logo-capesic-3

Entenent el xiisme

Home Entrades Entenent el xiisme
Entenent el xiisme

El xiisme és una tendència minoritària dins de l’Islam: només entre el 10% i el 15% dels musulmans són xiïtes. Aquests es troben en determinats estats, en particular a l’Iran, l’Iraq, Bahrain i l’Azerbaidjan, on són majoria, encara que també tenen una presència considerable al Líban, Iemen, Kuwait, l’Aràbia Saudita, Turquia, l’Afganistan i el Pakistan.

El terme “xiisme” prové de l’àrab shi‘at ‘Ali (el partit d’Alí), que fa referència a la convicció que el lideratge de l’Umma (comunitat musulmana) després de la mort del profeta Muhammad corresponia al seu cosí Alí i als seus fills i descendents del matrimoni d’aquest amb Fàtima, filla del profeta. Alí va ser el quart i darrer dels “Califes Ben Guiats”1, i la seva destitució per part de Muàwiya, fundador de la dinastia omeia, va desencadenar la primera fitna (discòrdia, o guerra civil) en la història de l’islam.

Sovint perseguits, els xiïtes van desenvolupar la doctrina de taqiyya, que justifica amagar la fe o, fins i tot, negar-la per evitar represàlies. En temps recents, el vocable s’ha popularitzat entre els crítics occidentals de l’islam perquè la taqiyya ha estat adoptada com a tàctica per grups extremistes sunnites com al-Qaeda.

LES SECTES XIÏTES

Els duodecimams són la principal corrent del xiisme2. El seu nom deriva del fet que consideren imams (o líders polítics-religiosos designats per Déu) a Alí i onze dels seus descendents. Entre ells destaca el seu fill Hussayn, el martiri del qual a Karbala durant el regnat del califa Yazid ibn Mu‘awiya és commemorat en el Dia de l’Aixura3. L’últim imam hauria estat Muhammad al-Mahdi (el Guiat [per Déu]), que suposadament va entrar en Ocultació al segle IX. Des de llavors, els xiïtes duodecimams esperen el retorn del Mahdi, que instaurarà la pau i la justícia a la terra.

Però dins del xiisme no sempre hi ha hagut acord en la línia de successió, i al llarg de la història diferents sectes es van anar separant de la branca principal. Aquí només es mencionaran les que han perdurat, que agrupen entre un 10% i un 15% del xiisme. Els zaidites divergiren en el segle VIII quan en lloc de Muhammad al-Baqir van decidir seguir al seu germà, Zaid ibn ‘Ali, que va dirigir una rebel·lió contra els omeies. Actualment, els zaidites es concentren en el nord muntanyós del Iemen i constitueixen al voltant d’un terç de la població de l’Estat, encara que les seves creences i rituals són tan similars als de la majoria xafii que se’ls ha arribat a descriure com la cinquena madh-hab (escola de jurisprudència) sunnita4.

Els ismaïlites es van distanciar de la comunitat xiïta unes dècades més tard, en preferir a Isma‘il ibn Ja‘far per damunt del seu germà menor, Mussa, venerat pel corrent majoritari. A principis del segle X, els ismaïlites van crear el califat fatimita i, partint des del Magreb, es van estendre cap a Egipte, on fundaren la capital del seu imperi, El Caire, i van construir la cèlebre mesquita d’Al-Azhar. Els fatimites van arribar a ocupar gran part del Llevant mediterrani i la costa del mar Roig, però després d’un llarg període de decadència, van ser derrotats a mans de Saladí a la segona meitat del segle XII.

Foto_xiisme4

Pràctica del Tatbir (Font: Viquipèdia).

