logo-capesic-3

Etiòpia-Eritrea: L’impacte de l’Acord de Pau després de cinc dècades de conflicte

Home Entrades Etiòpia-Eritrea: L’impacte de l’Acord de Pau després de cinc dècades de conflicte
Etiòpia-Eritrea: L’impacte de l’Acord de Pau després de cinc dècades de conflicte

Etiòpia-Eritrea: L’impacte de l’Acord de Pau després de cinc dècades de conflicte

Cristina Castellana Tenedor Àfrica 11/12/2018 Comments

Després de romandre en una situació de “ni guerra ni pau” durant dècades, Eritrea i Etiòpia van firmar el “Joint Declaration of Peace and Friendship between Eritrea and Ethiopia” el dia 9 de juliol de l’any 2018 i el “Jeddah Peace Agreement” el dia 16 de setembre del mateix any a la ciutat saudita de Jeddah, per posar fi al conflicte entre ambdós estats i que podrien modificar l’escenari a la Banya d’Àfrica durant un llarg període de temps.

El conflicte es remunta a l’any 1962 quan Eritrea fou annexionada com a província d’Etiòpia. En desacord amb aquesta decisió, els eritreus es van alçar en armes en un conflicte d’alliberament nacional que va durar prop de 30 anys, culminat l’any 1993 quan Eritrea se separa formalment d’Etiòpia a través d’un referèndum d’independència. No obstant això, les tensions no van minvar del tot i van culminar en l’inici d’una guerra l’any 1998 com a conseqüència tant del conflicte entre les elits dirigents del Front Popular per la Democràcia i la Justícia eritreu i el Front d’Alliberament Popular de Tigray, com de les tensions en relació al control del poble fronterer de Badme. El resultat de la guerra, que va finalitzar l’any 2000 amb l’Acord de Pau d’Alger, fou d’uns 100 mil morts i més d’un milió de persones desplaçades o exiliades. Malgrat això, cap de les parts va complir l’Acord en els següents 16 anys, ja que Etiòpia no va acceptar la designació de Badme com a part d’Eritrea.

Per comprendre millor el conflicte, es pot analitzar la situació dels dos principals actors. Per una banda, a Eritrea el President Isaias Afwerki ha governat el país des de l’any 1991 amb mà de ferro convertint-se en l’únic Estat del continent africà on no s’han celebrat mai eleccions. A més a més, l’any 2016 la Comissió d’Investigació en Drets Humans de les Nacions Unides va acusar el govern eritreu de cometre crims contra la humanitat incloent-hi violacions, empresonaments, assassinats extrajudicials i desaparicions forçades d’ençà que el President arribés al poder. A això cal afegir una economia basada en l’autarquia que no ha crescut en les últimes dècades per falta d’inversions. Per exemple, les importacions i les exportacions van ser prohibides l’any 2003 conjuntament amb la limitació del moviment de béns i persones, així com la restricció pels eritreus de retirar més de 300 dòlars al mes dels seus comptes corrents.

Així mateix, com a conseqüència d’aquestes mesures implementades pel govern eritreu i el seu suposat suport a grups terroristes a Somàlia, des de l’any 2006 han estat aplicades sancions internacionals contra Eritrea, ampliades l’any 2009 per les Nacions Unides en imposar un embargament d’armes en tot el territori, la congelació d’actius i la prohibició de viatjar sobre determinats individus i entitats. Com a resultat, Eritrea s’ha convertit en un dels principals Estats d’origen de refugiats del continent africà, amb aproximadament 5000 eritreus abandonant el seu país cada mes per evitar, entre altres mesures, el servei militar obligatori indefinit.

Foto_Etiòpia1

Refugiats eritreus són reubicats a Etiòpia per l’Agència de l’Organització Internacional per les Migracions, 2017 (Font: IOM).

Per altra banda, l’antic Primer Ministre etíop, Hailemariam Desalegn, va governar Etiòpia des de l’any 2012 fins a la seva dimissió a principis del 2018, provocada per una successió de protestes socials contra el govern que dirigia. Etiòpia, amb una de les economies més importants de la regió de la Banya d’Àfrica, sempre havia tret profit de la seva posició geoestratègica. Tanmateix, amb la independència d’Eritrea i el conflicte posterior originat, Etiòpia va perdre l’accés al litoral i es va trobar amb la impossibilitat de fer servir les connexions i infraestructures compartides. Arran d’això, Etiòpia necessitava accedir als ports dels estats veïns – en aquest cas, Djibouti, Somàlia i l’autoproclamat Estat de Somalilàndia – per poder mantenir el seu creixement econòmic.

