logo-capesic-3

La Unió Europea com a Organització Internacional

Home Entrades La Unió Europea com a Organització Internacional
La Unió Europea com a Organització Internacional

La Unió Europea com a Organització Internacional

Jofre Rocabert Catalunya, Europa 01/03/2019 Comments

En una conferència recent a Zuric, Karen Donfried va suggerir que la difícil situació per la que passa la Unió Europea és només un cas concret d’un fenomen general: la contestació a l’ordre que ha dominat els afers globals des de l’inici de la dècada. Aquest ordre està caracteritzat pel poder d’atracció dels valors liberals i per un conjunt d’institucions internacionals. Com a directora de The German Marshall Fund of the United States, és una observadora privilegiada del declivi que plana sobre aquests elements.

Però aquesta reflexió no és nova. Alguns acadèmics han assenyalat que el moment polític de la Unió s’emmarca dins de la nova era de la desintegració, un retrocés generalitzat de les organitzacions internacionals (OIs) que veuen la seva legitimitat desafiada i en les quals els estats reavaluen els beneficis de transferir el poder de decisió als seus òrgans. Encara que això sigui obvi, alguns periodistes i articulistes han ignorat durant molt de temps el fet que la Unió Europea és – només – una organització internacional. Com a tal, també pateix els efectes d’aquest fenomen en termes similars a les altres OIs. Defugir això era excusable durant la dècada dels noranta i fins a produir-se el rebuig a la Constitució europea per part dels votants francesos l’any 2005. El compromís dels estats membres amb la integració europea era excepcional i altres països feien cua per unir-se al projecte. No obstant això, alguns altres es feren enrere com en el cas d’Islàndia i Turquia.

Tanmateix, després de la crisi del deute i les seves derivacions, és necessari començar l’anàlisi de l’estat de la Unió a partir d’aquesta realitat. Tractant seriosament a la Unió Europea com una organització internacional ajuda a clarificar com els estats prioritzen els seus interessos de la mateixa manera que passa en altres OIs. Lluny de ser una simplificació excessiva que ignora dècades d’investigació sobre la socialització i l’emprenedoria burocràtica, resulta un principi necessari per entendre perquè la Unió Europea ha abandonat la famosa cerca d’identitat pròpia i no ha produït cap innovació institucional exitosa en els últims 10 anys.

Considerem, per exemple, els tres reptes més immediats per la UE: El Brexit, les eleccions al Parlament Europeu el proper maig i l’Alemanya post-Merkel. La sortida del Regne Unit és una interpretació errònia de l’interès nacional i comporta pèrdues per la majoria de les parts. Malgrat això, en el món de les organitzacions internacionals no és un fet inusual. En tot el conjunt de les OIs que existeixen actualment, se’n poden trobar almenys una cinquantena que han vist reduïda la seva pertinença en algun moment. Com mostra la figura de sota, la pèrdua d’estats membres s’ha incrementat en els últims 20 anys. Aquestes altres organitzacions, com per exemple la Comunitat Andina, no han adquirit la profunditat d’integració de la Unió Europea, però això no situa el Brexit en una dimensió diferent de les retirades prèvies. Les consideracions dels estats per abandonar altres OIs van ser guiades pels mateixos principis d’interès nacional, percebuts per elits autocràtiques o a través de partits en sistemes democràtics.

Foto_UE2

Figura 1. Canvis anuals en la pertinença a organitzacions internacionals.

Les pròximes eleccions europees, per altra banda, podrien exemplificar la impopularitat del Parlament entre els votants europeus. Una realitat àmpliament coneguda és que la participació en aquestes eleccions ha anat decreixent successivament cada cop que s’han celebrat. L’increment de les manifestacions de rebuig cap al principal enllaç democràtic de la Unió forma part de la mateixa crisi de legitimitat que totes les organitzacions internacionals estan afrontant. En els últims anys, els politòlegs ha descrit com totes les OIs, i no només la UE, han generat una varietat d’estratègies per millorar la percepció que les elits nacionals i els votants en tenen. En el cas de la Unió Europea, ha intentat reforçar les connexions amb el públic i amb els parlaments nacionals, encara percebuts per molts com les seus i els defensors de la sobirania nacional.