Per altra banda, els Assassins, que han inspirat tants mites, van ser una secta ismaïlita que aparegué a finals del segle XI a causa d’una disputa en la successió dins de l’Imperi fatimita quan el seu hereu aparent, Nizar, va ser apartat del tron a favor del seu germà menor, al-Mu‘tali. Un dels partidaris de Nizar, un carismàtic predicador anomenat Hassan-i Sabbah, va ser expulsat d’El Caire però va aconseguir apoderar-se de la fortalesa d’Alamüt, al sud del mar Caspi, i altres fortificacions a Pèrsia i Síria. Des d’allà, el conegut com el Vell de la Muntanya enviava els seus seguidors a executar missions suïcides contra líders polítics i religiosos, tant musulmans com croats, sembrant el terror. Molt sovint s’ha esmentat que el terme “Assassins” és una deformació de “Hashashiyín” (fumadors d’haixix) a causa del suposat fanatisme irracional amb el qual perpetraven els seus atacs, però probablement deriva d’”Asasiyín” (aquells que segueixen els fonaments [de la fe]).

La fortalesa dels Assassins fou arrasada pels mogols durant el segle XIII, encara que el nizarisme no es va extingir. De fet, representa la secta ismaïlita més nombrosa deixant endarrere el radicalisme dels seus inicis. La seva presència es troba al subcontinent indi i a l’Orient Mitjà (en particular l’Iran, Síria i certs estats del Golf), però la seva diàspora s’estén per tot el món. El seu imam és el milionari, filantrop i preferit de la premsa del cor, Karim al-Husein, conegut amb el títol d’Aga Khan IV.

Durant el califat fatimita es va produir una nova escissió que va culminar amb la creació d’una nova religió: el drusisme. El seu origen es remunta al sisè califa fatimita, Abu ‘Ali Mansur, àlies Al-Hakim bi-Amr Allah (el governant per ordre de Déu), que va “desaparèixer” en el segle XI…o probablement el van fer “desaparèixer” en el transcurs d’un afer de palau dirigit per la seva germana, l’esplèndida Sitt al-Mulk. Els drusos constitueixen un grup ètnic-religiós, ja que es casen entre ells i no practiquen el proselitisme, i el seu territori tradicional es troba en les zones muntanyoses de l’actual Síria, el Líban i Israel5. El seu text fonamental no és l’Alcorà, sinó Rasa’il al-Hikma (Epístoles de la Saviesa), en les quals només són iniciats certs membres de la comunitat, els uqqal (“coneixedors”, que es diferencien de la massa dels creients, els yuhhal o “ignorants”). Durant la guerra civil al Líban, les autoritats maronites (catòliques) van publicar les Epístoles per presentar als drusos com heretges i sembrar la discòrdia entre ells i els seus aliats musulmans.

Un segon grup ètnic-religiós esotèric i iniciàtic s’havia escindit del xiisme majoritari en el transcurs del segle IX per obra de Muhammad Ibn Nusayr, qui afirmava que es comunicava amb l’Imam Ocult. Nusayr va ser expulsat de la comunitat xiïta, però va atraure un grup de seguidors que van acabar establint-se a la costa síria. A principis del segle XX, els nusayrites, desitjosos de renovar els seus lligams amb la majoria musulmana en el context de la lluita anticolonial i el despertar del nacionalisme àrab, va començar a autoanomenar-se alauites, en honor a Alí.

XIISME I POLÍTICA

El xiisme duodecimam es va convertir en la religió oficial de l’imperi persa a principis del segle XVI amb el fundador de la dinastia safàvida, el Xa Ismael I6. Aquest el va imposar als seus súbdits, majoritàriament sunnites, amb l’objectiu de dotar l’imperi safàvida d’una identitat pròpia que el diferenciés dels estats sunnites veïns: els otomans a l’oest i els mongols uzbeks a l’est. En el transcurs del seu regnat va iniciar-se l’organització jeràrquica del clergue xiïta, que rebia privilegis a canvi de la seva legitimació a les autoritats polítiques.

Foto_xiisme2

Bandera iraniana amb les fotos dels aiatol·làs Ruhollah Khomeini (E) i Alí Khamenei (D) (Font: Fars News Agency).