A més a més, Etiòpia s’ha creat una bona reputació com a soci rellevant en la “Guerra contra el Terrorisme”, aliant-se amb Occident i convertint-se en un important receptor del Counterterrorism Partnership Fund i de la Iniciativa Regional per l’Àfrica Oriental del Departament d’Estat dels Estats Units. Al mateix temps, el govern etíop fou un dels principals impulsors de les sancions contra Eritrea per la seva suposada aliança i suport a la filial d’al-Qaeda a Somàlia, al-Shabaab. Gràcies a aquestes mesures, Etiòpia va ser capaç de mantenir el seu desenvolupament, mentre que Eritrea es va estancar i el seu govern va decidir dedicar els seus recursos econòmics i humans a preparar-se militarment per una potencial invasió i guerra.

QUINS CANVIS HI VA HAVER?

En el mes d’abril de l’any 2018, Abiy Ahmed Ali es converteix en el nou Primer Ministre d’Etiòpia i aplica un nou enfocament en relació al sistema polític i econòmic etíop que alguns defineixen com a revolucionari. Entre les noves mesures, caldria destacar la reorganització del govern, una més gran apertura de l’economia etíop, l’acomiadament d’una part del cos de funcionaris, l’alliberament de presos polítics, decretar el final de l’estat d’emergència, aixecar la prohibició sobre els mitjans de comunicació i impulsar la diplomàcia regional. Referent a això, una de les polítiques més rellevants és probablement l’apropament amb Eritrea que Abiy va començar poc temps després de prendre possessió del seu càrrec. Així, el Primer Ministre va declarar la seva voluntat d’implementar la Comissió sobre Fronteres Eritrea-Etiòpia (EEBC en les seves sigles en anglès) establerta després de la guerra del 1998-2002, la qual inclou l’estatus de la ciutat de Badme.

En relació a Eritrea, el seu interès se centra a millorar les seves relacions amb Etiòpia perquè el moviment independentista a la regió del Tigray, a la frontera compartida per ambdós estats, segueix augmentant la seva força. Les autoritats etíops estan preocupades per aquest increment dins de l’ètnia tigray a l’haver estat marginats per un règim debilitat liderat pel Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop, mentre que a Eritrea inquieten els possibles atacs que poden executar membres dels tigray assentats dins del seu territori. Per aquest motiu, els dos governs volen debilitar aquest moviment i una manera per fer-ho és a través d’una aliança i un acord de pau sobre les fronteres mútues. A més a més, el President eritreu Isaias és conscient que el país necessita deixar enrere el seu aïllament internacional en el qual ha estat instal·lat. I l’únic camí per aconseguir-ho és arribant a acords amb els principals estats que donen suport a les sancions: Etiòpia i Somàlia.

LES IMPLICACIONS DE L’ACORD DE PAU I PER QUI?

Tenint en compte factors d’estratègia, el mar Roig és un punt geoestratègic que uneix el mar Mediterrani amb l’Oceà índic a través del canal de Suez i l’estret de Bab el-Mandeb. Per això, molts estats es mostren interessats per l’Acord de Pau entre Eritrea i Etiòpia.

Foto_Etiòpia2

Mapa de la Banya d’Àfrica (Font: Norman Einstein / Viquipèdia).

Primerament, si s’analitza com els dos actors principals es beneficien d’aquest acord, es pot observar que el President d’Eritrea obté el suport de la comunitat internacional en detriment de la població eritrea, ja que Isaias Afwerki no modifica cap de les seves pràctiques dictatorials i abusos sobre els drets humans dins del seu Estat. Eritrea s’ha convertit en un aliat dels Emirats Àrabs Units (EAU) i de l’Aràbia Saudita en la guerra que duen a terme al Iemen proporcionant bases operatives per ambdós actors. A més a més, està creant bones amistats amb els governs europeus en un intent de frenar el flux de refugiats eritreus cap a Europa. Addicionalment, a l’haver-se reconciliat amb els estats amb els quals mantenia conflictes oberts – Etiòpia, Somàlia i Djibouti –, el suport a les sancions internacionals a les quals estava sent sotmès s’ha reduït. Com a resultat, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aixecar l’embargament d’armes el passat 14 de novembre de l’any 2018.

