPTAT

Després de l’entrada a la presó de Lula pel cas “Lava Jato” en el mes d’abril de l’any 2018, el PT va decidir anunciar públicament que l’expresident seguiria com a candidat del partit per les eleccions presidencials. Amb aquesta mesura, es buscava garantir que la imatge del PT continués vinculada a la força electoral que generava Lula fins que es trobés a un altre candidat amb garanties per substituir al líder empresonat. Així, el PT no només no renunciava a presentar candidat propi, sinó que també buscava mantenir la seva hegemonia dins de les esquerres de cara a les eleccions presidencials. Amb aquests objectius, el partit pretenia aïllar a Ciro Gomes, candidat alternatiu de l’esquerra que, segons algunes enquestes d’opinió, disposava de cert suport per derrotar a Bolsonaro en la segona volta. Amb la confirmació de la inhabilitació de Lula per ser candidat a principis del mes de setembre, el PT va decidir presentar a Fernando Haddad, antic alcalde de São Paulo que fou derrotat en les eleccions municipals de l’any 2016. Segons els sondejos, Haddad disposava de menys possibilitats per derrotar a Bolsonaro en la segona volta que Gomes. Aquesta decisió esdevindria fonamental per garantir a Bolsonaro la utilització del terme “antipetisme” enfront d’un oponent que, efectivament, representava a l’oficialisme del PT.

Finalment, l’imprevisible protagonista i definidor de la campanya electoral va ser l’atemptat sofert per Bolsonaro també a principis del mes de setembre. Després de ser apunyalat en un acte polític, Bolsonaro va patir lesions que el van obligar a mantenir-se fora de tots els actes públics de la campanya electoral, segons el seu equip, inclosos els debats en els mitjans de comunicació. Més enllà de la forta commoció que va provocar en el país, l’atac va frustrar la tàctica dels seus oponents que pretenien explotar la reconeguda inhabilitat de Bolsonaro en els debats. Tradicionalment, els debats televisats són un element clau per prendre la decisió de vot de l’electorat brasiler. Així, allunyat dels embats públics que la seva campanya més temia, Bolsonaro va poder, efectivament, treure partit dels múltiples factors conjunturals i estructurals que el van portar a la victòria en la segona volta el dia 28 d’octubre de l’any 2018.

Foto_Bolsonaro1

DESPRÉS DE LES ELECCIONS, TOCA GOVERNAR: ELS REPTES EN POLÍTICA EXTERIOR DEL GOVERN BOLSONARO

L’elecció de Jair Bolsonaro com a President durà al poder a una nova dreta políticament poc experimentada i que agrupa una diversitat de forces socials tradicionalistes. El seu èxit electoral no es limita a la victòria presidencial, ja que el seu grup polític (majoritàriament concentrat en el fins ara poc conegut PSL – Partit Social Liberal -, d’orientació dretana-conservadora) obté importants resultats en les eleccions estatals i al Congrés, malgrat que es quedessin lluny d’aconseguir la majoria en el fragmentat sistema de partits brasiler. No obstant això, s’evidencia que el futur President assoleix articular políticament un conjunt divers d’idees de la dreta que fins al moment no tenia gran visibilitat en la societat del Brasil.

Sobre aquest aspecte, l’etiqueta de “feixista” que generalment s’atribueix a Bolsonaro no assoleix definir amb precisió les seves particularitats com a personatge polític, a més a més de simplificar aquest concepte històric. Bolsonaro és un polític de dretes, conservador, neopopulista i amb forts valors morals religiosos. Com a antic capità de l’exèrcit en un país marcat per la històrica presència dels militars en la política, utilitza un discurs amb trets autoritaris i nacionalistes que genera simpaties en determinats sectors socials. Aquestes característiques de Bolsonaro seran, en si mateixes, un repte per buscar la unitat i teixir aliances després d’unes eleccions molt dures marcades per elements de violència als carrers.

En aquest sentit, un repte important del futur President és la necessitat de construir una majoria parlamentària en un sistema polític que imposa als governants la formació de coalicions excessivament àmplies. De fet, el fracàs en complir aquest requisit pot posar en risc la seva política econòmica de reformes liberals i, fins i tot, amenaçar l’estabilitat del govern (com molt bé saben els antics Presidents Fernando Collor de Melo i Dilma Rousseff). I això és especialment important en una administració que es caracteritza per la forta presència de militars reformats amb poca experiència en relacionar-se amb els grups de l’oposició i en estar subjectes als controls institucionals que són naturals en els règims democràtics.