La dinastia safàvida va ser deposada al segle XVIII, però la cooperació del clergat amb la monarquia va continuar amb més o menys mesura fins a la revolució de 1978-79. Aquesta va destronar al Xa Reza Pahlavi, un megalòman tirà, ja que els seus intents de modernitzar l’Iran seguint el model occidental li comportaren l’antipatia del clergat i aquests van instaurar en el seu lloc una República Islàmica sota el lideratge de l’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini7. La base ideològica del nou règim va ser la doctrina khomeinista de wilayat al-faqih (govern del jurisconsult), segons la qual durant l’espera del retorn del Mahdi, el govern ha de ser controlat per aquells amb un més gran coneixement de la llei islàmica. Aquesta doctrina queda lluny de gaudir d’una unanimitat entre els xiïtes i ha estat rebutjada per respectats clergues com el gran aiatol·là iranià establert a l’Iraq, Alí Sistani.

El discurs populista de Khomeini mostrava, a més a més la influència de dos destacats intel·lectuals iranians d’esquerres: Jalal Al-e-Ahmad i Ali Shariati. El primer, que durant anys fou militant del partit comunista iranià Tudé, va escriure l’any 1962 un pamflet titulat Gharbzadegi (“occidentalitis”), en el qual denunciava els efectes perniciosos de la influència cultural d’Occident. Shariati va llegir a Jean-Paul Sartre i Frantz Fanon durant els seus estudis a la Sorbona i va dur a terme una síntesi revolucionària del marxisme i el xiisme. Ambdues personalitats van morir anys abans de les protestes que van deposar al Xa, però en el transcurs d’aquestes molts manifestants anaven mostrant el retrat de Shariati, al qual anomenaven el “mentor de la revolució”, mentre que Al-e-Ahmad ha donat nom al premi literari més important de la República Islàmica.

Una altra influència ideològica clau per la nova República va venir de l’Organització dels Germans Musulmans, fundada per Hassan al-Banna a Egipte l’any 1928 sobre la noció que l’islam no és només una religió, sinó també un model integral que ha de guiar tots els aspectes de l’existència. Les seves idees van arribar a l’Iran de la mà de Mojtaba Mir-Louhi, àlies Navvab-e Safavi (Príncep dels Safàvides), que admirava a Sayyid Qutb8 i que va ser executat l’any 1956 juntament amb varis dels seus seguidors per un intent d’assassinat contra el primer ministre iranià. El successor de Khomeini com a líder Suprem de la República Islàmica, Alí Khamenei, reconeix la contribució de Safavi al seu despertar polític i va ser un dels traductors de l’obra de Qutb al persa.

L’”EIX DE LA RESISTÈNCIA”: ¿UNA ALIANÇA SECTÀRIA?9

El terme “Eix de la Resistència” apareix com a resposta a la inclusió de l’Iran dins de l’”Eix del Mal” per part de George W. Bush després dels atacs de l’11S, i ve a designar l’aliança de l’Iran i altres forces polítiques-militars de la regió que es defineixen per la seva resistència a Israel. En un món musulmà aclaparadorament sunnita, el règim iranià tendeix a minimitzar el seu caràcter xiïta i emfatitza el seu suport a les “causes musulmanes”, especialment la palestina. No obstant això, la mala premsa dels xiïtes en el món musulmà limita l’efectivitat del seu missatge i, per això, els seus principals aliats també són xiïtes. Com a resultat, amb freqüència s’assumeix que l’Iran encapçala una aliança sectària. La realitat és més complicada.

El primer aliat de la República Islàmica va ser el règim Baasista de Hafez al-Assad. Això pot semblar paradoxal, ja que el baasisme és una ideologia nacionalista àrab caracteritzada pel seu èmfasi en el laïcisme, i sovint, s’assenyala com a explicació que el lideratge sirià és alauita. En realitat, tradicionalment l’alauisme ha estat considerat una heretgia tant pels sunnites, com pels xiïtes, i aquesta aliança tenia motivacions polítiques: els dirigents iranians desitjaven trencar el seu aïllament internacional, mentre que el president sirià estava inspirat per la seva hostilitat cap al seu homòleg iraquià, el també baasista Saddam Hussein.

Seguidors de Muqtada al-Sadr a Bagdad, maig del 2018 (Font: Karim Kadin / AP).