En el cas d’Etiòpia, recuperar l’accés als ports eritreus forma part de la seva gran estratègia, en un moment en el qual pretén obtenir el control dels ports existents a la Banya d’Àfrica com el Port Sudan (Sudan), el port de Mombasa (Kenya) i, especialment, el port de Berbera a Somalilàndia, ja que és el més proper a Etiòpia i connecta la regió oriental amb la seva capital, Addis Abeba. Econòmicament, el país recupera un accés més proper al mar a través dels ports eritreus que li permet reduir els costos d’importació i exportació de mercaderies derivats de la seva dependència del port de Djibouti, per on transita el 90% del seu comerç exterior. Així, l’acord possibilita un millor accés a oportunitats econòmiques dins d’Eritrea a causa de l’apertura de fronteres i la capacitat de participar en el mercat obert sense haver de pagar impostos o llicències amb preus molt elevats. Això implica que mentre Etiòpia es beneficiarà considerablement del nou escenari econòmic, Eritrea passarà a ser molt dependent dels productors i del sector manufacturer etíop.

Referent a altres actors, els Estats Units també mostren interès en l’estabilitat que l’Acord de Pau pot proporcionar a la Banya d’Àfrica, ja que és una regió crucial en la lluita contra el terrorisme i és un important punt geoestratègic pel comerç internacional a causa de la seva proximitat amb el canal de Suez. Washington, a més a més, ha modificat la seva prioritat estratègica de la lluita contra el terrorisme internacional cap a la competició estratègica entre potències com apunta la seva última Estratègia de Seguretat Nacional i la seva Estratègia de Defensa Nacional. Per això, ha afavorit l’aixecament de l’embargament d’armes amb l’objectiu d’establir bones relacions a la Banya d’Àfrica i disposar de capacitats més grans per competir amb les altres grans potències, Rússia i la Xina, per les esferes d’influència a l’Àfrica.

Una prova d’aquesta competició és el conflicte sobre el port de Djibouti entre els Estats Units – que ja disposa d’una base naval expedicionària en aquest Estat (la base de Camp Lemmonier) – i la Xina. El Congrés de l’Estat nord-americà ja va avisar que Beijing podria amenaçar els interessos dels Estats Units al mar Roig i proximitats amb l’apertura de la primera base naval xinesa fora del seu territori a Djibouti l’any 2017. A més a més, la Xina ha finançat i construït la infraestructura ferroviària de 750 km que uneix Addis Abeba amb Djibouti amb un cost de 3,4 bilions de dòlars. Consegüentment, coneixent la rellevant presència de la Xina en el sector de les infraestructures a Djibouti, Washington ha redirigit el seu interès cap a Eritrea. Això pot comportar que els Estats Units construeixin una nova base naval en territori eritreu que els permeti disposar d’accés a tots els seus ports. Així i tot, per executar aquest projecte, Washington havia d’esperar que Eritrea sortís del seu aïllacionisme diplomàtic i normalitzés les relacions amb Etiòpia.

Foto_Etiòpia4

Isaias Afwerki (E), President d’Eritrea, el monarca saudita Salman bin Abdulaziz (C), i Abiy Ahmed Ali (D), Primer Ministre etíop, durant la firma de l’Acord de Pau de Jeddah a Jeddah (Aràbia Saudita), 16/09/2018 (Font: Saudi Press Agency).

De la mateixa manera, dos altres actors rellevants en l’Acord de Pau entre Eritrea i Etiòpia han estat els Emirats Àrabs Units (EAU) i l’Aràbia Saudita, els quals han exercit de patrons diplomàtics per assolir aquest, malgrat que cada un d’ells busca els seus propis interessos econòmics i de seguretat a la Banya d’Àfrica. Per exemple, l’Aràbia Saudita té prioritat per desenvolupar opcions estratègiques en el mar Roig amb l’objectiu de fer front a un possible bloqueig dels enviaments de petroli per via marítima per part de l’Iran a través de l’estret d’Ormuz cap a la part est de l’Estat saudita. Per la seva part, els EAU han observat una oportunitat no només per millorar la seva estratègia en relació al conflicte del Iemen, sinó també per incrementar la seva presència militar al port d’Asab, a la costa eritrea, i amb el projecte de Dubai Ports World al port de Berbera a Somalilàndia, davant de l’estret de Bab el-Mandeb. Aquest interès en la regió s’evidencia amb l’ajuda de 3 bilions de dòlars concedida pels EAU a Etiòpia després del seu compromís amb Eritrea, a més a més de l’anunci de projectes transfronterers com l’oleoducte que connectarà Asab amb Addis Abeba.