Aquestes característiques del pròxim President i del seu grup polític també impliquen importants reptes per la política exterior del Brasil. Tradicionalment – i malgrat els governs de diferents colors que han exercit el poder –, el Brasil és reconegut per desenvolupar una política exterior independent i no alineada a les doctrines de les grans potències. Però la barreja entre nacionalisme, conservadorisme evangèlic i pensament econòmic liberal per part del govern de Bolsonaro pot provocar un apropament del Brasil a les posicions de la política exterior dels Estats Units d’Amèrica (EUA) que implementa l’administració Trump. El nomenament del diplomàtic Ernesto Araújo com a futur Ministre de Relacions Exteriors és un senyal que reforça l’observació d’una aproximació cap a Washington. Araújo és l’actual director del Departament dels EUA, el Canadà i Afers Interamericans, una posició de funcionari d’escala mitjana en el Ministeri de Relacions Exteriors – l’“Itamaraty”. El diplomàtic no amaga les seves posicions ultraconservadores i ser un fervent admirador de Donald Trump, a més de definir-se com a “nacionalista” i en contra de la globalització (expressant públicament sentiments en contra del què anomena la “Xina Maoista”). De fet, un dels primers a donar la benvinguda i felicitar en públic a Bolsonaro va ser John Bolton, l’assessor en seguretat nacional del President Trump. Això ha generat preocupació en alguns sectors de l’”Itamaraty” que advoquen per mantenir la independència de la política exterior del Brasil i consideren a Araújo un diplomàtic de baix nivell per al càrrec de Ministre.

No obstant això, la realitat és que el caràcter intuïtiu i espontani de l’acció política de Bolsonaro – tan valuós en la disputa electoral interna – pot generar uns impactes negatius rellevants en les relacions exteriors del Brasil. Així, les primeres evidències d’aquest escenari ja s’han deixat veure en l’horitzó. En aquest sentit, la visita de Bolsonaro a l’illa de Taiwan en el mes de març d’aquest any i les declaracions de desconfiança de l’antic capità en relació a la naturalesa de les relacions Brasil- Xina han provocat un fort malestar a Beijing. Alts funcionaris del govern xinès i l’editorial del diari Global Times del dia 30 d’octubre (un dels diaris oficials del Partit Comunista de la Xina per temes internacionals) han alertat al futur President brasiler sobre els riscs econòmics que la seva posició pot desencadenar. De fet, la Xina és el principal soci comercial del Brasil i el destinatari del 22% de les exportacions brasileres l’any 2017.

Per altra banda, les declaracions de Bolsonaro a través de Twitter anunciant la seva intenció de traslladar l’ambaixada del Brasil a Israel de Tel Aviv a Jerusalem, va provocar la reacció d’Egipte que va cancel·lar la invitació feta a l’actual Ministre d’Exteriors brasiler, Aloysio Nunes, per visitar El Caire en un viatge de cooperació comercial. A això cal afegir que la Lliga Àrab va enviar una nota a l’ambaixada brasilera a Egipte condemnant l’anunci del President escollit. La posició de Bolsonaro ja no només de promoure un alineament amb els EUA, sinó també amb Israel, Estat al qual sempre ha donat suport públicament, van irritar a l’actual govern brasiler i a sectors polítics i econòmics vinculats al negoci agrari. No en va i en el seu conjunt, els estats àrabs són el segon màxim comprador de proteïna animal del Brasil. L’any 2017, les exportacions brasileres cap als països àrabs van sumar US$ 13,5 mil milions, amb un superàvit favorable al Brasil.

Foto_Bolsonaro5

La inhabilitat de Bolsonaro i el seu equip en relació als temes internacionals també provoca tensions en l’àmbit del Mercosur, del qual el Brasil és membre destacat, i en les relacions amb els seus socis europeus. En aquest últim cas, vénen donades per la idea inicial de dissoldre el Ministeri del Medi Ambient i l’anunci de la intenció del govern Bolsonaro de sortir de l’Acord de París, la qual cosa significaria un obstacle per avançar en l’acord comercial que s’està negociant entre la Unió Europea i el Mercosur. Malgrat això, Bolsonaro va transmetre un missatge de tranquil·litat a Mauricio Macri, President de l’Argentina, afirmant que el Brasil seguirà dins del bloc, però defensant que el Mercosur no estigui guiat per “qüestions ideològiques”. Seguint amb aquesta seqüència de tensions internacionals, s’ha de ressaltar l’anunci de Cuba de retirar-se de manera immediata del programa brasiler “Mais Medicos” que provocarà la sortida d’uns 11.400 metges que exerceixen en comunitats desafavorides i remotes de l’Estat brasiler. La decisió del govern de l’Havana ve motivada per les crítiques realitzades per Bolsonaro a aquest programa de cooperació i l’amenaça de trencar relacions diplomàtiques del Brasil amb l’illa caribenya.

En el transcurs de la seva campanya, Bolsonaro va defensar una política exterior pragmàtica i “lliure d’ideologies”. No obstant això, les seves manifestacions fins al moment indiquen que l’”Itamaraty” – almenys en l’inici del seu govern – estarà ple de matisos doctrinaris. Això provoca malestar en importants sectors del Ministeri de Relacions Exteriors i, fins i tot, de les Forces Armades (que disposaran d’una gran projecció sobre el govern). Sectors empresarials també mostren la seva preocupació respecte els impactes de la nova doctrina de les relacions internacionals sobre el comerç exterior del Brasil en un moment en el qual el país necessita assolir superàvits en la seva balança comercial.