El segon pilar de l’Eix de la Resistència, Hizbul·là, va ser establert pels Pasdaran (Guardians de la Revolució Islàmica) després que Israel envaís el Líban l’any 1982. En principi, les relacions entre la nova milícia i Síria eren tenses: Assad donava suport a una altra milícia xiïta libanesa; Amal, i ambdós bàndols van arribar a enfrontar-se en combat. Malgrat això, aviat van advertir els beneficis de la cooperació i un cop acabada la guerra civil, Hizbul·là va fer costat a la presència/ocupació síria, mentre que el règim sirià garantia que el grup no hagués de desarmar-se, a diferència de les altres milícies10. Encara que sovint es defineix a Hizbul·là com un satèl·lit de l’Iran, el moviment ha passat per un procés de “libanització” que l’ha convertit en una de les principals forces sociopolítiques del Líban i, a més a més, afirmen no pretendre instaurar un sistema de govern islamista. Tanmateix, la reputació i la popularitat d’anys endarrera d’Hizbul·là en tot el món àrab per les seves accions contra Israel, ha patit un greu deteriorament pel seu suport a Bashar al-Assad en la guerra civil a Síria.

Enmig de l’Iran i els seus aliats de la costa mediterrània es troba l’Iraq. La relació entre els dos estats va experimentar un gir de 180 graus quan Saddam Hussein va ser deposat l’any 2003. Era previsible: l’Iraq és de majoria xiïta i molts dels opositors iraquians que van retornar en aquesta etapa havien passat dècades refugiats al país veí. Malgrat això, el nacionalisme iraquià constitueix un obstacle a la influència iraniana i, en general, els islamistes xiïtes de l’Iraq rebutgen l’establiment d’un sistema de govern d’inspiració iraniana. Només promouen això l’Organització Badr – creada a l’Iran als anys vuitanta per combatre a la guerra contra Iraq – i algunes de les milícies finançades pel govern de Teheran que van participar en la Mobilització Popular contra l’autoanomenat Estat Islàmic.11

L’últim element que s’ha identificat amb l’Eix de la Resistència és Ansar Allah (Combatents de Déu), més coneguts per l’epònim de Houthis en referència al seu fundador, Hussein al-Houthi, que va morir en el marc de l’enfrontament amb el govern iemenita l’any 2004 i va ser substituït pels seus germans al capdavant del moviment. L’anàlisi de la situació al Iemen generalment destaca que els Houthis són zaidites, és a dir, xiïtes. No obstant això, com s’ha mencionat anteriorment en aquesta anàlisi, el zaidisme se situa molt a prop del sunnisme xafiï practicat al Iemen i l’origen del conflicte no és sectari, sinó polític i socioeconòmic. Malgrat això, la guerra de la coalició liderada per l’Aràbia Saudita al Iemen ha contribuït a incrementar de manera considerable la influència de l’Iran dins del moviment Houthi.

Ana Soage, Investigadora Associada pel Món Islàmic i l’Islam Polític

boton_donativo_cat


Foto de portada: Mesquita de l’imam Alí a Najaf, Iraq.

Notes:

1Al-julafa’ al-rashidun o Califes Ben Guiats (sovint anomenats “Califes Ortodoxos”) són els quatre primers califes que van succeir a Muhammad: Abu Bakr, Úmar, Uthman i Alí. Tots ells són venerats pels musulmans sunnites, però els xiïtes creuen que el profeta va designar a Alí com el seu successor i els tres que el van precedir eren, per tant, usurpadors.

2Corrent també coneguda com a xiisme imamí/imaní, per la seva devoció als imams, i xiisme ja‘farí, epònim del sisè imam, Ja‘far al-Sadiq, fundador de la fiqh (jurisprudència) xiïta.

3La pràctica de Tatbir (exflagel·lació), amb la qual alguns xiïtes duodecimams expressen el seu dolor pel martiri de Hussayn, és molt controvertida. Ha estat condemnada per un nombre de figures xiïtes prominents – inclòs l’actual Líder Suprem de l’Iran, Alí Khamenei, i el líder d’Hizbul·là, Hassan Nasrallah –, que argumenten que perjudica la reputació del xiisme i que autolesionar-se és haram (prohibit) a l’islam.

4El fiqh (jurisprudència) sunnita es divideix en madhahib (plural de madh-hab, escola de fiqh). D’aquestes, quatre perduren i es reconeixen entre elles com a ortodoxes: la hanafita, la malikita, la xafiïta i la hanbalita.