Per últim, és important entendre l’impacte i l’extensió que aquest Acord de Pau podrà tenir sobre la societat civil a partir d’ara, ja que fins al moment no s’han percebut canvis significatius com s’hagués pogut esperar, sobretot per la població eritrea. Com es mencionava anteriorment, Etiòpia ha experimentat un canvi en iniciar-se reformes democràtiques que inclouen els drets humans, però això no ha passat a Eritrea. Tot i la millora en les relacions entre els dos estats, l’Acord de Pau mostra no ser la solució definitiva perquè no ha alterat la política domèstica del govern eritreu. Això significa que els eritreus encara estan obligats a fer el servei militar obligatori i realitzar les tasques de seguretat per les institucions oficials. Com a conseqüència, i des de l’apertura de la frontera amb Etiòpia que permet creuar aquesta sense restriccions, s’ha produït un increment significatiu del nombre de refugiats eritreus que s’han desplaçat al país veí. Algunes estimacions situen en 500 les persones que diàriament creuen el pas cap a Etiòpia i, a menys que la frontera es torni a tancar, és poc probable que aquesta xifra disminueixi en els pròxims mesos.

CONSIDERACIONS FINALS

El que s’explica en aquesta anàlisi, mostra que cada Estat i els seus respectius líders han perseguit els seus propis interessos quan han firmat l’Acord de Pau. Per una part, Etiòpia ha estat un jugador intel·ligent perquè el seu principal objectiu era el de reafirmar la seva aspiració de convertir-se en la potència regional de la Banya d’Àfrica, i no ho hagués aconseguit sense resoldre els conflictes amb els seus veïns a la regió i millorar el seu accés al mar.

Per l’altra part, el President eritreu Isaias s’ha beneficiat dels tractats perquè s’aixequen les sancions internacionals sense que això suposi cap pèrdua de poder del seu govern o de control sobre la població. Finalment, la comunitat internacional podrà treure profit d’una situació més estable a la Banya d’Àfrica i actors com els EAU, l’Aràbia Saudita, la Xina, els Estats Units, i alguns governs europeus seran capaços de desenvolupar les seves pròpies agendes aprofitant el nou escenari. Enmig de tot això, els habitants d’Eritrea i Etiòpia hauran d’aprendre a viure amb aquestes circumstàncies canviants i les possibles repercussions que l’Acord tingui sobre ells.

L’Acord de Pau entre Eritrea i Etiòpia demostra una vegada més que en política internacional els estats no tenen amics o enemics eterns, únicament interessos perpetus.

Cristina Castellana Tenedor, Analista Associada per l’Àfrica subsahariana

boton_donativo_cat


Nota de l’editor: Poc després de la publicació d’aquesta anàlisi, el dijous 13 de desembre de l’any 2018, l’assessor en Seguretat Nacional dels EUA, John Bolton, va presentar la nova Estratègia per l’Àfrica de l’administració Trump. Aquesta se centra en tres àrees principals: la lluita contra els conflictes violents i el terrorisme islamista; oferir ajuda més eficient i efectiva per “impulsar la prosperitat, la independència, estabilitat i la pau” en el continent; i incrementar les relacions comercials amb l’Àfrica. No obstant això, com John Bolton emfatitza, l’objectiu final darrere aquesta estratègia és contenir l’increment de la influència política i econòmica de la Xina i Rússia a l’Àfrica. Més: https://www.whitehouse.gov/briefings-statements/remarks-national-security-advisor-ambassador-john-r-bolton-trump-administrations-new-africa-strategy/


Foto de portada: Abiy Ahmed Ali (E), Primer Ministre d’Etiòpia, i Isaias Afwerki (D), President d’Eritrea, firmen el “Joint Declaration of Peace and Friendship between Eritrea and Ethiopia” a Asmara (Eritrea), 09/07/2018 (Font: Viquipèdia).