logo-capesic-3

Comentari CAPESIC Núm. 1: Veneçuela i la política exterior catalana

Home Entrades Comentari CAPESIC Núm. 1: Veneçuela i la política exterior catalana
Comentari CAPESIC Núm. 1: Veneçuela i la política exterior catalana

Comentari CAPESIC Núm. 1: Veneçuela i la política exterior catalana

Marc Gafarot Monjó Catalunya 07/02/2019 Comments

La situació política que s’està vivint a Veneçuela i les reaccions en l’escenari internacional tant de suport a Nicolás Maduro, els més importants per part de Rússia, Turquia o l’Iran, amb la Xina adoptant un perfil més baix, com a Juan Guaidó, recolzat pels Estats Units, el Canadà i bona part dels governs de la Unió Europea i Llatinoamèrica, hauria d’esdevenir un cas pràctic per la política exterior de Catalunya i el “mainstream” independentista de com afrontar una crisi o conflicte internacional en clau catalana centrada en dues qüestions o debats cabdals per desenvolupar l’acció exterior i treure’n profit de cara a les aspiracions nacionals de Catalunya: quina posició hauria d’adoptar el govern català en relació al conflicte a Veneçuela?, i, en el cas de donar-se el context adequat, quin hauria de ser el criteri per buscar o acceptar reconeixements internacionals per part de l’executiu català?

Respecte al primer debat sobre quina hauria de ser la postura del govern de Catalunya respecte a la crisi veneçolana, s’observen quatre grans posicions dins del moviment sobiranista i, més concretament, a Presidència, Exteriors i Waterloo, els tres centres de poder que s’atribueixen competències en política internacional: la primera, donar suport a Maduro per raons ideològiques i per les seves declaracions de suport a Catalunya, especialment durant els fets d’octubre del 2017; la segona posició, per raons de realpolitik, recolzar a Maduro pel suport mostrat a Catalunya, malgrat no compartir les seves accions de govern o ideologia; una tercera donaria suport a Guaidó per motivacions ideològiques i se situaria al bàndol d’una part dels estats membres de la UE, especialment amb Alemanya i França, deixant sense considerar les suposades o interessades simpaties de Maduro cap a la causa catalana; i, finalment, una quarta que promouria el diàleg entre les parts sense donar un suport explícit ni a Maduro ni a Guaidó i sense agafar cap mena de compromís amb cap dels bàndols enfrontats.

Així, prenent en consideració aquestes quatre posicions descrites, els centres que guien la política internacional de Catalunya tindrien la possibilitat d’adoptar i aplicar quatre polítiques principals i diverses, entre d’altres: en la primera d’elles, implementar una posició comuna i consensuada que demostrés unitat d’acció i compromís en la política exterior de Catalunya; segonament, una decisió basada en el silenci i deixar que els esdeveniments anessin passant per reaccionar a posteriori, un cop acabat el conflicte, i sense comprometre’s; en tercer lloc, que cada centre de poder prengués una decisió autònoma d’acord amb el seu posicionament ideològic i sense unitat d’acció; i, finalment, que s’acordés que cada centre de poder donés suport a una de les diverses posicions: suport a Maduro advocarien uns, suport a Guaidó uns altres, i que el tercer demanés diàleg i la resolució pacífica del conflicte, el “many sides” per intentar quedar bé amb tothom. Lògicament, s’entén que per cada una de les polítiques s’hauria de fer un càlcul del cost benefici i l’anàlisi de prospectiva corresponent per determinar quina de les posicions afavoriria més a la causa catalana.

Aquest primer debat obert respecte a com la política exterior catalana s’hauria o no de posicionar en determinats esdeveniments internacionals dels quals, possiblement, podria treure’n un benefici, estaria acompanyat per un segon que tindria els reconeixements internacionals en el seu centre. En aquest sentit, en un escenari futur i si Catalunya es trobés en un context donat favorable per esdevenir un Estat i buscar o rebre aquests reconeixements per part d’altres contraparts, s’haurien d’intentar trobar i/o acceptar els de qualsevol Estat, sigui quin sigui, o només el d’aquells ideològicament afins o que compleixin uns requisits determinats? És a dir, per Catalunya serien acceptables els reconeixements per part de l’actual Aràbia Saudita o l’Iran; dels Estats Units, Rússia o la Xina en un escenari de competició entre les grans potències; dels estats membres de l’ALBA, cas de la mateixa Veneçuela amb Maduro de President, o de l’Hongria d’Orban, la Turquia d’Erdogan o d’Israel, per exemple?, sempre aplicant criteris de cost benefici i realpolitik, ja que en les relacions internacionals ningú no dóna res a canvi de res – el famós “do ut des” o what for what en anglès.

O, en cas contrari, s’haurien d’establir uns estàndards consensuats i determinats (estats que fossin democràcies liberals, o l’afinitat ideològica, o el respecte als Drets Humans, entre molts altres) per buscar i/o acceptar el reconeixement d’un Estat que en cas de no complir-se faria que es rebutgés aquest? Els dos debats oberts i presentats agafant com a cas pràctic el conflicte de Veneçuela i les seves connotacions en l’escenari internacional, haurien de ser tractats i desenvolupats pels tres centres que despleguen, teòricament, la política exterior catalana, amb l’objectiu d’intentar tenir preparats i preveure escenaris presents i futurs en els quals s’hagin de gestionar aquestes situacions descrites que, com han mostrat les evidències i la realitat, no estaven treballats en el mes d’octubre de l’any 2017.

Marc Gafarot MonjóAnalista Associat per Catalunya, Unió Europea, Moviments Independentistes i Nacionalismes

boton_donativo_cat