Malgrat això, la majoria d’aquestes iniciatives han fracassat. La intenció de seleccionar a un candidat a president de la Comissió abans de les eleccions no ha estat ben rebuda per tots els partits, o no ha ajudat a reconèixer al candidat més enllà del seu propi sistema mediàtic. Per exemple, no hi ha una presentació transnacional de Manfred Weber, el candidat de Partit Popular Europeu. Més innovacions institucionals com les llistes transnacionals van ser debatudes molt seriosament, però ara mateix són molt poc probables. A més a més, la voluntat de donar la paraula als parlaments nacionals en el procés de presa de decisions no ha obtingut el resultat esperat, ja que cada Estat ha utilitzat el sistema d’una manera altament idiosincràtica. Després de tot, això no suposa cap sorpresa tenint en compte que en la major part d’Europa les majories parlamentàries obeeixen al govern i no a l’inrevés.

Tot i que el sector acadèmic encara disposa de molt camp d’investigació sobre aquest aspecte, el fracàs d’aquestes mesures de legitimació juga un paper important en el pronosticat ascens de partits polítics que promouen una retirada de les institucions internacionals. Aquests partits tampoc suposen una novetat (molts d’ells tenen eurodiputats al Parlament Europeu des de les passades eleccions de l’any 2014), però ara ocupen un espai molt més central i estan governant en alguns estats importants. En aquest sentit, potser l’exemple de Polònia sigui més representatiu que el d’Hongria perquè en anys passats se l’observava com el líder de la integració a l’Europa Central. Aquest fet pot provocar que els partits tradicionals adoptin part de les seves agendes.

Al mateix temps, el final d’una etapa dominada per Angela Merkel pot fer que els governs dels estats petits s’animin a proposar polítiques més conductives als seus interessos. Per fer-ho no els cal tampoc cap innovació institucional. Poden utilitzar canals que han estat presents en la política de la UE durant dècades. El més rellevant és aquell que els acadèmics anomenen la integració diferenciada: la situació en la qual els estats busquen exempcions dels passos com, per exemple, adoptar l’Euro. Aquesta diferenciació va començar com a excepcions a les polítiques reguladores, però ràpidament es va estendre a les polítiques centrals dels estats com les de seguretat. Aquests acords són importants perquè ajuden a resoldre situacions de paràlisi en les negociacions, però també creen grups dins dels estats membres i poden posar sota una pressió excessiva les bases legals i polítiques del sistema.

Foto_UE3

El Viceprimer Ministre i Ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini (E), i el Ministre de l’Interior de Polònia, Joachim Brudzinski (D), en una roda de premsa conjunta a Varsòvia, 09/01/2019 (Font: Janek Skarzynski / AFP / France 24).

Per exemple, durant el punt àlgid de la crisi dels refugiats dels anys 2015 i 2016, el Grup de Visegrad o V4 (els quatre estats de l’Europa Central: Eslovàquia, Hongria, Polònia i la República Txeca) van desafiar la política de quotes establerta per la Comissió, calculant que era menys costós per ells afrontar les sancions corresponents que no pas implementar el pla. Si un govern alemany post-Merkel és percebut com a menys fort o menys compromès, aquestes diferències es poden incrementar i es confirmarà, de nou, que la naturalesa de la Unió Europea està sols construïda pels estats amb més força en el seu si. Potser, com a reacció a aquesta tendència, Alemanya i França van firmar recentment el Tractat d’Aquisgrà. Aquesta iniciativa és rellevant per tres raons: a escala nacional, és una revitalització cíclica de la memòria col·lectiva que per als alemanys i els francesos són pilars d’estabilitat; a escala internacional, confronta políticament aquells governs controlats per partits que busquen una devolució de poder de Brussel·les, com el govern italià o el polonès; finalment, el tractat ha hagut de ser acordat bilateralment fora de l’estructura de la Unió Europea, possiblement perquè ambdós governs saben que els compromisos que enforteixen la cooperació militar no serien acceptats per tots.

Observant tot això, com s’haurien d’abordar els reptes de la Unió Europea des de Catalunya? Doncs tractant a la UE com una organització internacional, en la qual els estats cedeixen només la sobirania justa per solucionar problemes comuns. Comprenent els interessos nacionals com ho fan els estats. Per exemple, si tinguéssim els recursos per influir en el Brexit, donant suport a un acord que no perjudiqui els nostres interessos econòmics, però que generi antagonisme entre Espanya i el Regne Unit. Entenent que la Unió Europea, i molt menys el Consell, no incentivarà una intervenció política o sancions contra Espanya a menys que la situació no amenaci la mateixa existència de la Unió o els interessos dels estats més forts dins d’aquesta.

Jofre Rocabert, Analista Associat en Política Europea i Organitzacions Internacionals

boton_donativo_cat


Foto de portada: Firma del Tractat d’Aquisgrà sobre la cooperació i integració francoalemanya, Aquisgrà (Alemanya), 22/01/2019 (Font: Gouvernement.fr).