5A Israel, els drusos són els únics àrabs que han acceptat plenament la nacionalitat israeliana i serveixen a l’exèrcit.

6“Safawid” és una de les denominacions despectives que utilitzen alguns sunnites, especialment els wahhabites, per referir-se als xiïtes, a qui consideren heretges. La implicació és que la seva lleialtat no és cap als àrabs, autèntics representants de l’Islam, sinó cap als perses.

7La República Islàmica és un híbrid de democràcia i teocràcia: els iranians voten directament per escollir al president, als membres del Majlis (parlament), l’Assemblea d’Experts (que escull al Líder Suprem) i els consells municipals. No obstant això, els membres de l’Assemblea d’Experts són clergues d’alt rang, i tots els candidats a càrrecs polítics han de ser aprovats pel Consell dels Guardians. El Líder Suprem disposa d’amplis poders com el dret a escollir els sis clergues que formen part del Consell dels Guardians; la resta dels sis membres són juristes nomenats pel Cap del Poder Judicial, que és designat pel Líder Suprem. A més a més, el Consell dels Guardians pot vetar qualsevol llei aprovada pel Majlis si es jutja contrària a la Constitució o a l’islam.

8Sayyid Qutb va ser l’ideòleg dels Germans Musulmans des de l’inici dels anys cinquanta fins a la seva execució l’any 1966. Segons sembla, Qutb i Safavi es van conèixer a Jerusalem l’any 1953 en una conferència per discutir el restabliment del califat i, posteriorment, l’iranià va visitar a l’egipci a El Caire. Per més informació, es pot consultar Ana Belén Soage, “Islamism in the Middle East Sectarian Conflict”. Middle East Institute (agost 2017), a www.mei.edu/publications/islamism-middle-east-sectarian-conflict

9Per més informació sobre la influència de l’Iran a Iraq i al Iemen, es pot consultar Ana Belén Soage, “Irak y Yemen: ¿nuevos satélites de Irán?”, Instituto Español de Estudios Estratégicos (abril 2018; versió bilingüe anglès-espanyol), a www.ieee.es/contenido/noticias/2018/05/DIEEEO58-2018.html?__locale=es

10Tant la presència síria com les armes d’Hizbul·là eren contràries a l’acord de Taif que va posar fi a la guerra civil. L’exèrcit sirià només es va retirar després de les manifestacions que van seguir l’assassinat de Rafiq al-Hariri l’any 2005, mentre que Hizbul·là justifica l’existència del seu braç armat al·legant la incapacitat de l’exèrcit libanès per defensar el país d’Israel i la continuada ocupació israeliana de certs territoris libanesos.

11El jove clergue xiïta Muqtada al-Sadr il·lustra la complicada relació entre els dos estats de majoria xiïta. Després de la invasió de 2003, el seu Jaish al-Mahdi (Exèrcit del Mahdi) va participar en atacs contra l’ocupació dels Estats Units i en actes de violència sectària contra els sunnites com a reacció a les atrocitats comeses per al-Qaeda contra la comunitat xiïta. Inicialment al-Sadr va rebre el suport de l’Iran, però Teheran el considerava impredictible i difícil de controlar i va recolzar a grups més radicals que es van escindir de Jaish al-Mahdi, com Kata’ib Hizbullah (Brigades del Partit de Déu) i ‘Asa’ib Ahl al-Haqq (Lliga dels Justos). A les eleccions de l’any 2018, els sadristes es van presentar com a part de Sairun (“En marxa”), una coalició nacionalista antisectària que també integrava formacions laiques, incloent-hi el partit comunista. Sairun va adoptar un to nacionalista antiamericà i antiiranià en el transcurs de la campanya electoral i, de fet, va guanyar enfront dels grups pro iranians. Per més informació, es pot consultar Ana Belén Soage, “El rompecabezas postelectoral iraquí”, Agenda Pública (17 maig 2018), a http://agendapublica.elpais.com/el-rompecabezas-postelectoral-iraqui


Annex: Les branques del xiisme (Font: Viquipèdia).

Foto_xiisme1