A Brasília, és sabut que la política exterior serà un terreny de disputa interna entre els sectors ultraconservadors i evangèlics que van donar suport a Bolsonaro – favorables a l’alineament amb els EUA – i els grups de funcionaris de carrera de l’Estat (com diplomàtics i oficials de les Forces Armades) que han estat educats professionalment per desenvolupar una visió més pragmàtica del paper del Brasil en el món. Entre aquests últims, creix la preocupació que la limitada projecció de poder del Brasil en el concert dels Estats pugui generar una resposta més dura dels seus socis internacionals. I això perquè, naturalment, rebutjar l’ordre internacional multilateral serà molt més perjudicial per al Brasil del que pugui arribar a ser pels EUA. A més a més, alguns sectors de l’”Itamaraty” són coneixedors que les experiències de l’alineament automàtic amb els EUA molt rarament van significar un reconeixement de Washington a una aliança estratègica i duradora en relació al Brasil.

Com a President escollit i cap màxim d’un “Govern de transició”, Bolsonaro ha demostrat optar per un procés de presa de decisions que és sensible a les reaccions positives o negatives de les seves resolucions. En diferents nivells, això també passa en el camp de les interaccions del Brasil amb el món. L’orientació en aquest àmbit dependrà de quins siguin els arguments del seu equip (si aquells pronunciats per l’ala conservadora-dogmàtica del seu govern o els defensats pels sectors militars/diplomàtics de l’estructura de l’Estat) per convèncer al President en cada tema puntual de les relacions exteriors. També s’haurà de tenir en compte el pes de l’opinió del seu equip econòmic i el grau de la resposta o amenaça vinguda dels actors internacionals respecte al tema tractat. Aquests poden convertir-se en elements de desempat per cada decisió que hagi de ser presa.

Aquest model d’interpretació de la futura política exterior de Bolsonaro és especialment rellevant per la comprensió de com serà l’actuació del Brasil dins del grup dels BRICS. El desinterès de Bolsonaro per la cooperació multilateral és coneguda. Així, s’espera una pèrdua de pes en la participació del Brasil en els BRICS que, no obstant això, molt difícilment significarà trencar amb el grup en l’inici de la futura Presidència de Bolsonaro. Fins al moment, la interacció entre les ales conservadora i pragmàtica del “Govern de transició” ha permès un acord intern temporal: el Brasil evitarà participar en les declaracions polítiques en l’esfera dels BRICS, al mateix temps que buscarà avaluar cada oportunitat econòmica-comercial derivada de la relació amb els estats membres del grup (preferentment sota una lògica d’interacció bilateral). El manteniment o refredament de les relacions dins del grup dependrà del pes de les oportunitats econòmiques que es presentin, ponderades pel grau de compromís i de pressió imposats al Brasil en les qüestions polítiques que afectin els demés estats socis. A la comunitat diplomàtica de Brasília, se sap que els altres membres del grup – especialment la Xina – estan disposats a esperar per avaluar el discurs i el grau de canvi efectiu de la política exterior del Brasil en relació als BRICS. Però aquesta paciència no serà eterna.

En principi i per les evidències exposades, el Brasil pot perdre la seva tradició de planificar una política exterior estable i basada en criteris pragmàtics de projecció estratègica per optar per una experiència doctrinària sensible tant a les reaccions internes com a les externes, depenent del tema de l’agenda tractat. La resiliència d’aquest model – així com de tota l’estructura del futur govern Bolsonaro – determinarà la continuïtat de la política exterior dogmàtica inicialment prevista per Bolsonaro o la seva substitució progressiva cap a les tradicionals línies d’actuació exterior guiades pel pragmatisme de l’”Itamaraty” en el món. Així, les forces que van impulsar a Bolsonaro a la victòria a les eleccions presidencials podrien no ser els millors consellers enfront dels imperatius que regeixen les relacions entre els estats.

Márcio Olímpio Fernandes

Márcio Olímpio Fernandes és analista especialitzat en política brasilera i política internacional establert a Brasília (Brasil), on exerceix professionalment a la consultoria Quorum – Estratègia Política i Relacions Governamentals -. Márcio obté una Llicenciatura en Ciències Polítiques per la Universitat de Brasília (2008) i un Màster en Història Contemporània, especialitzat en Economia i Relacions Internacionals, per la Universitat de Coimbra (2012). Twitter: @Marcio_Olimpio


Foto 1: Tenda al carrer amb merchandising de la candidatura de Jair Bolsonaro durant les eleccions presidencials del mes d’octubre de l’any 2018 (Font: Diario Popular).

Foto 2: Església pertanyent als neopentecostals, 2018 (Font: La Prensa/AFP).

Foto 3: Operació de la marina brasilera contra el crim organitzat als afores de Rio de Janeiro (Brasil), 07/02/2018 (Font: Leo Correa/AP).

Foto 4: Seguidors de Bolsonaro celebren la seva victòria a la primera volta de les eleccions presidencials, 07/10/2018 (Font: Diario Popular).

Foto 5: Piulades del nou President brasiler, Jair Bolsonaro, sobre Cuba i Israel durant el mes de novembre de l’any 2018 (Font: compte de Twitter oficial de Jair Bolsonaro).